ENTRE LA NOSTÀLIGA I L’ESPERANÇA…
Continuem en plena pandèmia i, evidentment, sense maratons ni curses de cap distància. Sí, se’n fan de virtuals…però no és el mateix. Per això prefereixo entrenar pel meu compte, mirar de mantenir la forma tot i l’absència d’objectius i confiar que aquesta situació s’acabi com més aviat millor.
Evidentment, el córrer és una cosa secundària davant de la gravetat de la situació mundial, però pels qui hem fet del córrer una manera de viure es troba molt a faltar. Aquest 2020 tenia previst arribar a les 150 maratons. El número rodó l’havia d’aconseguir l’1 de novembre a Nova York, coincidint amb el 50è aniversari de la marató més important del món. No ha pogut ser ni una cosa ni l’altra…
Aquests dies ens ha envaït la nostàlgia, el record de totes les vivències novaiorqueses… Hi tornarem. Segur. Aquest malson s’acabarà i podrem tornar a viure tots com abans. I podrem fer curses, seguir sumant maratons i viatjant. La nostàlgia no és dolenta…però s’ha de combinar amb l’esperança…
