Estocolm és una gran marató, diria que una de les “top five” d’Europa, juntament amb Londres, París, Rotterdam i Berlín. Van tancar les inscripcions dos mesos abans, en arribar als 16.000 inscrits, encara que, repassant la classificació final, he vist que només hi ha uns 10.000 acabats en les 6 hores i mitja que donaven de marge. Com totes les maratons que he disputat als països nòrdics, l’organització és modèlica, sense cap errada de consideració. A més, aquesta té l’afegit de la bellesa del recorregut, ja que Estocolm és, indiscutiblement, una de les ciutats més maques d’Europa. El recorregut consta de dues voltes, no del tot iguals, i passa per totes les illes importants que formen la ciutat. Això vol dir que es creuen uns quants ponts, però només n’hi ha un que suposi un desnivell important. En general, s’ha de dir que és un circuit força planer. D’ambient n’hi ha força en alguns trams, encara que d’altres són una mica deserts, però això queda compensat per l’espectacular paisatge.

   Personalment, l’únic que no em va agradar va ser l’horari, ja que se surt a les dues de la tarda. Jo estic acostumat a córrer al matí, en dejú, i sempre que he disputat maratons en una altra hora els meus bioritmes ho han acusat. Les dues de la tarda és hora de dinar, i no de córrer una marató, però, en fi, què hi farem… A més, en contra del què es pugui pensar, Estocolm és una ciutat calorosa el mes de juny, sobretot si fa sol, com va ser el cas del dissabte 5 de juny, el dia de la marató.

   Amb tot, vaig arribar a l’ Estadi Olímpic quan el cronòmetre marcava 3 hores i 34 minuts (3.33.24 reals), amb l’emoció habitual de quan acabes una marató, i sobretot en un estadi olímpic. El d’Estocolm, a més, és molt especial, ja que s’hi van fer els Jocs del 1912 i que, per tant, és un estadi gairebé centenari, però està molt ben conservat i dóna gust contemplar les seves grades de rajola vermella des del tartà immaculat. És un estadi ple d’història, ja que és el que ha vist batre més rècords del món…