Ho recordava perfectament del 2004. Córrer una marató a les dues del migdia no és el mateix que fer-ho al matí. El cos té uns hàbits adquirits de molts anys i és molt difícil canviar-los. A més, com cinc anys enrere, el temps tampoc va ser benigne amb mi. Un cel net de núvols i un sol que crema no és, precisament, el meu entorn preferit per córrer. El termòmetre del vell Estadi Olímpic d’Estocolm marcava 27 graus… La crònica del web oficial parlava de 29. Si algú em torna a dir que a Suècia fa fred, l’engego a pastar fang!

    Havia triat aquesta marató forçat per les circumstàncies. El “senyor Ryanair” m’oferia un preu que convertia el viatge en una oferta irrebutjable. Molt més econòmic que anar a Toral de los Vados o al Valle del Nalón, encara que sembli mentida. A més, la ciutat és preciosa i la Cristina no hi havia estat mai. No hi havia color… Les meves “influències” em van permetre inscriure’m el mes de maig…quan les inscripcions estaven tancades des de primers de desembre, en arribar-se als 18.500 inscrits!. Al final, però, “només” vam acabar la marató 13.718 corredors, rècord de la prova. Ignoro quants vam sortir, però per més abandonaments que hi hagués, és evident que molts dels inscrits es van quedar a casa. És un fenomen molt corrent a les maratons i no l’acabo d’entendre. Les inscripcions són prou cares com per apuntar-se i després no presentar-se… En qualsevol cas, Estocolm continua sent una de les maratons importants d’Europa. Segur que està, com a mínim, en el “top ten”, potser “top five” i tot…

   Vam anar a buscar el dorsal el mateix dissabte al matí i ens vam trobar amb el Pere Salesa i la seva dona Vicky. Vam quedar entesos per a la sortida i vam anar a fer temps per esperar que fos l’hora. Com cinc anys enrere, vaig notar aquella sensació estranya de disposar-me a córrer una marató a l’hora de dinar. El Pere portava la samarreta del Maimekansu, amb la senyera per la part de davant. Ens vam posar junts al calaix equivalent a la franja d’entre 3:30 i 4:00. La idea era anar a 5:30 aproximadament, o aprofitar les “llebres” de 3:45. Jo ja suava.

   La sortida continuava sent fora de l’estadi, on probablement no hi cabríem, i ens van ubicar en un carrer del costat, ample però no cap cosa. Quan es va donar el tret de sortida vam trigar una mica més d’un minut a trepitjar la catifa. Vam intentar agafar el ritme i ens vam posar a l’esquerre del tot perquè la primera cita amb la Cristina era a només 500 metres, just a la boca del metro de la parada de l’Estadi Olímpic. La Cristina ja era tota una experta en seguir maratons en metro. Vam calcular que aquesta era la “seva” marató número 26. Quin luxe de gregària!

   Ens va fer la primera foto i nosaltres vam avançar cap el primer quilòmetre. Vaig començar a notar molèsties al tendó d’Aquil·les dret i això em preocupava perquè ignorava com evolucionaria el tema a mesura que anessin passant els quilòmetres. Feia anys que no tenia aquest problema, però just després de la marató d’Empúries em va reaparèixer. Entre les maratons d’Empúries i Estocolm havia entrenat poquet, i les molèsties variaven segons el dia. Però en no haver fet cap tirada llarga, no sabia què passaria durant la marató.

   Vam anar fent via amb el Pere. Feia calor però em preocupava més el tendó. Em vaig mentalitzar que era l’últim esforç de la temporada i que després d’aquella marató vindria el descans estival. Vam passar el km 5 en 26:45, a 5:20 el quilòmetre. El recorregut és magnífic, amb gespa i aigua al nostre voltant. L’arxipèlag d’Estocolm és increïble. Una de les 1.000 coses que s’han de veure abans de morir, segons el llibre de Patricia Schultz…

   Vam passar pel centre històric, a l’illa de Gamla Stand. El parcial del 5 al 10 ens va sortir també en 26:45. Anàvem com dos rellotges. I això que la Cristina ens va esperar, puntual, en començar l’Avinguda de Södermalmstrand, que va pel costat de l’aigua del Fjardfjärden, poc abans de la catifa del quilòmetre 10.

   Un parell de quilòmetres més endavant vam passar pel pont que uneix les illes de Södermalm i Kungsholmen, l’únic punt del recorregut amb una pujada considerable. Tot i que al pujar em feia menys mal el tendó, notava que em costava seguir el Pere. Vaig pensar que potser l’hauria de deixar marxar. El parcial del 10 al 15 ens va sortir en 26.53. Seguíem a ritme, però vaig aprofitar la segona parada amb la Cristina per acomiadar-me del Pere dient-li que anés tirant. Jo volia anar més tranquil. Vaig beure a dojo, vaig estirar una mica el tendó i li vaig recordar a la Cristina que la següent cita era just a la mitja marató, al final de la primera volta. No li vaig dir però tenia una mica de por que potser allà ho hauria de deixar córrer…

   Ja tot sol, vaig afluixar el ritme i el parcial del 15 al 20 em va sortir en 28:58. Vaig passar de 5:20 a 5:47, però cal descomptar la parada amb la Cristina i una altra per tornar a estirar el tendó. Vaig passar la mitja, al costat mateix de l’Estadi, en 1:55:14 i de seguida vaig tornar a trobar la Cristina. Estava a l’ombra i s’havia posat la samarreta del Barça. Vaig parar una estoneta i vaig decidir continuar. Les molèsties no paraven però tampoc anavan a més…

   La segona volta no és ben bé igual que la primera. Vam passar per Djurgarden, l’autèntic pulmó d’Estocolm. Es veien centenars de suecs gaudint de l’esplèndid dia d’estiu. És increïble la quantitat de verd de la ciutat al mes de juny, i es podia veure molta gent en banyador al costat del mar.

   El parcial del 20 al 25 em va sortir en 28:32, similar a l’anterior.La calor es notava cada cop més i la incomoditat general feia que em fixés menys en el tendó d’Aquil·les. Ja tenia clar que acabaria, encara que dubtava que ho fes en menys de 4 hores. M’era igual. Es tractava de fer la 95 i prou. Els avituallaments eren constants. És una marató molt ben organitzada i no hi falta mai aigua, ni per beure ni per refrescar-se. Hi ha moltes dutxes improvisades en el recorregut, i molts llocs per mullar les esponges o la gorra. En molts moments la situació em recordava la calorosa marató de Rotterdam del 2007, però allà es va acabar l’aigua i les deshidratacions van causar estralls. No era el cas d’Estocolm.

   Vaig arribar al km 30 amb un parcial de 29:25. Encara em mantenia per sota dels 6 minuts per quilòmetre, però ja intuia que a partir d’allà això costaria. Em vaig distreure amb l’ambient d’alguns punts del recorregut, amb orquestres i molta gent animant. Vam tornar a passar per Gamla Stand i vaig pensar que aviat tornaria a veure la Cristina. Em sorprenia la quantitat de samarretes del Barça que veia, tant entre els corredors com en el públic. I no eren pas catalans. Es veia que la Champions i el triplet havien fet aflorar el “culerisme” arreu…

   Poc abans del km 33 vaig fer l’última parada amb la Cristina i em em vaig refrescar en una dutxa. Vaig tornar a afrontar el tram més dur, el del pont, i em vaig distreure mirant el paisatge. La vista del centre d’Estocolm, mirant a la dreta tot passant el pont, era magnífica. Suava tant i el cel estava tan blau que se’m feia estrany pensar que aquella gent es passen 9 o 10 mesos a l’any enmig de la foscor i el fred. Quins contrastos!.

   Vaig deixar enrere el pont i vaig comprovar que el parcial del 30 al 35 era horrorós: 31:44, a 6.20 el quilòmetre!. Vaig decidir posar-me les piles. El tendó si no havia petat ja no ho faria, i tampoc em trobava tan malament com per anar tan lent. Em vaig mentalitzar que estava fent els últims quilòmetres de la temporada i vaig començar a avançar gent. Gairebé tothom caminava. Em va tornar la moral i vaig millorar força el parcial del 35 al 40: 30:46, a 6.09. Els últims quilòmetres, però, se’m van fer pesats i notava que em costava córrer. El cos em bullia i vaig pensar que hauria agafat un “moreno paleta” considerable.

   Per fi vaig veure l’Estadi. Em va venir al cap la seva llarga història. Va ser la seu dels Jocs Olímpics del 1912, els últims abans de la Primera Guerra Mundial. Gairebé 100 anys el contemplaven. És molt bonic. Evidentment, no té les dimensions dels estadis moderns, però té un encant molt especial. En entrar-hi em vaig emocionar. Com cinc anys abans. Vaig buscar la Cristina amb la mirada. Havíem quedat que se situaria a la grada, el més a prop possible de la pancarta de meta. Hi havia molta gent, però la vaig veure. La vaig saludar i em va fer fotos. Vaig passar la catifa i vaig aturar el cronòmetre: 4:03:57 real. A 5.47 de mitjana. No estava malament donades les circumstàncies. Vaig fer la segona mitja en 2:08:43, 13 minuts i mig més lenta que la primera. Tot i això, després vaig comprovar que encara havia guanyat posicions respecte al lloc que ocupava en el pas per la mitja i el del final. Això vol dir que les “punxades” generals van ser més espectaculars que la meva…

   Tot caminant, ens van fer sortir de l’Estadi Olímipic per entrar en una zona esportiva contigua, on hi havia tots els serveis de l’arribada. Em van donar la medalla i una bossa amb menjar, i vaig passar a recollir la samarreta de “finisher”. Aleshores se’m’ van obrir uns ulls com taronges en veure uns stands on donaven llaunes de cervesa i uns frankfurts llarguíssims, que sortien un bon tros per cada costat del panet. Me’n vaig menjar un parell com aquell qui res. I que bé que es posava la cerveseta!

   Em vaig retrobar amb la Cristina, el Pere i la Vicky i vam fer les fotos de rigor. El Pere va córrer molt regular i va fer 3:47. Té mèrit amb la calor que va fer. Vam quedar per sopar al centre al cap de dues hores i mitja…perquè ja passava de les 6 de la tarda. Ja se m’havia oblidat l’horari estrany d’aquesta marató.