103. Eurasia Marathon (Istanbul), 17 d’octubre de 2010

UNA MARATÓ DEDICADA A LA MEVA MARE,
UN MES DESPRÉS DE LA SEVA MORT

   Aquesta marató va ser totalment improvisada. M’hi vaig inscriure quinze dies abans, després d’haver hagut d’anular el viatge a Berlín per la mort de la meva mare. Era conscient que no estava en un moment de forma òptim, però vaig pensar que em serviria com a entrenament llarg de cara a la marató de Nova York i que, de passada, podria retre un homenatge a la memòria de la meva mare. A més, era una marató interessant, que sempre m’havia atret, pel fet de tocar dos continents, Àsia i Europa.

    A l’hora de la veritat vaig comprovar que la part asiàtica de la marató es redueix a la sortida, a l’altra banda del pont que creua el Bòsfor i que separa els dos continents. Per això la vaig computar com una marató “europea” en la meva estadística, tot i que l’aspecte i l’ambient de l’antiga Constantinopla, una ciutat atapaida de mesquites, no té res que et faci pensar en el nostre continent…

   Després d’un parell de dies de fer el turista per Istanbul, el diumenge el matí vaig agafar els autobusos que sortien de davant de la mesquita d’Aya Sofia per anar a la sortida. Moltes cues, sensació d’organització de segona divisió, i un trajecte d’uns 20 minuts fins la part asiàtica força incòmode, dret al mig del passadís de l’autobús, apretat com una llauna de sardines amb maratonians de les més diverses nacionalitats. Quina manera més curiosa de fer un viatge transcontinental… Arribats a l’altra banda del pont que després hauríem de creuar corrent, vaig començar a viure l’ambient típicament maratonià. És increïble la semblança que té aquesta sortida amb la de Nova York. El pont del Bòsfor no és el Verrazzano, però déu n’hi do. Té uns 1.600 metres de llargada i, segons les guies, és el sisè pont penjat més llarg del món.  Em vaig trobar uns companys de Lleida, uns altres de Castellbisbal, un xicot de Sagunt i, ja en plena cursa a través del pont, un català que treballava a Turquia en temes turístics. M’hi vaig adreçar perquè vaig veure que portava una samarreta de la marató de Barcelona.

   Un cop passat el pont s’entrava ja en la zona geogràficament europea de la ciutat. El trajecte continuava força planer, un cop superada la pujada i la baixada típica de tots els ponts d’aquestes característiques, i vaig mirar d’agafar un ritme còmode. Suposava que entre 5.30 i 5.40 aniria bé, tot i que aviat em vaig adonar que anava més lent. Les marques quilomètriques estaven posades cada dos quilòmetres i mig. Curiós.

   Vam passar per davant de l’estadi del Besiktas, que aleshores entrenava Bernd Schuster, i vaig veure l’arribada de la cursa de 8 km. Aviat vam arribar a un dels ponts que creuen l’anomenada “Banya d’Or”, al final del qual teníem programada la primera cita amb la Cristina. Puntual com sempre, la vaig veure amb la càmera a la sortida del pont. Vaig fer la primera parada i em vaig disposar a fer el tram d’anar i tornar cap al nord, sempre a la vora de la “Banya d’Or”, mentre ella agafava el tren interurbà per anar al segon punt de trobada, cap al km 20.

   Abans de tornar a trobar la Cristina vaig haver d’afrontar la segona pujada notable de la marató, fins passar per sota de l’aqüeducte romà de la ciutat. Suposo que data de l’època de l’imperi bizantí. En plena baixada em vaig trobar la Cristina, que em va comentar que la zona era molt desangelada i que no li feia massa gràcia. Li vaig dir que agafés el tren ràpidament i marxés cap al següent punt de trobada, prop del km 25. No sabíem si tindria temps d’arribar-hi perquè ignoràvem la freqüència dels trens.

   Vaig passar la mitja en poc més de dues hores i vaig començar a notar que les cames no anaven gaire fines. Sabia que no portava prou entrenament i que la cursa se’m faria llarga, i ja vaig descartar completament baixar de les 4 hores. Vaig tornar a veure la Cristina en la zona més pesada de tota la marató, en un recorregut d’anar i tornar al costat del mar de Màrmara, que recorda moltíssim la marató del Mediterrani. El paisatge no estava malament, però no hi havia públic per enlloc i l’ambient maratonià era totalment inexistent. M’anava creuant amb la resta de corredors i vaig comprovar que molts ja tornaven caminant. La temperatura havia anat pujant i vaig calcular que ja ens acostàvem als 30 graus. Semblava increïble. Istanbul està a l’alçada de Tarragona! Com podia fer tanta calor a l’octubre?

   Vaig començar a anar tocadet i se’m va fer llarguíssim aquell tram, fins que per fi vam girar i començava el camí de retorn. La Cristina em va haver d’esperar gairebé tres quarts d’hora en el mateix punt, sense gaire distracció perquè allà no coneixia ningú i no corria cap altre conegut. Em vaig aturar a fer l’últim avituallament amb ella i ja em vaig acomiadar fins a l’arribada. Em quedaven uns 12 km però ja li vaig dir que no s’amoïnés si veia que trigava més del compte, perquè ja sospitava que aniria molt lent.

   Vaig començar el tram final amb males sensacions. Les cames em feien mal i em costava córrer. Veia moltíssima gent caminant. No ho volia fer però tampoc em volia castigar excessivament la musculatura, pensant que tres setmanes després tenia la marató de Nova York. No volia arriscar. El temps no m’importava. Volia arribar amb el menor desgast possible. Només caminava en els avituallaments. La resta corria però cada vegada més lent. Vaig acabar a més de 7 minuts i mig per quilòmetre. Però vaig acabar.

   Vaig passar per la zona del mercat del peix, cosa que em va despertar el sentit de l’olfacte. Després se’m va despertar el de l’oïda, en sentir els càntics de les mesquites properes. Era la una del migdia. Ja portava quatre hores. Vaig començar el tram més dur, una forta pujada que portava des del mar fins a la zona d’Aya Sofia i la Mesquita Blava. L’arribada. Per fi. Vaig veure la Cristina, que em va fer les últimes fotos. Vaig afrontar els darrers metres. Em va venir a la memòria la meva mare. Em vaig adonar que faria 4 hores i 22 minuts. Igual que la meva primera marató. Però aquesta era la 103. Com ha passat el temps! Aleshores encara vivia el meu pare. En trepitjar la catifa vaig tenir un record emocionat per tots dos. Em vaig aturar. Una marató més. Una altra medalla. Tocava avituallar-se ràpidament. De seguida vaig veure la Cristina, que em venia a buscar. Ens vam fer les típiques fotos. I d’aquí a tres setmanes, Nova York… Allà va començar tot. El 1983. Serà la 104. I no em penso aturar. Mentre el cos aguanti…