Tot i que Ushuaia està molt lluny (és la fi del món), és un lloc que realment val la pena. Encara amb el record de l’Antàrtida en el record, vaig decidir anar a la sortida de la marató amb autocar, a través del “camino de ripio”, una mena de Carretera de les Aigües sense tantes pedres. Vaig descartar l’opció del catamarà perquè em va semblar que havia quedat servit de barco per una temporada… La marató començava a la Bahía Lapataia, en ple “Parque Natural de la Tierra del Fuego”. El paratge és paradisíac, envoltat de muntanyes i boscos.

   Feia fresca, uns 5 o 6 graus, i ens van dir que es preveia que la temperatura pugés fins als 10 o 12 durant la cursa. Vaig decidir posar-me una samarreta de màniga curta sota de la de tirants i, això sí, sortir amb els guants posats. Em vaig ajuntar amb el Jorge González de Matauco, l’alabès-mallorquí que vaig conèixer en el viatge a l’Antàrtida i que també havia decidit fer les dues maratons.

   L’ambient a la sortida era de cursa “petita”,  molt familiar, tant pels corredors com per l’organització, que es desvivia perquè no li faltés res a ningú. Hi havia begudes, plàtans, barretes, de tot. Quan van donar la sortida tothom s’ho va agafar amb molta calma, tret d’un kenyà portat per Fila, el patrocinador principal, que va sortir escopetejat i el vam perdre ràpidament de vista. Vaig decidir ser molt conservador perquè no sabia com em trobaria després de tants dies de barco ni si estaria recuperat de la marató antàrtica. En aquest sentit, però, tenia l’experiència del “hat trick”, encara que llavors estava en millor forma. Aquesta vegada, però, havia tingut un dia més de recuperació, ja que la marató de l’Antàrtida va ser dissabte de la setmana anterior.

   Els primers quilòmetres eren pel mateix “camino de ripio” que havíem utilitzat per arribar a la sortida. El paisatge era espectacular. No tenia la sensació d’estar corrent una marató, sinó una cursa de muntanya. Vaig ajustar el ritme a 5.30 el quilòmetre per assegurar el tret i no punxar. Gaudia de l’entorn i anava fent quilòmetres per aquella carretera que, tot i ser de terra dins del parc natural, és el final de la ruta nacional 3, que comença a Buenos Aires. Les fites marcaven els quilòmetres 3.000 i escaig. I és que l’Argentina és un país molt gran. A més, la pista per on corríem forma part de la llarguíssima artèria que creua els dos continents americans des de la Terra del Foc fins Alaska, i que es coneix com la Panamericana. La carretera tenia lleugers pendents i, en el quilòmetre 12, vam arribar al punt més elevat del recorregut. Aviat vam veure el cartell d’entrada (en aquest cas de sortida) del Parc Natural de la Terra del Foc, però encara vam continuar pel camí de “ripio” fins al 18 i mig.

   Aleshores vam entrar a l’asfalt i ja vam veure la ciutat d’Ushuaia, una ciutat que ha crescut molt en els últims anys (en aquell moment tenia 55.000 habitants), però horitzontalment, amb cases de 3 pisos com a màxim. Vam passar per alguns barris i pel cèntric carrer San Martín, el gran nucli comercial de la ciutat. En el quilòmetre 30 començava el pitjor tram de la Marató. Hi havia una forta pujada d’uns 400 metres, però el trajecte continuava pujant un parell de quilòmetres més, a través d’una carretera oberta al trànsit, amb la qual cosa s’havia d’anar amb molta precaució, tot i que no hi havia molta circulació. Després la carretera planejava i tornava a baixar cap a Ushuaia, per buscar ja l’arribada, just en el port de la ciutat.

   En els metres finals hi havia força animació. Hi vaig arribar amb forces perquè havia corregut sempre amb seny, sense forçar la màquina. Curiosament, els tendons d’Aquil·les em van molestar en la primera meitat de la cursa. Després, pràcticament ja no els vaig notar. De tota manera, sabia que era una lesió llarguíssima, que costa moltíssim d’erradicar del tot.

   Per tot plegat, només m’havia fixat l’objectiu d’acabar, per completar els 7 continents, però, com a objectiu secundari, i per distreure’m una mica a l’hora de controlar els temps de pas, confiava baixar de les 4 hores. Al final, 3 hores, 55 minuts i pocs segons, pràcticament amb el mateix temps en la primera mitja que en la segona. Vaig entrar content i feliç perquè havia completat el “doblet”, corrent les dues maratons més australs del món només amb 8 dies de diferència i, a més, ja tenia la col·lecció de continents.

   Les meves 63 maratons es reparteixen en els 7 continents d’aquesta manera:
Europa, 41
Nord-amèrica, 16
Àfrica, 2
Oceania, 1
Àsia, 1
Antàrtida, 1
Sud-amèrica, 1

   A la nit hi va haver sopar i festa a l’hotel, i ens van donar el diploma del “Seven Continents Club” a les 6 persones que havíem completat aquell dia el setè continent. De fet, tots veníem de córrer a l’Antàrtida, o sigui que en 8 dies havíem fet els dos continents que ens faltaven. Vaig veure que no era l’únic sonat del món…