La marató de Filadèlfia és una marató modesta dins de les americanes, si la volem comparar amb Nova York, Washington, Boston o Chicago, però el 2005 tenia una participació que ja l’haguéssim volgut en aquella època a Barcelona. En total hi va haver 5.887 acabats, 3.824 homes…i 2.063 dones!!!. Em va cridar molt l’atenció aquest fet. Durant la cursa li vaig comentar diverses vegades al meu amic Jeremy, ja que veia sempre una gran quantitat de dones al nostre costat. Es va sorprendre quan li vaig dir que a les nostres curses la participació femenina no arribava al 10 per cent…

   Comencem pel començament. La fira del corredor era més que correcta, sense arribar, naturalment, a les dimensions de Nova York, Londres o Berlín. Hi havia samarreta de màniga llarga gratuïta per tots els inscrits i ambient molt americà.

   El dia de la cursa vam sortir a les 7 de casa del Jeremy i la Linda, que era en un barri residencial relativament a prop del centre, i vam anar en cotxe cap a la sortida, situada en una avinguda gran davant del Museu d’Art de Filadèlfia, el que té les famoses escales que pujava Sylvester Stalone en la pel.lícula Rocky… Hi havia una enorme carpa, amb taules i cadires i tot, per canviar-se i preparar-se per la cursa amb bona temperatura, ja que a l’exterior no passàvem gaire dels 3 o 4 graus. Vam deixar la bossa, vam fer un pipi i ens vam començar a moure per posar-nos a la sortida. No hi havia corrals ni controls de cap mena. Només un cartells que deien el ritme per milla perquè tothom se situés on li corresponia pel seu nivell. Això ja ho he vist en altres maratons americanes. No hi havia empentes ni problemes. La gent es posava disciplinadament on volia, tot i que nosaltres vam badar una mica i ja no vam poder passar més endavant del cartell dels 9 minuts per milla. I això que se suposava que havíem d’anar per sota de 8 si volíem baixar de 3.30. De tota manera, el Jeremy no ho tenia gens clar, perquè no havia pogut entrenar gaire,i jo tampoc sabia com em respondrien els tendons d’Aquil·les, o sigui que vam decidir sortir amb molta calma…

   Després de l’himne americà van donar la sortida i vam caminar fins a la catifa del control de xip. Hi vam arribar al cap d’un minutet, i just allà vam començar a córrer lentament. Ho fèiem al mig de molta gent i aviat vam entrar en calor, però ja veia que el ritme no era molt ràpid. No vaig veure la primera milla, però la segona la vam passar en 17 minuts justos, o sigui que ja n’havíem perdut un del ritme de baixar de 3.30. Ja no anàvem tan apretats, però just en aquell punt entràvem als carrers més cèntrics, molt bonics però molt estrets, o sigui que ja no podíem avançar gent. Vam quedar encallats darrere de les llebres de 3.40, que portaven una gran quantitat de corredors al darrere.

   Les milles passaven i encara no n’havíem fet cap a menys de 8. El Jeremy no s’immutava i ja vaig veure que no baixaríem de 3.30, perquè implicaria fer una segona part rapidíssima. De fet, no m’importava gaire. Els tendons aguantaven bé, tot i que des del començament notava una lleugera nosa en l’esquerre i gairebé imperceptible en el dret. M’havia posat uns mitjons llargs compressors. M’havien dit que anaven bé per la tendinitis d’Aquil·les, ja que faciliten la circulació. La veritat és que no sabria dir si va ser pels mitjons o no, però el cert és que vaig tenir la mateixa sensació als tendons durant tota la marató, sense passar mai a l’estat crític de dolor…

    Com que no ens venia d’aquí el temps que poguéssim fer, vam parar a fer aigües menors i també ens vam aturar una bona estona en els punts on havíem quedat amb la Cristina i la Linda, que ens porten avituallament particular i ens feien unes quantes fotos. En total les podíem veure tres vegades, o sigui que s’haurien de sumar ben bé tres minutets al final. Però no ens importava. Són els avantatges de fer una marató sense objectius de marca…

   Vam passar la mitja la en 1.49.18, o sigui que ja vaig veure que em va semblar que ho tindríem fàcil per fer la segona part més ràpida que la primera. Avançàvem molta gent i no teníem problemes d’aglomeracions, tot i que hi continuava havent molts corredors…i moltes corredores. No me’n sabia avenir. Em sorprenia també que la gent anés molt tranquil.la, xerrant i rient. No es veia molta gent “punxada”, ni tan sols en els quilòmetres finals. L’ambient era distès, molt diferent de l’habitual en la majoria de maratons.

   Quan faltaven 6 milles (uns 10 quilòmetres) vaig veure que si seguíem així “doblaríem” i que faríem entre 3.36 i 3.38, però aleshores el Jeremy va “punxar”. Era normal que el poc entrenament li passés factura. Ell tenia a les cames baixar de 3.15 (el seu objectiu per poder anar a Boston), però no havia pogut entrenar bé últimament per culpa de la feina. (El problema de molts…)

   El Jeremy em deia repetidament que el deixi i que me n’anés, però jo li contestava que no, que acabaríem junts. A mi m’era igual una marca que una altra i preferia anar amb ell. L’anava animant, tot i que ja ens passava molta gent i començàvem a fer milles per sobre dels 10 minuts. Passada la 25, però, el Jeremy es va animar i va començar a posar-se content, perquè veia que estàvem a punt d’acabar. Ell havia corregut amb una samarreta que deia “Go Brad”, un amic seu amb càncer, i durant tota la prova el públic no va deixar de cridar “Go Brad”, pensant-se que el Brad era ell…

   A la recta final vam veure la Cristina i la Linda, que ens van fer l’última foto, i vam entrar a meta agafats de la mà. El temps real final va ser de 3.42.53, és a dir que vam fer la segona mitja en 1.53.35. La primera l’havíem passat en 1.49.18, o sigui que tampoc ens van “caure” tants minuts com això… Vam recollir la medalla, ens vam trobar amb la Cristina i la Linda i vam continuar la sessió de fotos, incloses les escales del Rocky… L’experiència, com sempre, va ser molt positiva. És difícil córrer tota una marató sencera, des del principi al final, amb una persona, però crec que va valer la pena. L’ambient de la prova em va agradar molt i, una vegada més, vaig veure que hem d’aprendre moltes coses dels americans en qüestions de maratons. Per cert, el meu lloc final va ser el 1.740 d’un total de 5.887 acabats.