Florència va ser la ciutat escollida per fer-hi la marató número 99, i així quedar-me ja tranquil, amb tres mesos per endavant, per preparar la marató centenària, que, com no podia ser d’una altra manera, serà a Barcelona, el 7 de març del 2010. Així, completaré les 100 maratons a l’edat de 50 anys. Tot rodó…

   Aquesta vegada, a més de la Cristina, em van acompanyar els seus pares i la Laia, que als seus 12 anys va passar un cap de setmana fantàstic, a Pisa, Lucca i Florència.

   El meu estat de forma per afrontar la marató era mitjanet. Sis setmanes després d’haver completat a Pequín el triplet olímpic de les vacances (Sydney-Melbourne-Pequín), estava recuperat de sobres, però no tenia aquell punt necessari per intentar baixar de les 3 hores i mitja. Per això, quan vaig veure a Corredors.cat que l’Anna Jonqué (Caloreta) pretenia baixar de 3.45, em vaig oferir a acompanyar-la, tot i que ella ja tenia la seva llebre particular, l’Edu.

   Vaig sortir amb ells amb la idea d’anar a 5.20, tot i que l’Anna ens va dir que no volia saber en cap moment si anàvem bé o no. Volia córrer per sensacions. La marató comença a la Piazza Michelangelo, en un turó que et permet contemplar tota la ciutat. És com si a Barcelona sortíssim de la muntanya de Montjuïc. Això fa que fins al km 5 hi hagi una clara tendència a baixar, cosa que, involuntàriament, t’accelera el ritme. Tot i que vaig fer una primera paradeta per buidar la bufeta, anàvem clarament per sota del temps previst, que era de 16 minuts cada tres quilòmetres.

   En el km 10, just quan la cursa entra a la zona cèntrica de la ciutat, portàvem un avantatge de 40 segons respecte el temps previst. En aquell punt de la marató, l’ambient i l’animació augmenten considerablement, però també s’estrenyen els carrers, que no poden absorbir la riuada de corredors. Aviat vam arribar al Ponte Vecchio, primer punt de trobada amb la Cirstina, els seus pares i la Laia. Érem tants corredors que no em veien, i em vaig haver d’aturar al seu davant. L’Anna i l’Edu no es van parar i ja no els vaig tornar a veure en tota la marató.

   Després de l’avituallament personalitzat, vaig reprendre la marxa i en el km 12 portava 40 segons de dèficit respecte el ritme previst. Això volia dir que n’havia perdut 80 en dos quilòmetres… Em vaig proposar recuperar-los de mica en mica, sense acceleracions, encara que sabia que això m’impediria atrapar els meus dos acompanyants i corria el risc de fer sol la resta de la marató. Vaig pensar que això seria un bon senyal, perquè voldria dir que l’Anna aconseguiria el seu objectiu.

   Vaig fer una segona aturada tècnica, però anava bé de ritme i sabia que no tindria problemes per tornar-me a situar en la mitjana de 5.20. Però en el km 17 em vaig tornar a parar perquè vaig atrapar el Josep Fernández Forner, de la nissaga dels Fernández de Berga. S’havia trencat i anava caminant. Vaig intentar animar-lo, tot i que estàvem en una de les parts del circuit més allunyades del centre. Gairebé tenia dificultats fins i tot per caminar, però em va dir que continués, que ell ja trobaria la manera d’arribar a la Santa Croce.

   Vaig reprendre el camí i vaig aconseguir passar la mitja pràcticament en el ritme previst: 1:52:18, dotze segons per sota de la mitjana per fer 3.45. Em vaig proposar “jugar” amb el cronòmetre i mirar de “doblar”, és a dir, acabar en 3.44.36.

   Vam tornar cap al centre i al pas pel Duomo, en el km 28, hi tenia la segona cita familiar. Aquesta vegada la Cristina em va veure d’un tros lluny i em va fa una sèrie de fotos espectacular. Em va dir que l’Anna i l’Edu no em portaven gaire avantatge. Vaig resistir la temptació d’augmentar el ritme perquè encara quedava molt, i vaig continuar amb la idea de buscar el 3.44.36.

   El recorregut deixava novament la zona cèntrica i vaig començo a passar riuades de corredors, molts dels quals ja caminaven. Després vaig veure que en la segona meitat de la marató vaig guanyar 1.300 posicions, i això que no vaig augmentar el ritme, simplement el vaig mantenir. Això em confirma que, en general, la gent continua sense saber córrer maratons i que el gran defecte segueix sent no controlar el ritme en els primers quilòmetres.

   El recorregut tornava cap al centre i prop del km 40 vam passar per la Piazza della Signoria, on vaig tornar a veure la família. Aquesta vegada només em vaig aturar a fer un petonet a la Cristina i  vaig continuar, concentrat en el ritme. La por de fer algun segon de més em va fer anar massa ràpid i, quan vaig entrar a la Piazza della Santa Croce em vaig adonar que em sobrava temps. Vaig afluixar una mica però tampoc era qüestió d’aturar-me. Vaig passar la ratlla i vaig acabar en 3.44.31. Els parcials, doncs, 1.52.18 i 1.52.13, cinc segons més ràpida la segona mitja que la primera. Déu n’hi do. Serà difícil filar més prim un altre dia.

   Números al marge, em vaig quedar amb les bones sensacions que vaig tenir durant tota la cursa, cosa que confirmava que havia corregut al ritme adequat pel meu estat de forma. Si després de 99 maratons encara m’equivoqués de ritme, malament rai… I, evidentment, cal felicitar la Caloreta, l’Anna,  per la seva marca de 3.41, i a tota l’expedició de Correcats i resta de catalans, per haver gaudit al màxim d’una marató molt bonica i totalment recomanable.

   El dia va acabar magníficament, ja que vam poder veure la victòria del Barça sobre el Madrid en bona companyia, i encara vam tenir temps de fer un últim voltet pel centre de Florència en plena nit. El temps ens va respectar i vam tenir un cap de setmana magnífic, tot i que la majoria de les previsions eren de pluja. Aquests meteoròlegs…