El viatge a Ginebra va ser molt especial. Aprofitant una tarifa de vol increïble hi vam anar amb la Cristina, la Fiona, els meus sogres i l’Agustí i la Mercè, dos bons amics del CALAM de l’Ametlla, que no sé si dir que són de l’Ametlla, de Premià o de Cardona…. Bé, de tot arreu una mica. Com jo mateix, que sóc de l’Ametlla, de Sallent, de Sant Just…i una mica de tot Catalunya. La marató de Ginebra és tota una festa del córrer popular i dóna opcions a pràcticament tothom a sumar-se a la festa. Són dos dies plens de curses, per a totes les edats i tots els gustos. El dissabte es comença per les curses infantils a partir d’un quilòmetre per als més petits. Després hi ha una cursa de 6.500 metres exclusivament per a dones. A continuació un 10.000 convencional, seguit d’una caminada de 10 quilòmetres, que també es pot fer amb la modalitat del “Nordic walking”. La festa es remata diumenge amb la mitja marató, la marató per relleus i la marató convencional.

   La Fiona va ser la primera de la família a actuar. A quarts de cinc de la tarda la vam deixar a la zona de sortides amb una sensació una mica estranya ja que la perdíem de vista enmig de la massa. Ens vam repartir en el circuit d’anada i tornada al costat del llac Leman per poder-li fer fotos. Va sortir molt bé, tot i que sempre que corre alguna cursa li dic allò de “sortida de cavall, arribada de burro”. Corria alegre com sempre, amb la samarreta del Barça i una caputxa per protegir-se de la pluja que, per sort, va respectar força els nens. Quan va girar per reprendre el camí de tornada cap a l’arc d’arribada, va començar a quedar-se en les últimes posicions i fins i tot vaig veure que s’aturava a caminar una mica. De seguida, però, es va tornar a posar a córrer i en els últims metres va avançar tres o quatre nens i va acabar molt contenta. El seu temps va ser de 6 minuts i 49 segons. No és per treure-li mèrits, però, francament, dubto que fessin els 1.000 metres… En qualsevol cas, a aquestes edats això és el de menys. El més important és que córrer els faci il·lusió!

   Després va ser el torn de la Cristina i la Mercè, que s’havien inscrit a la cursa femenina. Les vam acompanyar a la sortida, que era al poble de Chêne-Bougeries, a un parell de quilòmetres de Ginebra. Els tramvies número 12 anaven pleníssims, però l’organització i va afegir autobusos i vam arribar puntualment a la sortida. Després de les fotos, allà les vam deixar i vam tornar cap a Ginebra per esperar-les. Ens vam repartir per la zona del Llac i jo em vaig situar pràcticament a l’arc d’arribada, on les vaig poder fotografiar quan van arribar, aconseguint l’objectiu de baixar dels 40 minuts. I això que, segons ens van dir, la distància s’acostava més als 7 quilòmetres que no pas als 6 i mig.

   L’endemà em va tocar a mi. La Cristina em va acompanyar a Chêne-Bougeries, al mateix punt d’on ella havia sortit el dia abans per fer la seva cursa. La marató de Ginebra passa, en realitat, per 10 municipis, i només els últims 5 quilòmetres són a la ciutat. Vam fer el cafè i va arribar l’hora de situar-se a la sortida. Vam buscar el David i la Sílvia, dos amics que també corrien però no els vam poder trobar. La Cristina se’n va anar una mica endavant per fer-me una foto abans de tornar cap a Ginebra a reunir-se amb la resta de l’expedició. Jo em vaig posar al meu “corral” content de veure que, de moment, el temps ens respectava i, tot i les previsions, no plovia. L’organització era correctíssima però senzilla, i deixaven que la gent se situés als seus llocs sense “policies”. No hi havia cap control d’entrada i tothom es col·locava al seu lloc sense empentes. Jo ho vaig fer darrere de les llebres de 3:45, tot i que ja sabia que em seria molt difícil baixar de les quatre hores ja que, per variar, arrossegava molèsties al tendó d’Aquil·les esquerre…

    Vam sortir puntualment, després d’una salutació per megafonia de Viktor Röthlin, el millor maratonià suís de la història (2:07:23). Recordem que va ser el guanyador de la marató dels Campionats d’Europa de Barcelona el 2010. Va dir que no havia fet mai la marató de Ginebra, una assignatura pendent…

   La marató de Ginebra és molt especial. Diria que és ideal per la gent que li agrada la natura, els paisatges i la tranquil·litat. No té res a veure amb una marató urbana convencional, ja que, com he dit, només els últims cinc quilòmetres són dins de la ciutat. La resta del recorregut va per carreteretes estretes que uneixen els diferents municipis per on passa el circuit: Chêne-Bougeries, Chene Bourg, Choulex, Collogne, Bellerive, Gy, Meinier, Jussy, Presinge, Puplinge, Thonex, Chevrier, Capite, Cologny, Vandeoeuvres i, finalment, Ginebra.

   Pel camí es van veient camps de conreu, horts, vinyes i, per descomptat, les muntanyes al fons. Els poblets són molt bonics i gairebé els únics espectadors de la marató són vaques, ovelles i cabres…

   Aquest paisatge bucòlic, però, no em va servir per oblidar els meus problemes al tendó d’Aquil·les. De totes maneres, de moment podia anar corrent al ritme habitual de 5.30-5.40, la meva velocitat de “creuer” últimament a les maratons. Així vaig passar per la mitja en 1:57:33, amb possibilitats, doncs, de baixar de quatre hores si les molèsties no anaven a més.

   En aquell moment es va posar a ploure i vaig pensar en la família, que m’esperava al quilòmetre 25, al poble de Puplinge. Sort que ja veníem mentalitzats perquè totes les previsions apuntaven que plouria durant tot el cap de setmana…

   La trobada amb la família i els amics va ser reconfortant com sempre. Llàstima que les característiques de la marató no permetien veure’ns més sovint.

   Vaig seguir el camí, encara a ritme, però de seguida les coses es van complicar. Suposo que a resultes de córrer malament per les molèsties a l’Aquil·les esquerre, se’m va començar a endurir el quàdriceps dret. Vaig témer que se’m contracturés del tot i vaig haver d’afluixar. Em vaig aturar a estirar una mica en un arbre i aleshores em va avançar el grup de la llebre de les quatre hores. Em vaig tornar a posar a córrer i durant una estoneta els vaig anar seguint. Però les molèsties musculars augmentaven i cada vegada em costava més córrer. Ja no era només el tendó i el quàdriceps sinó dolors musculars generals a les dues cames. Ja sé que és molt complicat córrer una marató amb molèsties des del començament perquè acaba repercutint en tota la musculatura. Últimament m’està passant molt i en aquell moment vaig decidir que la pròxima marató la vull córrer en plenes condicions. Ja en tinc ganes. He de fer net!

   Així doncs, l’únic que volia era arribar a Ginebra, tornar a veure la família i afrontar els quilòmetres finals per completar la marató. Per sort, ja vaig veure el llac Leman i, al fons, el famós Jet d’Eau, el sortidor o raig d’aigua que s’enfila uns 140 metres per sobre del llac, i que és un dels emblemes de la ciutat.

   En el km 39, quan les possibilitats de baixar de les quatre hores ja feia molt que s’havien esfumat, em vaig tornar a trobar amb la família, que em va donar l’estelada per fer l’entrada a meta. Encara em va tocar patir en els últims tres quilòmetres, fins que, per fi, vaig enfilar el pont del Montblanc, amb les característiques banderes a cada costat, on hi havia l’arc d’arribada. Quan faltaven uns pocs metres vaig veure la Fiona, que va venir cap a mi per entrar junts. Vaig comprovar que no fèiem nosa a ningú i la Cristina ens va poder fer una bonica foto creuant la línia d’arribada.

   Doncs bé. Ja en tinc 132, i 82 de diferents. Això no para, però realment necessito solucionar tots els problemes físics. M’agrada córrer maratons i ho vull fer tota la vida. Però ho vull gaudir, que no sigui un patiment. Aquest tendó d’Aquil·les és realment el meu taló d’Aquil·les. Esperem que a la pròxima marató no em faci la guitza!