La primavera del 2011 vaig triar la marató d’Hamburg per acabar la temporada perquè era l’única de les importants d’Europa que no havia fet mai. Aquesta va ser l’última marató de la meva vida abans del naixement de la nostra filla Fiona.

    Contràriament a la meva filosofia actual de fer només una marató, una mitja i un 10.000 “en sèrio” cada temporada i a la resta anar “de passeig”, em vaig plantejar aconseguir un segon “sub 3:30” aquest any, considerant que havia allargat la forma i que només em faltaven tres maratons per tenir 50 marques per sota de les 3 hores i mitja.

   Quan al matí vaig veure que feia sol i que, en sortir al carrer, sobrava tota la roba, vaig estar temptat de canviar d’objectiu. La calor i jo mai hem estat bons amics. Vaig arribar al punt de trobada per la foto “correcat” i ja hi havia el Koldo i la Kasumei. Va arribar també el Bistrok i, a les 8 en punt, vam fer la foto. Em va saber greu que hi faltessin el Pochettino, el Martinaytor i el Jordi de Banyoles, però no podíem perdre temps perquè en aquestes maratons tan multitudinàries no es pot badar si vols entrar tranquil al corral corresponent. Cinc minuts abans de l’hora vaig entrar al calaix i vaig esperar tranquil.lament el moment de la sortida fins que, de mica en mica, ens vam posar en moviment. Vaig passar la línia de sortida pràcticament amb 4 minuts perduts, però vaig poder començar a córrer relativament bé, passant el primer km en 5.08 i el segon en 5.01. A partir d’aquí era qüestió de posar-se una mica per sota de 5 i, si les sensacions eren bones, intentar el sub 3.30. Ja anava molt suat i vaig decidir que, si no ho veia clar, aixecaria el peu…

    El km 10 ja el vaig passar en 49.01, amb un parcial de 24.04, a 4.47 el km. Potser massa ràpid… Em preocupava la calor i la poca aigua que podia beure als avituallaments, que eren amb gots de paper i només a una banda del carrer. Amb la suada que portàvem, era important la hidratació, i aquesta vegada no hi tenia la Cristina per donar-me la meva beguda de sals minerals… La contrapartida era que no perdria temps en les aturades, però tenia por de pagar la falta d’hidratació. Havíem sortit a 20 graus i en aquell moment la sensació era ben bé de 25. I ni rastre dels núvols que havien anunciat!

    Vaig passar la mitja en 1.42.53, o sigui a ritme de 3:25:46. Em vaig prendre un gel que portava sota la gorra i vaig decidir que agafaria un parell de gots a cada avituallament, tenint en compte que gran part de l’aigua se n’anava a terra, i també mullava l’esponja a cada punt de cubells.

    Vaig passar el 30 en 2.26.11 i em va semblar que tenia assegurat el sub 3.30, però sabia per experiència que no es pot cantar victòria abans d’hora i, efectivament, passat el 31 vaig tenir un “avís” de rampa al bessó esquerre. Està clar que no havia pogut aconseguir el grau d’hidratació necessari per la temperatura que feia. Vaig intentar concentrar-me per evitar tenir una rampa de veritat que m’obligués a parar-me i vaig afluixar una mica el ritme. El km 40 el vaig passar en 3.17.17, però semblava que el bessó no anava a més i que podria córrer sense problemes fins al final. Vaig accelerar una mica i quan ja veia al fons la pancarta d’arribada, vaig veure un corredor amb una samarreta del C.N.Banyoles. Havia de ser el Xavi Frigoler. Havia sortit a fer 3.15, però semblava que havia “punxat”. El vaig animar a entrar junts però anava “tocadet” i se’m quedava, però quedaven 300 metres i vaig decidir posar-me al seu ritme enlloc de deixar-lo. Al cap i a la fi, jo ja tenia la feina feta. Vam entrar junts quan el rellotge marcava 3.32.17. Ell em va dir que havia fet 3.30, perquè havia sortit més endavant, però jo vaig parar el crono en 3.28.23. Després, a l’hotel, vaig comprovar que havia fet exactament la mateixa marca que tres mesos abans a Tòquio. Si no hagués esperat el Xavi l’hauria millorat, però m’era igual. Al cap i a la fi vaig igualar la millor marca de la temporada…

   Després vaig saber els temps dels altres “correcats” i vaig comprovar que la calor havia perjudicat tothom. És una llàstima perquè em va semblar una marató molt bona per fer marca. Plana, ben organitzada i amb molt ambient. Sens dubte, repetiré. Us la recomano. I, si podeu, reserveu l’hotel Ibis Sant Pauli. És ideal! Està al costat de tot: expo, sortida, arribada i metro. No es pot demanar més! Tampoc es pot demanar més que celebrar la marató amb un àpat típic alemany. Els dies previs ja havíem menjat prou pasta, o sigui que tocava provar les especialitats de la zona. I si estàvem a Hamburg, què millor que una bona hamburguesa, acompanyada del seu cosí, el frankfurt?