128. Los Angeles, 14 de febrer de 2016

????????????????????????????????????

A LOS ANGELES COMPLETO EL MEU PROJECTE
DE LES MARATONS OLÍMPIQUES


 

    Quan em vaig proposar córrer totes les maratons de les ciutats que han estat seu d’uns Jocs Olímpics d’estiu, no tenia ni idea de l’ordre en què aniria fent aquestes maratons. Ho vaig deixar a l’atzar, a les circumstàncies, i vaig intentar anar-ne fent alguna o algunes cada any, aprofitant les vacances. El destí va voler que em quedés per al final la de Los Angeles. El 2011 ja tenia totes les altres i vaig proposar-me córrer-la el 2012, aprofitant la sortida del meu llibre “Les petjades dels herois”, que precisament recollia aquesta idea de córrer en totes les ciutats que han tingut la sort d’organitzar uns Jocs Olímpics. Però per temes de feina no vaig poder anar a Califòrnia aquell 2012, ni tampoc els tres anys següents. Per fi, el 14 de febrer del 2016 em vaig poder situar a la línia de sortida del Dodger Stadium de Los Angeles per posar al corrent la meva col.lecció de les maratons de les ciutats olímpiques.

    Per celebrar que per fi podia aprovar la meva assignatura pendent, i aprofitant que aquest mes de febrer la Cristina feia 40 anys, vam programar unes petites vacances d’hivern, i abans d’arribar a Los Angeles vam passar per Nova York, San Francisco i Las Vegas.

   El divendres 12 de febrer vam arribar al nostre destí final i vam anar a la Expo de la marató, situada al Convention Center, al costat mateix del famós pavelló poliesportiu Staples Center, on juguen els seus partits de l’NBA els Lakers i els Clippers. Allà vam recollir el dorsal, i també els de la cursa de 5 km de l’endemà, que es disputava com a prèvia de la marató, i a la qual ens havíem inscrit la Cristina i jo.

   Així, doncs, el dissabte vam matinar per poder ser a la sortida de la cursa anomenada LA Big 5K, que començava a les 8 del matí. Era una cursa absolutament popular, amb un nivell infinitament més baix que les curses de 5 km que es disputen a Catalunya. Vam sortir molt del darrere i ens va costar moltíssim posar-nos a córrer perquè molta gent la feia caminant, i els que corrien anaven molt lents. La cursa sortia i arribava al Dodgers Stadium i tenia uns desnivells que déu n’hi do. La vam completar tots dos junts amb un temps de 31 minuts i 42 segons.

   L’endemà la matinada va ser encara més gran perquè la marató començava a les 6:55. És habitual aquest horari a les maratons americanes i crec que és una idea molt bona de cara a la gent més lenta, que sens dubte agraeix acabar a una hora decent. L’excepció és Nova York, però ja se sap la dificultat que comporta traslladar 50.000 persones a Staten Island. Per això els de l’ultima onada surten tan tard i arriben a les fosques…

   La Cristina em va deixar al Dodger Stadium i va marxar a situar-se al primer punt de trobada que havíem previst, aproximadament entre les milles 6 i 7, prop del km 10. Com que la temperatura era molt bona, no em calia utilitzar el guarda-roba. Portava una jaqueta vella per llençar. Per tant, vaig buscar l’entrada del meu corral, que era el segon, hi vaig entrar i em vaig asseure en un racó per esperar l’hora de la sortida estalviant el màxim d’energia.

   Després de l’inevitable himne nord-americà es va donar la sortida i els més de 20.000 participants a la marató ens vam posar en marxa. El caràcter de la prova també era molt popular, ja que només els dos primers corrals dels cinc que hi havia se suposava que eren per gent que baixava de les 4 hores. Un altre fet curiós és que el percentatge de participació femenina arribava pràcticament al 50 per cent: 11.000 homes i 9.000 dones, un fet completament impensable a les nostres contrades…

   Després d’uns primers metres en pujada, la cursa començava el descens des de la muntanyeta on hi ha el Dodger Stadium en direcció a Chinatown i el Down Town. Aquest terreny favorable va fer que el ritme inicial fos molt més ràpid que la mitjana prevista. De fet, em vaig trobar ficat en el grupet que seguia la llebre sub 3:35, i amb ells vaig passar la pancarta del km 5 en 25:10, o sigui a 5:02. Massa ràpid, però de seguida vam afrontar una duríssima pujada, que jo crec que superava el 20 per cent, per sort no massa llarga, i això ja em va posar en el meu lloc.

   Passada la milla 6 vam deixar enrere la zona de l’Echo Park i vam enfilar per Sunset Bulevard, on havíem quedat amb la Cristina. Abans de veure-la vaig passar la pancarta del km 10 en 51:46, amb una mitjana de 5:19 per aquest segon parcial de 5 km. L’aturada amb la Cristina va fer que en el següent tram la mitjana se n’anés als 5:34, després de passar el km 15 en 1:19:34.

   S’ha de dir que aquesta part de la marató era força plana, i això permetia regular força el ritme. De totes maneres, abans del km 20 vaig haver de fer una aturada “tècnica” al lavabo, i, un cop més, el parcial dels 5 km va continuar la tendència a empitjorar. Concretament va ser de 5:36. Cada vegada més lent…

   Poc abans del pas per la mitja marató teníem el segon punt de trobada amb la Cristina, al Hollywood Boulevard, al bell mig del famós Walk of Fame, on es va poder entretenir fotografiant les estrelles dels diferents actors mentre m’esperava… Ens vam acomiadar fins al tercer punt, situat a la milla 18, i jo vaig seguir el meu camí i vaig passar la mitja marató en 1:53:37, tot i que curiosament no hi havia catifa.

   El parcial del 20 al 25 va ser el primer en què no vaig continuar la davallada de ritme i em va sortir en 5:22, però a partir d’aquell moment va començar la crisi. Les cames començaven a estar adolorides, producte del tipus d’asfalt americà, que sempre em carrega molt més muscularment que l’europeu. No sé si és una mania o realment és un asfalt diferent. En qualsevol cas, el problema no va ser, ni de bon tros, com en l’última marató de Nova York, en què els dos vastos interns em van quedar com dues pedres. Aquí vaig poder seguir corrent sempre per sota dels 6 minuts per quilòmetre, sense posar mai en perill la marca inferior a les 4 hores.

   De cop i volta, vaig tenir una sorpresa inesperada. Al meu darrere vaig començar a sentir el crit de “In, inde, independència…” i tot seguit em va atrapar un corredor, que em va dir que s’havia emocionat en veure la meva samarreta amb l’estelada i havia fet un esforç per arribar fins a mi. Em va dir que es deia Xavi i que s’havia lesionat tres setmanes abans, quan s’estava preparant per intentar fer 3:10 en aquesta marató. Suposo que va acabar abandonant perquè no vaig trobar cap Xavi a la classificació final.

   El pas pel km 30 el vaig fer en dues hores i 43 minuts, i el parcial dels 5 km em va sortir a 5.43. En aquesta zona, al fastuós barri de Beverly Hills, m’havia de trobar per tercera vegada amb la Cristina…però no la vaig veure en el punt convingut. Vaig observar que els carrers perpendiculars a la cursa, que acabava d’afrontar el llarguíssim bulevard de Santa Mònica, estaven tallats al trànsit fins on m’arribava la vista, i vaig intuir que no havia pogut arribar i que hauria optat per anar directament a l’arribada, com així va ser.

   Per tant, vaig continuar el meu camí i vaig passar la pancarta del km 35 en 3:12:48, amb un parcial a ritme de 5.58, el més lent de tota la marató. Sabia que les últimes milles eren cara avall, per arribar just al costat del mar, a Santa Mònica, i això em va ajudar psicològicament en els moments més complicats de la prova. Vaig anar deixant enrere els barris de Century City, Westwood i Brentwood, i vaig passar el km 40 en 3:42:25, amb un parcial de 5 a ritme de 5.56.

   Una mica abans vaig tenir una altra sorpresa. Vaig veure que m’anava acostant a un corredor que portava una samarreta blau cel, amb el número 10 a l’esquena i el nom de Mostovoi, l’exfutbolista rus que va jugar uns anys al Celta de Vigo. En sobrepassar-lo vaig veure que, efectivament, la samarreta era la del Celta i li vaig preguntar si era gallec. En veure la meva indumentària, em va contestar en català i em va dir que sí, que era gallec i que vivia a Castelldefels. Va resultar ser el Suso López i, pel que em va dir després a través del Facebook, va acabar la marató per sota de les quatre hores, després de recuperar-se d’un “ocellot” important.

   Els últims dos km i 195 metres van ser meravellosos i vaig baixar la mitjana a 5.38. Suposo que van confluir diversos motius: l’alegria d’estar acabant l’última marató olímpica després de tants intents frustrats per fer-la, el perfil en lleugera baixada cap al mar, i una temperatura increïblement més baixa que la que ens havien anunciat, que era de 27 o 28 graus centígrads a l’hora de l’arribada. Jo crec que finalment no vam superar mai els 23 o 24, i en el tram final va sortir una boirina que va fer baixar la temperatura per sota dels 20.

   Sigui com sigui, vaig afrontar eufòric la recta d’arribada, ja al costat del mar, a la famosa Ocean Avenue de Santa Mònica, i quan faltaven uns 200 metres per al final vaig veure la Cristina. Em vaig aturar i ens vam abraçar emocionats. L’assignatura pendent estava aprovada. Per fi seria “finisher” a Los Angeles. Vam quedar que ens trobaríem en un pub anglès que hi havia al Santa Mònica Bulevard, a pocs metres de l’arribada, on sabíem que podríem veure el partit entre el Barça i el Celta, que per les 9 hores de diferència horària es jugava a dos quarts de 12 del migdia, hora local. Em vaig felicitar que ens haguessin fet sortir tan d’hora…

   L’emoció en creuar la línia d’arribada va ser absoluta. No era un final de marató qualsevol. El temps, 3:54:48, no tenia la més mínima importància. L’únic que comptava per a mi era el fet d’haver pogut completar el meu repte olímpic, una idea que va sorgir fa molts anys, i que va començar, sense saber-ho, amb la marató de Londres del 1985.

   Després de rebre la medalla, que em va semblar extraordinàriament bonica pel què significava per a mi, vaig intentar retallar al màxim el camí postmarató per poder arribar de seguida al pub on havíem quedat amb la Cristina. Un policia em va apartar una tanca, quan va veure l’enorme dificultat que tenia per intentar saltar-la, i en un tres i no res em vaig trobar a uns metres del pub. Aleshores vaig sentir la Cristina que em cridava. Curiosament, tot i la gentada que hi havia, ens vam trobar abans d’hora i vam arribar junts al pub, que ja estava atapeït d’aficionat al futbol.

   Sense dutxar-me ni canviar-me, vaig veure el partit amb la samarreta amb l’estelada i la medalla penjada al coll. A la mitja part vam aprofitar per dinar i a la segona part vam gaudir de la golejada del Barça i de l’extraordinari penal indirecte de Messi. Li vaig haver de dir a la Cristina que Johan Cruyff ja n’havia llençat un així quan jugava a l’Ajax. Ella és massa jove per saber-ho. Entre altres coses, no havia nascut…

   Després del partit vam sortir i, aprofitant que feia bo i no tenia una necessitat imperiosa de dutxar-me i canviar-me, ens vam acostar fins al mar. No podíem desaprofitar estar tan a prop del Pacífic i no mullar-nos els peus. Anant-t’hi, encara vam poder fer dues fotografies curioses. Una, amb el cartell del final de la famosa ruta 66, que creua els Estats Units des de l’Atlàntic fins al Pacífic. L’altra, en una reproducció del banc en què el protagonista de la pel·lícula Forrest Gump explica la seva vida. Em va semblar significatiu trobar-me allà aquell banc, el dia que havia acabat la meva vint-i-tresena i última, per ara, marató olímpica. Porto tants quilòmetres acumulats que, a la meva manera, també sóc una espècie de Forrest Gump…

   El projecte s’ha acabat, però evidentment no les ganes de córrer i de seguir sumant quilòmetres i maratons. La pròxima serà la de Copenhaguen, la número 129 en total i la 80a diferent. Aquest pot ser el pròxim repte a llarg termini: arribar-ne a acumular 100. Però a més curt termini hi ha un altre repte, aquest literari. Si tot va bé, abans de Sant Jordi del 2017 sortirà al carrer el meu quart llibre, que es titularà “La volta al món en 80 maratons” i que recollirà, precisament, les meves primeres 80 maratons diferents acumulades en 33 anys de maratonià.