La marató de Saint Louis, una de les ciutats olímpíques que em faltaven, la vaig programar per primera vegada per la primavera del 2006. Lamentablement, una lesió va fer que no pogués acabar la prova. Ho vaig provar, però va ser impossible. Al cap d’una milla vaig llençar la tovallola. I es va convertir en la meva assignatura pendent. Dos anys després, vaig tornar a la ciutat de l’estat de Missouri. Aquesta vegada vaig viatjar sol. La Cristina es va quedar a casa perquè a Saint Louis ja hi havíem anat dos anys enrere i no era qüestió de gastar dies de vacances en una ciutat que ja coneixíem i que, al marge de l’espectacular arc del costat del Mississipí, tampoc té gran cosa per veure.

   El 2006 hi havíem anat perquè ja teníem les vacances muntades, però jo ja era conscient que amb la lesió que tenia al bessó seria impossible acabar la prova. De fet, vaig provar de sortir, però només vaig aguantar una milla. No es pot enganyar el cos… Però Saint Louis és una ciutat olímpica (1904) i per això hi havia de tornat. Ho vaig fer el 2008 i vaig poder acabar la marató, o sigui que espina treta i objectiu complert.

   Aquesta vegada tenia l’hotel molt a prop de la sortida, o sigui que vaig preparar les coses i ja he vaig sortir equipat. Al final vaig decidir posar-me la camelbak amb un litre de Recuperat-ion. No és que no em refiés del Gatorade que donaven en els avituallaments oficials, però el Recuperat-ion és més natural i hi estava més acostumat. Aquesta vegada no hi tenia la Cristina, o sigui que em vaig carregar la camelbak a l’esquena…i va ser un error. Fins aleshores només l’havia portat a la marató de l’Antàrtida i en algun entrenament llarg a l’estiu, però no ho havia fet mai amb samarreta de tirants. Evidentment, amb el fregament constant se’m va anar segant la pell del coll i al final se’m va encetar…

   Però anem a pams. Faltaven 10 minuts per la 7 del matí quan vaig arribar a la sortida, amb la camelbak a l’esquena i una ronyonera amb tres packs de gel energètic, dues ampolletes d’aigua de mar Quinton…i la càmera de fotos. Després de l’inevitable himne americà van donar la sortida. Vaig veure la llebre de 3.30 i la vaig anar marcant de lluny, per veure si anava regular o massa de pressa com a tot arreu. Efectivament, la primera milla jo la vaig passar en 7.50,i el grup de la llebre suposo que a 7.40…quan el pas de mitjana per fer 3.30 és de 8.01…

   Vaig anar, doncs, a la meva, i més o menys vaig mantenir el pas al voltant dels 8 minuts la milla, tot i que de seguida vaig començar a veure que el recorregut no era gens pla, i en les pujadetes costava d’aguantar el ritme.

   No vaig trigar a veure que la camelbak em faria mal al coll i vaig estar temptat de llençar-la, però vaig decidir esperar al pròxim punt d’assistència per agafar vaselina i posar-me’n un bon gruix. El que tenia molt clar és que mai més tornaria a cometre l’error de posar-me un camelbak amb samarreta de tirants…

   Poc abans d’arribar a la mitja marató ja vaig veure que no anava prou bé. No em feia mal res ni em trobava cansat. Les pulsacions eren correctes, però cada milla em sortia més lenta, ja totes per sobre dels 8 minuts. Vaig passar la mitja en 1:46:10, pràcticament com cinc setmanes abans a Barcelona, però amb sensacions molt diferents.

   Aviat vaig veure que no baixaria de 3:30 i vaig decidir agafar-m’ho amb calma i parar-me a fer fotografies si veia alguna cosa interessant. El recorregut, però, tampoc no oferia res especial. Però de cop i volta em vaig quedar bocabadat perquè em va avançar un corredor descalç, com si fos l’Abebe Bikila .Em vaig treure la càmera i vaig accelerar el ritme per poder-li fer una foto. Més tard en vaig fer una altra a una orquestra amb violins, que tocava molt bé, i vaig anar continuant cada vegada més lent.

   No sé si era el jet lag, l’haver dormit poc les dues últimes nits o què, però la veritat és que les cames no m’anaven com m’havien d’anar. En els últims quilòmetres em vaig notar els quàdriceps força endurits i em va passar la llebre de 3:45, per cert amb molt poca gent al darrere…

   Amb la càmera a la mà vaig entrar a la recta final, amb el famós arc del Mississipí al davant. Vaig fer una foto de la pancarta d’arribada i vaig aturar el crono en 3:49:10. O sigui que vaig fer la segona mitja en 2 hores i 3 minuts… Això era el de menys. El més important era que m’havia tret l’espina clavada dos anys abans i que ja només em quedaven 6 ciutats olímpiques per córrer: Moscou, prevista per aquell mateix setembre del 2008, Sidney, Melbourne, Pequin, Tòquio i Los Angeles.