Ja fa uns anys que vaig descobrir la marató nocturna de Luxemburg, però per diferents circumstàncies no la vaig poder córrer fins el 30 de maig del 2015. Va ser la meva 126a marató.

    Quan em vaig inscriure em vaig trobar amb un parell de particularitats, crec que insòlites. Pagant 5 euros extres podies apuntar un o una “Go…go” per animar-te i córrer amb tu els últims 3 km. Suposo que és una manera d’evitar que la gent arribi amb un espontani al final. D’aquesta manera es regularitza i algú de la família o un amic pot creuar, legalment, l’arribada amb tu. De seguida vam decidir que la Cristina seria la meva “gogo” i que aprofitaria, doncs, aquesta oportunitat que permet el reglament.

   L’altra opció que t’oferien en el moment de la inscripció era la de triar dorsal, dins d’una franja determinada. El meu any de naixement estava ocupat i altres números que vaig provar també, fins que finalment vaig optar pel 1714, un número emblemàtic i significatiu per als catalans que desitgem la plena recuperació de la nostra sobirania, perduda ara fa 301 anys. Per tant, vaig pagar de gust els tres euros d’aquesta opció i vaig demanar aquest dorsal.

   Curiosament, però, hi va haver un desgavell informàtic que va estar a punt de deixar-me sense el 1714. Hi havia una duplicitat i el dorsal que em van lliurar inicialment era un altre. De seguida, però, em van solucionar el problema i allà mateix em van imprimir el meu dorsal, amb el meu nom i el número correcte. Em vaig fer una foto de record amb la noia de l’organització que em va ajudar.

   Sense ser una marató molt coneguda, és prou atractiva i relativament econòmica, i això va fer que ens ajuntéssim una bona colla de catalans. I encara havíem de ser més, però el Carles Boix i l’Anna Galera, amb els quals havíem planificat el viatge, finalment no van poder venir per qüestions personals. Nosaltres érem 5, ja que a més de la Fiona també van venir els pares de la Cristina. A l’avió vam conèixer el Jordi, de Manresa, que anava sol, i ja a Luxemburg ens vam trobar amb el Sebas, un company de feina de la Cristina, i el seu amic Patxi, de Sant Cugat.

   Divendres al vespre vam anar a sopar en un restaurant italià que havia encarregat l’Elena, una noia catalana que viu i treballa a Luxemburg i que va ser una amfitriona excel.lent. També van venir l’Albert Randé i la seva mare. L’Albert havia de córrer la marató, però estava lesionat i es va haver de conformar en fer d’espectador…

   Una de les peculiaritats d’aquesta marató és que es disputa el dissabte al vespre. Se surt a les 7 i, per tant, se’t fa de nit mentre corres. La sortida és a la zona de les Institucions Europees, a la part alta de la ciutat, i un servei d’autobusos trasllada tots els corredors i seguidors gratuïtament. L’arribada és “indoor”, a l’interior del Luxexpo, un palau de congressos i exposicions, que servia també per la fira del corredor. Les particularitats d’aquesta marató, doncs, són moltes…

   Amb el Jordi ens vam fer una foto amb la pancarta d’arribada al fons, i després ens vam situar al calaix de sortida, amb el Sebas i el Patxi. Tots quatre vam decidir sortir junts, i que després tothom anés al ritme que volgués. També hi havia l’Elena, que corria la mitja marató, amb una altra catalana que també treballa a Luxemburg. Vam poder fer un “selfie” abans de sortir…

   A més de la marató i la mitja també es feia una marató per relleus, cosa que s’està posant molt de moda i que permet tenir una participació massiva, impensable si només es fes una marató convencional. De fet, a la marató érem poc més de 1.000 inscrits…

   Van donar la sortida i ens vam posar en moviment. Feia sol i fins i tot una mica de calor, però ja sabíem que la cosa canviaria amb el pas dels quilòmetres, en fer-se de nit. Jo sabia que havia de ser prudent i que era millor no ser massa ambiciós. Em conformava en baixar de 4 hores, tot i que teòricament estava per fer força menys. La nit abans, al llit, vaig tenir un principi de rampa en un bessó i em preocupava una mica…

   Els primers quilòmetres són amb tendència a baixar, del barri institucional cap al centre, i això fa que, encara que no ho vulguis, vagis més ràpid del compte. De seguida em vaig quedar sol. Tots els nois de la colla van anar marxant cap al davant, i les dues noies es van quedar al darrere. El km 5 el vaig passar en 25:30 i el 10 en 50:23. Una mica massa ràpid, però vaig pensar que m’aniria bé una mica de marge per les parades familiars previstes.

   La primera va arribar passat el km 13. Vam xerrar una mica, vam fer fotos, em vaig avituallar i vaig reprendre la marxa. Poc després arribava el punt on els corredors de la mitja es desviaven per començar el camí de retorn cap a l’arribada. A partir d’aquí, la marató va ser molt solitària, i encara sort dels corredors que feien la marató per relleus!
Després d’una parada curta al lavabo i una altra amb la família, vaig passar la mitja marató en 1:53:24, si bé crec que estava situada força més enllà del km 21,097. El Polar m’indicava ja més de 22 quilòmetres, i més tard em va sortir un km exageradament curt que devia compensar l’error…

   El bessó que m’havia mig pujat la nit anterior em va començar a donar algun problema. Me’l notava dur i em feia una mica de mal, suposo que producte de la contracció, però afortunadament no va anar a més i no va derivar en cap lesió.

   De mica en mica es va anar fent fosc i el ritme es va anar alentint. De sobte, vam començar a baixar per un carrer amb un pendent considerable cap al barri baix de la ciutat, el que hi ha sota l’espectacular pont d’Adolphe. Allà hi havia el punt quilomètric 30, just en el punt més baix de la marató. Fins a l’arribada quedava un desnivell considerable, tenint en compte que havia de tornar primer cap al centre i després enfilar el camí de retorn cap a la part alta de la ciutat, al barri de les Institucions Europees.

   Vaig fer una nova aturada al lavabo –cony de gels!- i vaig començar a pujar. Per sort, l’ascensió és molt més gradual, no tan directa com el descens i, tot i la foscor i l’acumulació de quilòmetres, anava força sencer. Em va atrapar el grup de la llebre de 3:45 i vaig anar una bona estona amb ells. Després vaig saber que en aquell tram vaig sobrepassar el Sebas. Segons em va dir després, em va veure però anava tan “groggy” que no va tenir esma de dir-me res. Jo, amb la foscor, no el vaig reconèixer…
Vaig deixar marxar la llebre i vaig continuar, acostant-me cada cop més al punt d’incorporació dels “Go…go”. Ja tenia ganes de veure la Cristina!

   A tot això, s’ha dir que en aquells moments s’estava jugant a Barcelona la final de Copa entre el Barça i l’Athletic, però lògicament no tenia ni idea de com anava la cosa. En un moment donat va passar un basc, amb la samarreta de l’Athletic, que feia la marató per relleus. En veure la meva samarreta amb l’estelada em va saludar. Portava uns auriculars i vaig pensar que potser escoltava el partit, però es veu que era música perquè li vaig preguntar com anaven i em va dir que no en tenia ni idea.

   De seguida, però, vaig tenir informació de primera mà. Vaig arribar al punt on m’esperava la Cristina per fer els últims 3 km amb mi i ja em va dir que el Barça guanyava per 2 a 0 i que el Messi havia fet un golàs. Es veu que l’anaven informant amb el whatsapp…

   Ens vam posar a córrer l’un al costat de l’altre. Em va donar el mòbil, equipat amb el pal de “selfies” i vam fer algunes fotos i vídeos. Les fotos no van quedar gens bé perquè era negra nit i amb el moviment era complicat…

   Feia fresca i vam anar per feina. Feia estona que no veia el rellotge però tenia clar que al final estaria molt per sota de les 4 hores. Aviat vam reconèixer la silueta del Luxexpo i al cap de poc vam entrar al recinte, enmig de raigs làser i música a tot drap. Jo no vaig veure la Fiona i els meus sogres, tot i que estaven perfectament situats i ens van immortalitzar amb unes fotos que seran molt especials. És la segona vegada que la Cristina i jo entrem junts en una marató. La primera va ser a Mèxic DF, però aquesta vegada, gràcies a la iniciativa dels “Go…go”, era perfectament legal.

   El temps final va ser de 3:54:27 i vaig completar la marató 126, la 78 diferent i el país número 36, si considerem només estats reconeguts per l’ONU.

   Després de les fotos i de retrobar-nos amb alguns dels companys, vam marxar cap als busos per tornar a l’hotel, ben contents perquè tot havia sortit bé, i perquè el Barça havia guanyat la Copa.

   Amb aquesta marató dono per acabada la temporada 2014-2015. Suposo que la pròxima serà la de Nova York, com sempre el primer diumenge de novembre, la millor manera de començar una nova temporada.