056. Marràqueix, 18 de gener de 2004

MARRÀQUEIX, LA SEGONA MARATÓ
AFRICANA DE LA MEVA VIDA

 

    La ciutat marroquina de Marràqueix va ser l’escenari de la meva segona marató en el continent africà. Una bona experiència, al costat del meu company i amic Xavier Bonastre, que em va permetre aprovar una assignatura pendent.

    Feia molts anys que tenia una espina clavada amb la marató de Marràqueix. M’hi havia inscrit i estava preparant-la seriosament quan un dia vaig rebre un telegrama a casa. El primer i últim de la meva vida. Deia que per motius econòmics se suspenia la marató. Evidentment, no em van tornar els diners de la inscripció… Uns mesos més tard, repassant la revista de l’AIMS en l’apartat de resultats de maratons vaig veure que la prova s’havia disputat. Ho vaig trobar tan poc seriós que vaig pensar que no la faria mai.

   Però la vida dóna moltes voltes i, a finals del 2003, el Xavi Bonastre em va comentar la possibilitat d’aprofitar el viatge que l’amic Joan Boada muntava a la marató de Marràqueix, que es feia el gener del 2004. L’oportunitat semblava molt bona. Mai no havíem fet una marató junts amb el meu company.

   Va ser una experiència diferent, perquè no acostumo a fer viatges de grup, però m’ho vaig passar molt bé. Hi va haver temps per al turisme en una ciutat i un país que no coneixia, i vaig sumar una nova marató. A més, vaig poder tornar a l’Àfrica després de la meva experiència en la Marató del Sàhara.

   Vam sortir junts els de la marató i de la mitja, i aviat vaig veure que ens havien enganyat completament quan parlaven d’una marató multitudinària. En el punt de separació de les dues curses, no vam quedar ni 300 corredors que féssim la marató sencera. A més, això coincidia amb el moment en què deixàvem la ciutat i marxàvem cap als afores, o sigui que vaig haver de fer la marató amb una solitud increïble. No sé si va ser per això o què, però al final ho vaig passar força malament i no vaig ser capaç de baixar de les tres hores i mitja, tot i que en la primera part de la prova havia anat sense problemes per sota dels 5 minuts per quilòmetre.

   Cap al km 25 vaig veure que tenia un bon marge per baixar de 3:30 perquè vaig passar en 2:01:30, però a partir d’aquell punt la carretera que tornava cap a Marràqueix se’m va travessar força.. En el km 30 portava un temps de 2:27, o sigui encara tres minuts per sota. No pensava pas que punxaria fins al punt de no baixar de 3:30. Però les maratons són així, i el tram final del recorregut, amb unes rectes llarguíssimes, se’m va fer molt pesat. Vam passar pràcticament per davant de l’hotel, i l’amic de la revista Runners World Alberto Hernández em va fer una foto. No sé, però, què ha passat però no la trobo enlloc…

   Al final vaig fer un temps de 3:31:26. Em va saber greu no baixar de 3:30, tot i que en l’últim quilòmetre em vaig trobar molt bé i vaig poder gaudir dels moments finals. Vaig poder saludar el Xavi i molts altres companys, amb els quals vam compartir després un dinar molt divertit. La cosa va acabar amb un te al luxós hotel Mamunia, on vam poder entrar gràcies a les medalles de la marató, ja que en teoria està prohibida l’entrada amb pantalons curts…