EL MAL TEMPS PROVOCA LA SUSPENSIÓ DE LA MARATÓ DE MALTA
Per segona vegada a la meva vida vaig viure la suspensió d’una marató després d’haver-me desplaçat per córrer-la. La primera va ser la de Nova York del 2012, per culpa de les conseqüències del Sandy. La segona, aquesta de Malta, en unes circumstàncies que es podrien considerar com el súmmum de la mala sort…
Durant tota la setmana ja vèiem que la previsió pel dia de la marató era de pluja i vent, cosa que em va ratificar el meu company meteoròleg Francesc Mauri, quan va comprovar que hi havia una gran borrasca instal·lada sobre el sud d’Itàlia, Sicília i Malta. Vaig pensar que tocaria córrer una marató en condicions complicades però mai vaig arribar a imaginar que es podria suspendre.
Vam fer el viatge i a Malta ens vam trobar amb el Suso i l’Abel, que també estaven inscrits a la marató, el Josep i la Mariona, que feien la mitja marató, i la Tere i la Susanna, que juntament amb la Cristina havien de ser les nostres “supporters”.
El dissabte al matí feia un dia excel·lent, però a l’hora de dinar va començar a bufar el vent i de seguida va aparèixer la pluja, acompanyada d’una curta però intensa calamarsada. Al cap de poca estona, el passeig marítim d’Sliema, on ja estava muntat l’arc d’arribada, s’havia convertit en un autèntic riu. Cal tenir en compte que tots els carrers perpendiculars que hi desemboquen són de baixada, i portaven l’aigua com autèntiques rieres. El clavagueram, poc acostumat a aquest volum de precipitació, no donava l’abast i la dificultat dels cotxes per circular i dels vianants per anar per la vorera va anar en augment.
De cop ens va arribar un correu electrònic de l’organització, anunciant que a les 7 es reunirien per estudiar la situació i que a les 8 comunicarien la decisió de mantenir o suspendre la marató i la mitja. Vam començar a patir perquè la previsió continuava sent de pluja i vent tota la nit. I, com ens temíem, a les 8 van anunciar la cancel·lació de les curses.
Quan ens vam despertar al matí vam mirar per la finestra i vam veure la intensitat del vent pel moviment de les palmeres. I el passeig marítim continuava inundat. No sabíem com estava la resta del circuit però era evident que l’organització havia pres la decisió correcta. Tot seguit se’ns va comunicar que podíem passar a recollir les medalles. Evidentment, no fa cap gràcia ni il·lusió que et donin una medalla d’una marató que no has fet, però s’entén que abans de llençar-les les ofereixin als corredors. Primer vam dir de renunciar-hi, però com que tampoc teníem altra cosa a fer, després d’esmorzar vam aprofitar per quedar amb la colla i les vam anar a buscar per fer una mica de broma. Com diuen en castellà, “al mal tiempo, buena cara”. Ja tinc dues medalles de maratons supeses!
A la tarda del diumenge el temps va començar a millorar i dilluns al matí el dia era perfecte per córrer, tant que molts corredors van improvisar una mitja marató. Nosaltres teníem contractada una excursió a l’illa de Gozo, que vam poder fer sense cap problema.
Allò de la “llei de Murphy” es pot aplicar perfectament al què ens va passar. Tant dissabte com dilluns la marató s’hauria pogut córrer. Només diumenge era impossible. La mala sort es fa encara més evident quan llegeixes que, segons les estadístiques, Malta té 360 dies a l’any de sol i no són freqüents situacions com la que es va viure aquest cap de setmana. Probablement, l’únic dia dels últims 20 anys en què les condicions del temps impedien fer una marató va ser aquest diumenge 24 de febrer… I encara fa més ràbia quan t’adones que normalment la marató és el primer diumenge de març, i no l’últim de febrer. És a dir, que la prova s’hauria hagut de fer el 3 de març. La raó del canvi va ser el carnaval…
En fi, una més per explicar. Tots els què hi érem vam dir de tornar-hi l’any que ve per treure’ns l’espina. Esperem que tinguin el detall de no cobrar-nos la inscripció…
