Quan vaig triar aquesta marató ho vaig fer perquè m’anava bé la data i vaig veure que tenia un vol directe de baix cost (Girona-Billund). El nom de la prova (North Sea Beach Marathon) ja deixava entreveure que el protagonista era el mar, tot i que el recorregut no havia de ser necessàriament per la sorra, sinó que podia ser per alguna mena de passeig marítim. Però les fotografies i la informació que vaig trobar per internet no oferien lloc al dubte: era evident que la marató transcorria íntegrament per la sorra de la platja. De fet, wikipedia defineix aquesta marató com “l’única d’Europa i una de les poques del món que es corre sobre la sorra”.

   Les fotografies i els rècords de la prova (2:36 els homes i 3:05 les dones) em van fer creure que la sorra devia ser dura i que no hi havia d’haver massa problema per córrer amb relativa comoditat. Per tant, em vaig inscriure i vaig continuar fent els meus entrenaments de sempre, sobre terra i asfalt. Quin error el meu!

   El dia abans de la marató vam inspeccionar amb la Cristina diversos punts del recorregut, per definir els llocs de trobada, i ja em va pujar una mica la mosca al nas. De tota manera, vaig córrer una estoneta per la part final de la marató i vaig veure que, si anava prop de l’aigua, es podia córrer prou bé. El què no sabia era que no tot el recorregut era igual…

   El dia de la marató ens vam presentar a Vejers, vam aparcar el cotxe al costat de la platja i ens vam preparar per la sortida. No érem gaire corredors perquè tot i que es parlava de 1.300 inscrits, això incloïa també els de la mitja marató, els 10 km i els 5 km, que sortien de més endavant. Em vaig adonar que el GPS del Polar no funcionavaa (cony de pila!) i em vaig acomiadar de la Cristina tot esperant que els estiguessin  marcats per tenir alguna referència de ritme. Van donar la sortida i ens vam posar en marxa. El terreny era dur i no hi havia problema. Aviat vaig veure que la marca dels km era molt original, perquè de seguida vaig veure un 42. És a dir, seria regressiva i no progressiva. En tot moment, doncs, sabia els quilòmetres que et faltaven i no els que portava. No ho havia vist mai. Vaig pensar que estava bé perquè a l’hora dels càlculs no calia pensar en els 195 metres final. És a dir, si et faltaven 18 km sabies que anant a 5, per posar un exemple, calia sumar una hora i mitja al temps que portaves i ja sabies la marca final…

   Però això aviat va deixar de tenir importància per mi perquè ja vaig veure que la marca seria horrorosa i que, de fet, passaria a ser un tema secundari. Poc després de la primera trobada amb la Cristina (més o menys el km 6,5) ja vaig veure que la sorra s’anava estovant i que es corria amb molta més dificultat. Havia sortit més o menys a 5.15 el km, però aviat me’n va sortir un a 6. Vaig començar a veure que la gent anava buscant el punt més òptim per córrer, desplaçant-se constantment a dreta i esquerre. Ja vaig veure, doncs, que de marató en línia recta res de res, i que al final acabaríem fent metres de més com a tot arreu. Fins i tot en algun lloc havíem de buscar un pas únic sobre una fusta per superar una desembocadura d’un petit rierol.

   Cap al km 10, que vaig passar més o menys en 53 minuts, vaig veure que m’acostava a un corredor que portava l’estrella de La Caixa a l’esquena. No m’ho podia creure. Com que sabia que hi havia un asturià inscrit em vaig imaginar que devia ser ell, i aviat ho vaig confirmar quan vaig veure el nom del seu club, Corresiero, a la part alta de l’esquena de la samarreta. Em vaig posar a la seva alçada i el vaig saludar amb un “Puxa Asturias” que el va deixar sorprès i bocabadat. Vam anar junts petant la xerrada explicant-nos la vida, aprofitant que el terreny tornava a ser favorable per córrer. Tenia 57 anys, era mestre i escriptor i aquella és la seva divuitena marató.

   Cap el km 16 vam veure la Cristina, i el Santi em va dir que ell no pararia, que ja l’atraparia. Jo vaig fer la paradeta habitual per avituallar-me i fer-li uns petonets a la Cristina i vaig reprendre la marxa amb la intenció d’agafar aviat el Santi. A partir d’aquell moment, però, tot canviava. La sorra era tovíssima i els peus hi quedaven totalment ensorrats. Vaig a buscar el mar, però allà tampoc no trobava la sorra forta i encara era pitjor perquè amb la humitat les sabatilles quedaven totalment enganxades i costava molt aixecar els peus. A més, hi havia trams amb moltes pedretes, que feien que el peu quedés completament ensorrat. Vaig veure que tothom anava fent ziga-zagues buscant algun pas més ferm del tot inexistent. Em vaig atabalar i vaig començar a fer els quilòmetres a 7 minuts. Vaig passar la mitja en 1:57 i ja vaig veure que si la cosa continuava igual ni tan sols baixaria de 4 hores. I jo que pensava que estava per fer al voltant de 3.40!

   El Santi el veia cada vegada més lluny. Suposava que ell s’estava adaptant millor a les circumstàncies del terreny. Potser al ser asturià s’entrenava a vegades per la platja. Jo no ho havia fet mai i ho notava… Cada vegada em feien més mal les cames i l’esquena. Era evident que en córrer sobre terreny tou la musculatura feia un altre moviment i això provoca aquell dolor. Cada cop feia els quilòmetres més lents, algun pràcticament a 8. De tant en tant arribava un tram en què pel costat de l’aigua el terreny era dur i es podia recuperar una mica i em sortia algun quilòmetre a menys de 6.

   Vaig fer la tercera i última aturada amb la Cristina i ja li vaig dir que calculava que faria 4 hores i mitja, encara que confiava que els últims quilòmetres seran fàcils, segons el què havia vist el dia abans. Vaig continuar entre sorra, pedretes i meduses mortes i vaig veure que el terreny fàcil seria només el quilòmetre i mig abans d’arribar a Hvide Sande, el que dissabte m’havia fet concebre falses esperances…

   En veure l’arribada em vaig adonar que, per postres, els últims 100 metres eren en un tram de sorra tovíssima, en què els peus gairebé s’ensorraven fins els turmells. Vaig veure la Cristina, em vaig aturar a fer una foto i vaig creuar per fi la línia d’arribada. Vaig anar a  buscar beguda, em trobo amb la Cristina i de seguida ens van venir a veure el Santi i la seva dona. Ell s’havia banyant al mar, després d’assegurar-se que no hi havia problema amb les meduses. Vam anar a buscar el diploma, que ens van donar a l’acte, i ens vam acomiadar.

   Vam marxar cap al cotxe amb el desig de passar la tarda a la piscina de l’hotel per recuperar-me d’una marató que va ser molt més dura del què pensava. 4 hores, 35 minuts i 46 segons. I encara sort que no va ploure i que el poc ventet que va bufar va venir de cul i no de cara…

   El més important era que ja en portava 87 i que havia acabat la temporada 2007-2008 amb 9 maratons. Ara tocava descansar una mica, però no gaire perquè la 88a estava prevista per 11 setmanes després, el 14 de setembre a Moscou. I aquesta sense sorra i a més…olímpica!