068. Marató del Mediterrani, 8 d’octubre de 2006

A LA MARATÓ DEL MEDITERRANI COMENÇA
EL REPTE DEL “REPOKER”

  

   L’any 2006 vaig decidir intentar un repte apassionant. No sabia si el meu cos ho aguantaria, però volia córrer cinc maratons en cinc caps de setmana consecutius. La del Mediterrani va ser la primera, després tocaria Amsterdam, una més del projecte olímpic, i tot seguit marxaria cap a Nova York, on faria un curs d’anglès de tres setmanes i correria les maratons de Chicago, Washington i la mateixa Nova York.

   La primera va caure sense massa problemes. Com tenia previst, la vaig disputar a un ritme molt suau, amb l’únic objectiu de no passar de les 4 hores, per no perjudicar el meu cos de cara a les 4 maratons que venien. Per tant, vaig ajustar des del començament el ritme entre 5.30 i 5.40, controlant en tot moment que les pulsacions estiguessin en una zona totalment aeròbica, per evitar patiment als músculs. De fet, la primera mitja la vaig fer sempre per sota de les 140 pulsacions, i només al final vaig pujar fins a les 145, però la mitjana donada pel pulsòmetre va ser de 140 justes. Per tant, cap problema…

   Realment, tot va anar com una seda. Ni un mal moment, ni un dubte. Res de res. Ritme constant i anar fent. Vaig tenir l’oportunitat de petar la xerrada amb diversos corredors, la majoria desconeguts, i així la cursa es va fer més amena. La mitja la vaig passar en 1.57, i si la segona em va sortir en dues hores justes va ser perquè em vaig aturar dues vegades per “qüestions tècniques” (potser em vaig sobrehidratar) i dues més a saludar la Cristina, que es va situar estratègicament per donar-me les sals minerals i un petit “pack” de mel líquida, que sempre ajuda a no tenir una baixada en els quilòmetres finals. En la volta final al Canal Olímpic vaig coincidir amb el Luis Enrique, que anava en bicicleta animant un noi de la seva colla que lluitava per baixar de les 4 hores. Em vaig quedar amb ell i va aconseguir de sobres l’objectiu. Quan vaig creuar la línia d’arribada, el cronòmetre oficial marcava 3:57:49, i el meu (igual que el xip) un temps real de 3:57:27. Per tant, primer objectiu complet. Acabava de cobrir els primers 42.195 metres dels 211 quilòmetres programats fins el 5 de novembre…

   Deixant de banda les meves sensacions personals, totalment positives, m’he de referir també a la impressió que em va provocar aquesta marató. L’any anterior la vaig seguir en moto per motius de feina i aquesta vegada vaig tenir l’ocasió de conèixer-la com a corredor. La veritat és que em va agradar, tot i que prefereixo les maratons més multitudinàries i, sobretot, amb més ambient als carrers. El circuit, però, el vaig trobar prou bo si es vol fer alguna marca concreta perquè és completament pla. A més, no va fer vent i la humitat tampoc va ser exagerada per estar al costat del mar, o sigui que crec que les condicions eren prou bones per fer-ho bé. Alguns van criticar el fet que hi hagués tants camins d’anada i vinguda pel passeig marítim de Castelldefels, però jo ho vaig trobar divertit. Ja que no érem gaires (354 acabats segons la classificació), almenys així teníem l’ocasió d’anar-nos veient. Va ser especial el moment en què em van “doblar” el Benito Ojeda i el Víctor Gonzalo, i també em va agradar molt poden anar saludant tots els coneguts quan ens anàvem creuant. En general, doncs, una bona marató per començar el meu “repoker”. Voldria agrair públicament els detalls que va tenir amb mi l’organització, que em va donar el dorsal 68 (era la meva 68ena marató) i fins i tot em van cridar al podi quan vaig arribar per donar-me un trofeu molt bonic, que ja tinc posat en un lloc preferent a casa.