Tot va ser improvisat. En veure que m’ho podia combinar amb la feina (a base d’esforç, tot s’ha de dir), dijous em vaig decidir i vaig trucar per apuntar-me. L’organització, tot un detall, em va atorgar el dorsal 82, tenint en compte que aquesta seria la vuitanta-dosena marató… Després de treballar dissabte fins ben tard i de descansar unes horetes (sort del canvi d’hora), diumenge al matí vam marxar amb la Cristina cap a Castelldefels. Per no fer una crònica llarga i pesada (no sé com m’ho faig, però sempre em passo…), aquesta vegada faré servir el “mètode Pucurull”,  per destacar les coses bones i les no tan bones:

   M’ha agradat:

   .Córrer una nova marató a Catalunya, enmig de molts amics i coneguts i amb un ambient excel·lent.

   . Poder compartir la sortida amb la gent dels 10 km i fer les primeres passes amb el Domingo Catalán, la Yolanda Puentes, la Marta Oliveró, el Rafa Estrella…

   . Poder veure tants cops la Cristina durant el recorregut. (I aquesta vegada no necessitava el metro!)

   . Anar veient com anava la cursa i poder saludar constantment tant els que anaven al meu davant com al meu darrere.

   . Comprovar que la cursa està perfectament organitzada, mesurada i amb els quilòmetres ben posats, excepte el 18 i el 30, que estaven uns metres abans. El 19 i el 31 ja tornaven a estar bé i per això el parcial sortia una mica més llarg.

   . Veure que sóc capaç de recuperar perfectament en dues setmanes i que puc córrer maratons sense cap problema, sempre i quan no m’equivoqui amb el ritme.

   . Fer un cop més la segona meitat d’una marató més ràpida que la primera: 1:56:32 i 1:56:08, acabant fort. (Els km més ràpids van ser del 39 a l’arribada). Si miro les posicions que ocupava en les diferents catifes de control veig que vaig anar passant gent tota la marató: 287, 278, 237, 209, 190 i 163.

   . Haver millorat la marca de l’any passat en aquesta marató i portar una progressió en les quatre maratons d’aquesta temporada: Mèxic (4:33), Mont-real (4:17), Munic (3:57), Mediterrani (3:52).

   . Compartir amb el meu amic Xavier Bonastre la seva primera marató després de les importants operacions a què va ser sotmès fa uns mesos. També amb el seu germà Manel, que debutava en la distància.

   . Poder entrevistar el Víctor Gonzalo en acabar, i empalmar la marató amb la feina sense cap problema. Vaig fer el reportatge pel 33, a costa de no dinar, i vaig empalmar amb la jornada de futbol. Al vespre estava com una rosa…

No m’ha agradat:

   . Veure que, tot i que parlaven de 700 inscrits a la marató, no hi ha hagut ni 300 acabats, fet que posa en perill la continuïtat de la prova, ja que enlloc de pujar s’ha baixat.

   . La poca animació i nul.la informació dels pocs espectadors que hi havia. Vaig sentir comentaris surrealistes…

   . Comprovar que, contràriament al què pensava, hi continua havent molta por a la distància de la marató a casa nostra.

   . En contrapartida amb l’aspecte positiu que he posat abans sobre la meva progressió durant la cursa, no m’agrada veure que la gent no acaba d’entendre que en una marató s’ha de fer “sortida de ruc i arribada de cavall” i no al contrari. No és normal que jo vagi a ritme constant tota la marató i guanyi tantes posicions.

   . Que la samarreta d’una marató que es fa a Catalunya digui “Maratón del Mediterráneo”.

   . Que el canvi climàtic ens faci passar calor a finals d’octubre.

   . La poca repercussió mediàtica de la prova. Només hi ha tres maratons a Catalunya i els mitjans haurien de col·laborar més. Si no fos per Televisió de Catalunya, les curses populars gairebé no tindrien finestra informativa.