Tres setmanes després de la marató de Sydney, a les 6 del matí vaig sortir de l’hotel en taxi cap al Rod Laver Arena, la seu de l’Open d’Austràlia de tenis, on hi havia la línia de sortida de la Marató de Melbourne, la segona de les tres previstes en les vacances del 2009.

    La veritat és que no les tenia totes. Les tres setmanes de vacances havienn estat meravelloses, però, evidentment, no des del punt de vista d’un maratonià. Vaig fer molt pocs quilòmetres d’entrenament (una única “tirada” de 15 quilòmetres) i molt turisme, amb una mitjana de 6 o 7 hores diàries de son… 

   Fins i tot el dia abans de la marató, enlloc de descansar, vam estar tot el dia per la costa oest de Melbourne, fins a Philip Island, illa coneguda pel Gran Premi de motos i per la presència d’una diminuta raça de pingüins, que surten de l’aigua cada nit per dormir en els caus que tenen construïts prop de la platja. Va ser un espectacle curiós, però, per culpa d’això, em vaig presentar a la sortida de la marató després d’haver dormit menys de 5 hores.

   Com deia, vaig anar a la sortida en taxi perquè a Melbourne els transports públics el diumenge no arrenquen fins les 7. Em va sorprendre que, amb 22.000 participants en el total de curses que hi havia (marató, mitja, 10 quilòmetres, 5 quilòmetres i caminada popular de 5 quilòmetres) no hi hagués un sistema operatiu per desplaçar la gent cap a la sortida.

   Al costat mateix del Rod Laver Arena hi ha el gegant estadi Melbourne Cricket Garden, amb capacitat per més de 100.000 persones, a l’interior del qual s’acabaven totes les curses. Vaig haver d’entrar-hi per deixar-hi la bossa i tornar a sortir per anar cap a la zona de sortida. Com als Estats Units, el cant en directe de l’himne nacional per part d’una cantant que anava molt lleugereta de roba per la fresca que feia, va precedir el tret de sortida. Em vaig posar en marxa amb la idea d’anar més o menys a 5.30 i després deixar-me portar per les sensacions. El primer quilòmetre el vaig passar en 5.45, però després no vaig veure cap altra marca fins al km 5. Quan vaig mirar el crono em vaig espantar. No sé si era la fresqueta o què, però el cas és que estava corrent a poc més de 5 minuts el quilòmetre, massa ràpid pel que tenia previst. Però em trobava molt bé. Suposo que després de tants dies intentant entrenar per la zona tropical australiana, amb una calor i, sobretot, una humitat molt elevades, el cos trobava la diferència. La veritat és que feia un dia esplèndid: fresc, assolellat, sense vent… El recorregut, a més, és completament pla, i en la seva majoria passa per parcs i zones verdes, o sigui que corries encara que no volguessis…

   Cap al quilòmetre 10 tenia la primera cita amb la Cristina. Aquesta vegada podia veure’m a quatre o cinc llocs sense moure’s gaire, ja que el recorregut anava fent bucles en diferents direccions, però tornant sempre prop d’Albert Park, un parc molt conegut perquè és on es fa el Gran Premi d’Austràlia de fórmula 1. Quan vam passar per la recta d’arribada, encara es veien les marques de les posicions dels cotxes i la línia d’arribada, tot i que ja feia mesos de l’últim Gran Premi.

   En el quilòmetre 10,550 hi havia una catifa perquè era el punt de la mitja mitja, o sigui del quart de marató. Vaig veure que anava a 5.15 de mitjana i vaig decidir afluixar una mica. El sistema de xip anava incorporat al dorsal, no a la sabatilla, però, a diferència del sistema que fan servir a la Mitja de Granollers, el sensor no estava elevat en un cable sinó en una catifa a terra. A mi quan el cronometratge no és Championchip sempre em fa més por que goig…

   Sense cap incidència vaig arribar al pas de la mitja marató, on hi havia la segona i última catifa parcial. La vaig passar en 1:52:40, molt més ràpid que a Sydney i amb molt bones sensacions. Abans del km 22 vaig fer una segona parada amb la Cristina i poc després una altra paradeta al lavabo, probablement per culpa de les aigües australianes…

   Passat el km 30 vaig veure la Cristina per últim cop i va marxar tota nerviosa a veure si trobava l’estació de tren que hi havia a la vora o si agafava un taxi per anar al Melbourne Cricket Garden, o MCG, com diuen ells, per veure’m arribar.

   Els 12 quilòmetres finals vaig afluixar molt el ritme. Suposo que em va sortir el cansament i la falta d’entrenament de les tres setmanes de fer el turista, el poc descans i potser també els primers quilòmetres excessivament alegres. A més, vaig decidir no forçar gens el cos, pensant en la marató de Pequín del diumenge següent. Pensava que allà seria més complicat córrer perquè segur que les condicions no serien les de Melbourne per la coneguda contaminació de l’aire a la capital xinesa.

   Quan m’acostava a l’estadi se’m van incorporar per un carrer els corredors que feien la cursa de 5 km. Això em va descentrar una mica, ja que, lògicament, m’anaven avançant a gran velocitat, nens inclosos. Però aviat va arribar el moment màgic d’entrar a l’estadi. No és un estadi olímpic, però realment l’MCG impressiona. Quan hi entres veus que és una instal·lació molt diferent a les que estem acostumats a veure a Europa. No és un estadi d’atletisme ni un camp de futbol. És pràcticament rodó, i amb gespa artificial, però la seva capacitat per a més de 100.000 espectadors es nota. Vaig fer la volta mirant-me l’estadi per dins i fins i tot em vaig poder veure a la pantalla gegant. Aquest estadi, un dels més grans del món, es va construir sobre la base de l’estadi on es van fer les cerimònies d’inauguració i clausura i les proves d’atletisme dels Jocs Olímpics de Melbourne del 1956, els últims que es van fer abans del meu naixement i que, per cert, Espanya va boicotejar com a protesta per la invasió soviètica d’Hongria.

   A la recta d’arribada vaig començar a mirar la grada buscant la Cristina, i aleshores vaig sentir com m’avisaven que m’havia de posar a la línia central. Hi havia com tres carrils d’arribada, i el dels maratonians era el del mig. Encara sort perquè no m’hauria agradat passar la línia envoltat dels corredors dels 5 quilòmetres, que esprintaven com a bojos.
Vaig poder veure la Cristina, que em va fer unes quantes fotos, i vaig creuar la línia d’arribada amb un temps real de 3 hores, 54 minuts i 15 segons, quatre minuts menys que tres setmanes abans a Sydney. Només passar l’arribada, i quan caminava per buscar la medalla, em vaig quedar petrificat. De cop vaig veure un equip de televisió que entrevistava…una atleta vestida del Barça!. Vaig pensar que el cansament em feia veure visions. M’hi vaig acostar ràpidament i, quan van acabar l’entrevista, li vaig preguntar si era catalana. Em va dir que no, que era extremenya resident a Madrid, però que pertanyia al Futbol Club Barcelona. Acabava de guanyar la prova dels 5 quilòmetres. No la vaig reconèixer, però va resultar ser Sonia Bejarano, campiona iberoamericana dels 5.000 metres a Santiago de Xile i membre de l’equip espanyol campió d’Europa de cros per equips. Era la plusmarquista espanyola sub-23 de 5 quilòmetres.

   Després d’acomiadar-me de Sonia Bejarano vaig anar a buscar la Cristina i, després de fer-nos unes quantes fotos, vam marxar cap a l’hotel amb la satisfacció de la feina feta. Ja podia apuntar les maratons de Sydney i Melbourne, les ciutats olímpiques més allunyades de casa. No sabria dir quina m’havia agradat més. Evidentment, Melbourne és molt més ràpida i millor per fer-hi una bona marca. El recorregut és molt agradable, però molt tranquil i sense ambient. Els dos quilòmetres finals de Sydney, amb l’arribada a l’Opera House, no tenen preu, però a Melbourne també va ser tota una experiència acabar dins del gegant MCG. És curiós pensar com es pot omplir un estadi així per veure-hi partits de cricket i de futbol australià!!!!