L’any 2007 vaig decidir aprofitar les vacances per fer dues maratons més de la col·lecció olímpica, les de la Ciutat de Mèxic i Mont-real. Això em va obligar a entrenar-me a l’estiu, ja que la marató mexicana es disputa a l’agost. Evidentment, hi vaig arribat molt just de forma. A més, em feia molta por l’altitud de la ciutat, 2.235 metres sobre el nivell del mar, i l’adaptació horària, tot i que jo vaig viatjar el dijous. La Cristina, per temes de feina, no va arribar fins el dissabte a la nit.

    La nit prèvia a la marató va ser un suplici. Hi havia una festa a l’hotel. El problema era que no la feien en cap saló tancat, sinó en el hall, i les habitacions donaven directament a sobre. Després del sopar va començar la música i el ball…i va durar fins a les 4 de la matinada. Evidentment, era impossible dormir. Ni tan sols la Cristina, que acabava d’arribar d’un viatge de 24 hores i estava rebentada, podia acluclar l’ull. Havia triat aquell hotel, al costat de la sortida de la marató, per poder descansar la nit prèvia i no haver de matinar, i en canvi només vam poder dormir dues horetes, de quatre a sis…

   Malgrat tot, ens vam llevar amb la il·lusió habitual per fer la marató. Ni l’alçada, ni la contaminació de la ciutat, ni el jet lag, ni el cansament de no haver dormit, em podien impedir fer la tretzena marató olímpica!

   Vam baixar al Zòcalo i encara era de nit. La plaça era un formiguer i la gent començava a anar als diferents carrers que donaven al de la sortida. Jo tenia el braçalet verd, que corresponia a la franja de 3:30 a 4:00…tot i que ja tenia clar que aquesta vegada faria més de 4 hores. Abans d’acomiadar-nos amb la Cristina, vam demanar a una parella que ens fes una fotografia…i aquesta va ser la nostra gran sort!. De seguida ens van demanar d’on érem, i la noia es va oferir a acompanyar la Cristina en el metro per fer el seguiment de la marató. Com que eren de la ciutat, tenien un pla més ampli que el nostre, que incloïa sis punts de trobada. A més, ell volia fer al voltant de 4 hores, o sigui que, almenys durant els primers quilòmetres, podríem anar junts, i la Cristina i la noia també. Els seus noms eren Héctor i Nora, i tots dos eren molt simpàtics.

   Ens vam acomiadar i l’Hèctor i jo vam anar avançant fins on vam poder, mentre elles van marxar a peu cap el Palacio de Bellas Artes, per veure’ns passar pel km 1’5. Quan van donar la sortida vam trigar una mica a posar-nos en marxa, però aviat vam començar a córrer lentament. Al cap de 5 minuts vam passar la catifa de sortida, i al cap de 50 metres entràvem a la plaça del Zòcalo. Tot i la foscor, impressionava. Després de donar-li la volta, vam sortir per un dels carrers que hi donen i no vam trigar gaire a veure per primer cop les noies, situades, com havíem quedat, al costat del bonic Palacio de Bellas Artes.

   Vam anar fent a un ritme d’entre 6 minuts i 6’15 el km, i l’Héctor em va començar a explicar els detalls de la marató, que corria per tercer any consecutiu. No n’havia fet cap altra, i va al.al·lucinar quan va saber que per a mi era la 79a marató…

   Els barris de la primera part de la marató eren de classe mitja-baixa, l’asfalt força irregular, però gairebé sense desnivells. La pluja dels últims dies (cada tarda havia fet un bon ruixat) havien netejat molt l’ambient, i la veritat és que no es notava la gran contaminació d’aquella immensa ciutat. Tampoc semblava afectar-me l’alçada. M’havia posat una tireta d’aquelles al nas per poder absorbir el màxim aire possible, i realment no tenia cap sensació de falta d’oxigen. Anava molt pendent de les pulsacions, com m’havien recomanat els metges, controlant sempre d’anar en la franja de 140 a 150. Curiosament, no em movia d’allà. La diferència era que, amb aquelles pulsacions, en les altres maratons anava a 5.30 i a Mèxic anava a 6.15. De tota manera, no sé si això es devia només a l’altitud, o, sobretot, al poc entrenament que portava.

   Vam arribar així al km 16, on vam fer parada per saludar la Cristina i la Nora i avituallar-nos amb els productes personals. Cal dir que els avituallaments de la cursa consistien en un cul de got de Gatorade cada cinc km, i unes bossetes d’aigua cada tres. Encara no havia vist aquest tipus de bosses. Eren com aquelles de llet, però més petites, d’un quart de litre aproximadament. Les havies d’obrir amb les dents, però el plàstic era prim i no hi havia problema. Molt millor això que els gots…

   Vam arribar a la mitja en dues hores i 10 minuts i sense problemes, tot i que jo li deia a l’Héctor que si volia anar més ràpid em deixés. Ell corria amb el mòbil (el celular, que diuen ells) i va contactar amb la seva dona per saber si estaven al punt convingut, al km 23. Allà ens vam tornar a trobar i ens vam acomiadar fins al km 29.

   Una mica més tard, passat el 27, vaig veure que em costava seguir el ritme de l’Héctor, tot i que continuàvem clarament per sobre dels 6 minuts per quilòmetre. El vaig animar a que em deixés sol, i que intentés acostar-se a la seva marca de 4:14, un cop descartada des de feia molts quilòmetres la possibilitat de baixar de les 4 hores. A més, vaig veure que hauria de fer una “parada tècnica major”.

   Quan vaig tornar a trobar la Cristina li vaig comentar que havia hagut de deixar marxar l’Héctor perquè començava a anar una mica tocadet. Ens vam acomiadar fins al km 37, a la sortida de l’estació de metro d’Insurgentes, i li vaig dir que comencés a valorar la possibilitat d’acompanyar-me en els últims 5 quilòmetres perquè ja preveia que de la manera que hi arribaria, ella no tindria cap problema per seguir el meu ritme… Es va quedar parada de la meva proposta i em vaig acomiadar amb un “rumia-t’ho…”

   Vaig continuar, doncs, tot sol, per l’Avinguda Insurgentes, que passa per ser el carrer més llarg del món amb els seus 42 quilòmetres. Em pregunto per què no hi organitzen l’única marató del món en línia recta…

   Quan vaig arribar al km 37,  la Cristina, com jo ja m’esperava, em va dir que intentaria acabar la marató amb mi. La cosa té mèrit si considerem que no estava preparada ni portava roba de córrer. A més, carregava amb la motxilla amb el meu avituallament, afortunadament ja força buida en aquell moment. Va ser molt valenta perquè, a més, cal considerar que no tenia cap mena d’adaptació als 2.235 metres d’altitud de la Ciutat de Mèxic, ja que amb prou feines feia 12 hores que havia arribat. I ja no diguem el “jet lag” i el cansament del viatge i d’una nit pràcticament sense dormir…

   Tots dos, doncs, vam afrontar els últims 5 quilòmetres, a un ritme aproximat de 7 minuts per quilòmetre. Va ser una experiència totalment nova per a tots dos. Vam deixar enrere l’Avinguda Insurgentes per entrar al Paseo de la Reforma. Afortunadament, la part final de la marató era la més cèntrica i la més animada. El “sí se puede”, que era el crit de “guerra” que utilitzaven els espectadors mexicans per animar els corredors, va ser substituït per un “se nota, se siente, la meta está aquí al frente”, que ens va ajudar a pujar la moral.

   Vam passar per davant del Palacio de Bellas Artes i, esbufegant tots dos, vam arribar per fi al carrer Madero, un carrer de poc més d’un quilòmetre, que ens havia de portar directament a l’arribada del Zócalo.

   No sé qui dels dos anava pitjor, però l’últim quilòmetre va ser molt emocionant. No sabíem si hi hauria un control estricte de detector d’”intrusos” o si la Cristina podria creuar la línia d’arribada, però vam tirar pel dret cap al Zócalo. En el punt que el carrer Madero desemboca en la immensa plaça central de l’antiga Tenochtitlan, vam experimentar una emoció indescriptible. La majestuositat de la plaça, la megafonia a tot volum i la gentada que hi havia aplaudint feien posar la pell de gallina. “Sí se pudo” era el nou crit de guerra del espectadors.

   Vam passar la línia de meta tots dos junts, amb un temps real de xip de 4 hores, 33 minuts i 44 segons, i vam tenir temps de fer-nos unes fotografies, abans que un membre de l’organització indiqués amablement i sense cap bronca a la Cristina per on havia de sortir per no passar pels tubs dels corredors. Ens vam acomiadar fins al peu del pal de la bandera del centre del Zócalo, on havíem quedat prèviament, i jo vaig seguir el camí marcat per recollir l’avituallament final (fruita i dues ampolles de litre, una d’aigua i una de Gatorade), tornar el xip i rebre la medalla. Amb els metres quadrats que té el Zócalo, s’ha de dir que no tenien cap problema d’espai per organitzar perfectament el “postmarató”.

   D’allà vaig marxar cap al peu del pal de la bandera, on hi havia la Cristina, la Nora, l’Héctor i els seus pares i uns altres amics seus que havien corregut i que em van presentar de seguida. Em tractaven gairebé com un déu azteca, un cop assabentats per l’Héctor de la quantitat de maratons que havia corregut…

   Vaig acabar realment satisfet perquè, si he de dir la veritat, no les tenia totes. Sabia que aquella marató tenia una dificultat afegida per l’altitud i per l’època de l’any en què es feia, però era una més del projecte olímpic i ja la tenia al sac.

   La marató em va semblar molt ben organitzada, molt més del què podia pensar a priori. Entre totes les curses hi corrien unes 15.000 persones, però en la marató hi havia uns 8.000 inscrits. El què vaig trobar molt alt va ser l’índex d’abandonaments, ja que sembla ser que s’hi apuntava encara gent d’aquella que es pensa que perquè ha fet 15 quilòmetres o una mitja pot acabar una marató sense entrenar gaire més. Això no m’ho invento. M’ho va dir l’Héctor mentre corríem. Al final vam acabar 6.531 i jo ho vaig fer en el lloc 4.432.

   El recorregut de la marató el vaig trobar pla i generalment passava per grans avingudes, primer cap al Nord, després cap al centre, amb el Parc de Chapultepec com a principal pulmó, una incursió al Sud i final per les principals artèries, Insurgentes, Reforma i zona del centre. D’ambient no n’hi havia gaire, però en els llocs on hi havia gent animaven molt. El final era espectacular. L’asfalt era dolentot, irregular, i al final hi havia algun tram amb llambordes, però es podia córrer sense problemes. Sens dubte, la principal dificultat estava en l’altitud i la contaminació.

   Hi havia coses que sorprenien molt i no t’esperaves de Mèxic,com que la mateixa tarda ja poguessis consultar a internet les classificacions i… descarregar-te les fotos i el diploma.
Els diaris de l’endemà recullien molt bé la marató, amb titulars que a nosaltres ens feien gràcia. El què no ens en va fer tanta va ser veure que hi havia hagut un competidor mort per una aturada cardíaca. Un home de 47 anys, de Zacatecas, que es va desplomar al km 37…just en el punt on tres quarts d’hora més tard m’esperava la Cristina.

   En definitiva, una marató diferent, sens dubte, en una ciutat i un país molt especial, però que val molt la pena. La llàstima per nosaltres és que la data és molt dolenta per estar en forma, encara que pot ser bona per anar de vacances. El problema és que l’altitud requereix una adaptació si no es vol posar la salut en perill. A la nit ho vam anar a celebrar amb l’Héctor i la Nora al Salón Tenampa, que jo ja coneixia d’anys enrere, amb el “mariachis” i tota la parafarnàlia. Després per nosaltres començaven unes meravelloses vacances i al cap de quinze dies una nova marató olímpica: la de Mont-real.