EL PLAER DE TORNAR A FER UNA MITJA DESPRÉS DE LA CAIGUDA DE GUANTA
Aquest diumenge vaig fer la Mitja marató de Terrassa, una mitja clàssica però que feia 6 anys que, per diferents circumstàncies, no havia pogut córrer. Va ser una satisfacció poder completar la distància dels 21.097 metres set setmanes després de la meva caiguda a la Pujada a Guanta, amb la fractura de dues costelles. De mica en mica tot va tornant a la normalitat, i encara potser podré fer la marató de Castelló el 27 de febrer, com tenia previst.
L’objectiu a Terrassa era completar la distància sense patir massa i, si era possible, per sota de les dues hores. Vam sortir amb el meu amic Xavi Bonastre amb la llebre de les dues hores, que era l’Anna Cos, de Corredors.cat. El Xavi va marxar de seguida i jo em vaig quedar amb l’Anna, que marcava un ritme molt regular. Vam passar pel carrer on sempre hi ha un veí que ens anima amb la cançó del Pere Tapias “Jo vaig fent footing” i quan vam arribar a la part més dura del circuit no vaig poder aguantar el ritme de l’Anna. Era el km 9 i em vaig quedar sol. Vaig arribar a pensar que baixar de dues hores seria impossible, perquè portava dos minuts perduts, però en la part més favorable del circuit vaig començar a recuperar temps i en el km 18 vaig tornar a atrapar l’Anna. Vaig fer els 3 últims km eufòric i vaig acabar baixant fins i tot d’1:59.
Ara la pròxima cursa serà la dels 10 km de Vilafranca del Penedés.
