La cursa començava a les 9 del matí. Després dels preparatius habituals, a les 8 vam agafar el metro, que ens va portar directament prop de la zona de sortida, al Pont Jacques-Cartier. Tot i que en la marató només hi havia inscrits una mica més de 1.000 persones, es veia molt d’ambient, perquè també es feia una mitja marató, una cursa de 10 km, una de 5, una d’un quilòmetre per la canalla, i una de 40 quilòmetres en bicicleta. Aquest és un costum força estès en molts països, encara que a casa nostra sembla que ens agrada més que les maratons siguin soles. Només fa falta recordar les crítiques per la cursa de 10 km o el terç de marató a Barcelona, o la de patins al Mediterrani…

   A l’entrada del pont em vaig acomiadar de la Cristina, que em podria veure passar al cap de pocs minuts, en el primer dels 7 punts de trobada que havíem estudiat després d’examinar a fons el mapa de la marató i el del metro. Me’n vaig anar cap a la sortida i em vaig situar força enrere, tenint en compte que no pensava anar gaire de pressa. En els 15 dies que havien passat des de la marató de Mèxic, només havia fet 21 km i no les tenia totes, després d’haver pres antibiòtics durant una setmana pel tema de la “venganza de Moctezuma”. Per sort, el dia semblava molt bo per córrer.

   Un parell de trabucaires vestits d’època van donar la sortida i ens vam posar lentament en marxa. Al cap d’una mica més de dos minuts vaig passar la ratlla de sortida i ben aviat vaig veure la Cristina, que em va fer la primera foto.

   Els quilòmetres inicials anaven per un parc, molt verd i amb algunes atraccions, i gens de públic. Anava a molt poques pulsacions (130-135) i els quilòmetres em sortien a menys de 6. Per tant,molt millor que a Mèxic. Vaig suposar que els dies d’estada en altitud em devien haver augmentat els glòbuls vermells i per això les sensacions eren bones i corria amb facilitat.

   En el quilòmetre 5 i mig vaig tornar a veure la Cristina i vaig fer la primera parada. Ella se’n va anar cap al metro i jo vaig passar un pont que ens portava directament al circuit Gilles Villeneuve, on es fa el Gran Premi de Canadà de fórmula 1. Era curiós córrer en aquell escenari, ple de marques de la goma dels pneumàtics. Quan vam passar per la recta principal es veien les posicions de la graella de sortida, i una inscripció que deia “Salut Gilles”, en record del pilot desaparegut ja fa anys, i que dóna nom al circuit. Em va venir a la memòria el seu fill Jacques, que tot i que va guanyar un any el Mundial, mai va arribar a la sola de la sabata al seu pare…

   Vam abandonar el circuit i per fi vam entrar al centre de Mont-real. Fins aquell moment era una marató molt solitària, i tampoc semblava que en els carrers principals hi hagués gaire públic. En el quilòmetre 15 i mig vaig tornar a veure la Cristina i vaig fer parada i fonda un parell de minutets.

   Vaig continuar endavant i vaig passar la mitja en dues hores i quatre minuts. Notava la falta d’entrenament, però veia que podia continuar sense problemes a aquell ritme, sempre al voltant dels 6 minuts per quilòmetre.

   En el km 25 vaig tornar a parar amb la Cristina i aleshores començava una pujada important. Mont-real s’esten des del riu cap a la muntanya, i quan agafàvem els carrers que van en vertical, el desnivell es notava força. Els carrers horitzontals, en canvi, eren completament plans. Com l’Eixample de Barcelona…

   En el km 31 vaig tornar a tenir una trobada amb la gregària de luxe i ja li vaig dir que no anava tan bé, tot i que em trobava més sencer que a Mèxic. Ja calculava que, si tot anava bé, faria entre 4:15 i 4:20, però això era el menys important. Només m’interessava acabar en bones condicions i sumar una nova marató, que seria la 80ena i la 14ena olímpica.

   Vaig arribar al km 37, on vaig veure la Cristina per última vegada abans de l’Estadi. Aquell era un punt estratègicament complicat perquè estàvem ja al costat de l’Estadi Olímpic, però encara ens quedava una volta de 5 km al voltant del Jardí Botànic, és a dir, que ens allunyàvem de l’arribada quan ja la teníem a tocar…

   Vaig fer la volta cada cop més lent però sense problemes greus i per fi vaig tornar a veure l’Estadi i aviat vaig agafar la baixada que conduia a la Porta de Marató. El dia abans ja havia vist amb sorpresa que l’Estadi estava completament cobert, cosa que sorprenia en un Estadi Olímpic, en què les competicions sempre són a l’aire lliure. No sabia si feia gaire temps que estava així…

   Vaig passar la porta de la Marató i vaig veure la Cristina que em saludava i em feia una foto. Nova sorpresa. No hi havia tartà ni gespa. Tot el terra estava pavimentat. Realment, allò no semblava un Estadi Olímpic, tot i que impressionava entrar en un recinte cobert d’aquelles dimensions. Vaig fer la volta a l’Estadi i vaig veure el marcador gegant amb la imatge dels corredors que anàvem arribant. Aviat m’hi vaig veure. Tot aixecant els braços em vaig disposar a creuar la línia d’arribada, recordant-me de l’amic Andreu Ballbé, que va córrer els 800 metres en els Jocs Olímpics de Mont-real 76.

   Vaig fer un temps real de 4:17:50, a 6:07 de mitjana, però el rellotge de l’Estadi ja marcava 4:20. Després vaig fer broma i vaig pensar: “no podia ser d’una altra manera. El marcador ha volgut celebrar la meva marató “quatre-vingt” (estem en una ciutat francòfona)”.

   Doncs ja en tenia 80. Em va semblar curiós pensar que vaig fer la 40 el 1999. Això volia dir que vaig necessitar 16 anys per fer les 40 primeres…i només 8 per fer les 40 següents, les mateixes maratons en la meitat de temps… No sabia quan trigaria a arribar a les 100. De moment, la pròxima programada era el 14 d’octubre a Munic, una més del projecte olímpic. Finalment, una consideració d’aquesta marató. Em va agradar força el recorregut i l’organització, però esperava una marató una mica més gran, tenint en compte que Mont-real és una ciutat important i la segona ciutat francòfona del món. En qualsevol cas, si sumem els participants en totes les curses, déu n’hi do la gent que es va mobilitzar.