El 14 de setembre del 2008 vaig afegir una anella més a la col·lecció de maratons olímpiques, amb la participació a la marató de Moscou. Em pensava que una ciutat com Moscou tindria una marató una mica més important i ben organitzada, però, tot i que la ciutat val realment la pena, la marató no és gaire recomanable.

    Vam arribar amb la Cristina a la Plaça Roja amb el temps molt just. El metro a Moscou és tan bo i tan freqüent que pensàvem que sortint de “casa” tres quarts d’hora abans ja en tindríem prou. La sortida era al peu mateix de la famosa catedral de San Basili, però no a la Plaça Roja sinó al darrere, mirant cap el riu Moscova. Només arribar, em van fer una entrevista per una televisió russa…i no perquè em coneguessin sinó perquè devia fer pinta d’estranger. Sort que la noia parlava francès…

   Després d’uns metres de marxa al ritme de la música fins a la línia, van donar la sortida de qualsevol manera i, sense catifa de sortida, vam enfilar el camí directament cap el pont que travessa el riu. Feia fred, uns cinc graus, i un ventet força desagradable, però no plovia.

   En teoria primer havíem de fer una volta de 10 km, i aleshores començar un recorregut lineal al costat del riu de dos cops anar i tornar (tipus marató del Mediterrani). Però aviat vaig veure que passava alguna cosa estranya i que la cosa no anava així. No hi havia cap km marcat però, quan en portàvem uns 3 i mig (ho controlava amb el Polar) vam passar pel km 10 (!!??) i vam començar ja el recorregut pel costat del riu. Només hi havia marcats els km cada 5, però evidentment no corresponien a la realitat. En el 15 en portàvem 8 i mig; en el 20, 13 i mig; en el 25, 18 i mig… Vaig suposar que en algun moment o altre ens farien recuperar els 6 km i mig que faltaven.

   A tot això, vaig poder veure la Cristina un munt de vegades. Primer, en l’anada i la tornada pel pont, i després, a la recta del riu, cada cop que passàvem per l’alçada de la Plaça Roja. Em va anar de conya perquè si m’hagués hagut de refiar dels avituallaments oficials, segur que m’hauria deshidratat, encara que no fes gens de calor. Només ens donaven gotets amb un cul d’aigua, i no precisament cada 5 km…

   Amb aquelles condicions, doncs, vaig anar fent, guiant-me pel Polar perquè no ho podia fer pels km marcats. Més o menys deduïa que anava entre 5.15 i 5.30 de mitjana.
Durant el recorregut vaig poder practicar l’anglès amb un alemany que em va dir que el diumenge anterior havia corregut al Medòc i que el diumenge següent faria una ultra. També vaig parlar amb un espanyol que vivia a Moscou (em va saludar ell perquè em va veure amb la samarreta quadribarrada). Em va confirmar que passava alguna cosa estranya amb el recorregut, perquè els altres anys no era així…

   Vaig veure coses estranyíssimes. Un corredor corrent descalç i un sense samarreta i amb el dorsal penjat amb un cordill…

   Els 6 km i mig que faltaven ens els van fer recuperar a bastament al final, amb un anar i venir extra cap el Nord. Crec que al final vam fer més dels 42,195. De fet el Polar em va marcar 42,800 i és difícil que s’equivoqui de tant en una marató tan recta.

   He de dir que, tot i que corríem amb xip, tots els girs els apuntaven manualment un grup de tres persones, una d’elles amb uns prismàtics. No hi havia ni una catifa, només a l’arribada. Al final el crono em va marcar 3:54:05 i un cop creuada la línia de meta em van posar la medalla i em van donar el diploma en blanc perquè me l’omplís jo mateix. Així no es compliquen la vida. Ara, si algun sapastre vol posar que ha fet 2:03 ho pot fer tranquil.lament… Per cert, no sé quan va fer el guanyador però, curiosament, no vaig veure ni un sol africà en tot el recorregut, i la Cristina em va confirmar que el grup capdavanter sempre estava format per corredors blancs.

   Després de retrobar-me amb ella i de fer les típiques fotos amb Sant Basili al fons (una d’elles amb la samarreta del Cros de l’Ametlla!), vam anar xinoxano cap el metro per tornar a l’apartament. Ens quedava per davant un viatge fascinant amb el Transiberià fins a Vladivostok, rememorant el que havia fet jo, 20 anys abans, amb el meu amic Toni Closa.

   En definitiva, doncs,una marató més al sac, la 88 en total, la cinquena de l’any i una més del projecte olímpic. Ja només me’n faltaven cinc: Sidney, Melbourne, Pequín, Tòquio i Los Angeles. De mica en mica s’omple la pica…