Després de quatre mesos arrossegant una lesió al bessó de la cama esquerre vaig tornar a disputar i acabar una marató. Tot va començar a la mitja marató de Gavà, el febrer. Allà em vaig lesionar, i vaig recaure uns dies després a la mitja de Montornès, per voler tornar massa d’hora. Tot això a les portes de la marató olímpica de Saint Louis i la de Boston. Hi vam anar igualment però, com era de preveure, no vaig poder acabar aquestes dues maratons. El retorn, dos mesos després, al Mont-Saint-Michel, va suposar tancar un dels episodis més tristos de la meva carrera maratoniana.

    Vaig triar aquesta marató sobretot per les dates, i perquè em va semblar força atractiva. El recorregut és lineal, des de Cancale, prop de la turística ciutat bretona de Saint-Malo, fins a la conegudíssima abadia del Mont-Saint-Michel, al sud de Normandia. Vaig fer els tràmits d’inscripció per internet quan faltaven 10 dies per a la cursa.

   Vam anar a recollir el dorsal divendres a la tarda, 24 hores abans de la prova, programada per les 5 de la tarda del dissabte 17 de juny, dos mesos justos després de la meva recaiguda a la marató de Boston. La fira del corredor era a Saint-Malo, força modesteta però correcta. No hi havia grans stands de marques comercials, però sí presència física de moltes maratons franceses i estrangeres…entre elles la de Barcelona. Per recollir el dorsal vaig haver de presentar un certificat mèdic, com acostuma a ser habitual en les maratons franceses. Després vam agafar el cotxe que havíem llogat a l’aeroport de Beauvais i vam anar a estudiar el recorregut i, sobretot, les carreteres alternatives que l’endemà podien facilitar el seguiment de la cursa a la Cristina. Vam trobar el sistema perquè em pogués veure tres vegades durant la marató, en els quilòmetres 8, 19 i 30. Semblava perfecte. Vam sopar al Mont-Saint-Michel i vam tornar cap a Saint-Malo.

   L’endemà, el dia de la cursa, no sabia gaire com ho havia de fer. No estava acostumat a córrer maratons a la tarda. Vaig optar per dormir fins molt tard, saltar-me l’esmorzar i fer un dinar normal a l’horari francès, al voltant de la una, quatre hores abans de la marató. Vam anar a donar un volt per l’interessant zona intra muros de Saint Malo i fins i tot vam pujar als “remparts”, la muralla que dóna la volta al casc antic. Vam dinar i vam tornar a l’hotel, on em vaig començar a preparar per la marató.

   La Cristina em va deixar a Cancale, a 400 metres de la sortida perquè no ens permetien avançar més amb el cotxe, i va marxar cap al punt de trobada del km 8. Jo vaig anar cap a la zona de sortida i vaig veure que la gent se situava espontàniament a la zona que li corresponia segons l’expectativa de marca. En els dorsals no hi havia cap indicatiu, excepte pels corredors d’elit, però no vaig veure cap empenta ni nervis de cap mena per situar-se millor. Semblava una marató nord-americana…

   Em vaig col·locar al voltant de la llebre oficial de les 4 hores perquè tenia la intenció d’agafar-me la prova amb molta calma. La lesió estava curada, però només portava un mes d’entrenament i, per tant, no estava per massa alegries. A més, em feia molt respecte córrer una marató a les 5 de la tarda. El sol es deixava veure i estàvem tots suant abans de sortir. Mal senyal… Em vaig acabar l’ampolla de “Recuperat-ion” que portava i vaig esperar el moment de la sortida.

   Vaig sentir el tret i aviat vaig poder començar a moure’m. Al cap de dos minuts i pocs segons passava la catifa de sortida. Em vaig posar a un ritme aproximat de 5.30, una mica preocupat pel tema de la hidratació. Vaig fer els primers 5 km al costat d’un corredor disfressat d’Astèrix i fins al km 6 no vam trobar el primer avituallament. Per sort, vaig veure que donaven ampolles de mig litre, fet molt important tenint en compte la temperatura i la humitat. Calculo que estàvem a uns 25 graus, i tots anàvem molls com peixos…

   Al km 8, en el lloc exacte que havíem decidit el dia abans, m’esperava la Cristina. M’hi vaig aturar a parlar una mica i a beure’m una ampolleta de “Recuperat-ion”. És important ingerir sals minerals a més d’aigua, sobretot en una marató de tarda i en una zona tan humida. Vaig reprendre la marxa i, curiosament, vaig començar a notar que no m’afectava tant la calor. Anàvem pel costat del mar i començava a bufar una brisa agradable, tot i que en cap moment vam baixar dels 20 graus. Bé, això del costat del mar és un dir, perquè la marea era baixa i la línia del mar es veia almenys a un km de distància…

   Estava animat perquè les sensacions eren bones, el bessó no es queixava i, si descomptava el temps perdut a la parada, mantenia un ritme de 5.30, és a dir, per fer una mica menys de 4 hores. Al km 19 vaig tornar a trobar la Cristina i vaig repetir l’operació del “Recuperation”i també un petit “pack” de gel energètic. Vaig reprendre la marxa i vaig passar la mitja pràcticament en dues hores justes de temps real: 1:59:50.

   La marató continuava pel costat del mar i ara ja es veia, tot i la calitja, la inconfusible silueta del Mont-Saint-Michel, el nostre destí. La cursa deixava l’asfalt i anava durant uns quilòmetres per un camí de terra. Realment, el recorregut era molt maco. Si fos al matí i no hi hagués tanta humitat i calitja, la marató seria molt més agradable…

   Vaig passar el km 30 i vaig trobar per tercera vegada la Cristina. Em vaig tornar a parar, em vaig prendre un “pack” de mel líquida, vaig agafar l’última ampolla de “Recuperation” i vaig afrontar el tram final de la marató.

   A partir del km 35, les cames em van començar a fallar. Afortunadament, però, no hi havia cap indici de problema al bessó lesionat. Tenia el típic mal de cames de quan es fa una marató amb falta d’entrenament. Com he dit, només portava un mes i una única sessió de 23 km. Per tant, el què m’estava passant era normal. Els quilòmetres em van començar a “caure” a 6 minuts. Baixar de 4 hores ja no era possible, però això m’importava molt poc. L’únic que volia era arribar sense problemes.

   El Mont-Saint-Michel es veia cada vegada més gran i, quan vam agafar la carretera que hi portava ja vaig veure que tenia la feina feta. Vaig deixar enrere el km 41 i vaig entrar en una passadís d’espectadors impressionant. Era el lloc més concorregut de la marató, perquè molts familiar havien anat directament de Cancale a l’aparcament del Mont-Saint-Michel. La cridòria era impressionant. Vaig passar el km 42 per afrontar els 195 metres finals amb llàgrimes als ulls. Anava mirant el públic de la banda dreta fins que, per fi, vaig veure la Cristina, que també estava emocionada. Em vaig parar a fer-li un petó i vaig fer els últims metres sobre una catifa vermella, que per mi simbolitzava el final d’un llarg “calvari” que va començar a la Mitja de Gavà el mes de febrer.

   El temps real va ser de 4:05:39, o sigui que tampoc vaig perdre tant temps a la segona mitja. L’organització al final de la prova, perfecta. Una gran bossa amb menjar de tot tipus i una ampolla de litre i mig d’aigua per rehidratar-nos. Ràpidament em vaig retrobar amb la Cristina per fer les fotos de rigor amb la medalla i el Mont-Saint-Michel al fons. El què no ens esperàvem era que trigaríem més de dues hores a poder sortir del parking del Mont-Saint Michel, fet, però, comprensible, tenint en compte les característiques del lloc. No vam poder sortir fins després de les onze. Vam arribar a l’hotel de Saint-Malo a dos quarts d’una de la nit… Quina hora més curiosa per dutxar-se després d’una marató! En definitiva, doncs, una marató més, però molt especial per a mi perquè mai havia tingut una lesió així, i no havia experimentat aquesta sensació del retorn.