LA MARATÓ DEL LLAC NESS, AL FINAL
DE LES VACANCES DEL 2008
       |
Només una setmana després de córrer la marató de Berlín, i després d’un parell de dies de turisme per Londres, vam arribar a Escòcia amb la Cristina i els seus pares, disposats a passar un bon cap de setmana a la vora del Llac Ness. El viatge tenia per mi un repte afegit, com era arribar a les 90 maratons. El diumenge ens vam llevar d’horeta i vam fer amb el cotxe les 5 milles que ens separaven de la sortida. La carretera estava oficialment tallada, però no vam tenir problemes per arribar-hi. Poc després van començar a fer cap els autocars que portaven els participants des d’Inverness. És una marató casolana, amb uns 1.500 participants, però la filera d’autocars impressionava. La Cristina i els seus pares van haver de marxar mitja hora abans del començament de la marató, per no tenir problemes a la carretera. Ens vam acomiadar fins a la milla 5, al poble de l’hotel, que seria el primer punt de trobada. Jo vaig esperar el moment de la sortida, ja amb la roba de córrer, que, tenint en compte les previsions meteorològiques, no era l’habitual, sinó una mitja malla i un jersei de màniga llarga. El termòmetre marcava 6 graus, i durant la marató només va pujar fins els 11. La sortida no era en cap poble, sinó al mig de la carretera, marcada amb un arc i amb la catifa de Championchip a terra. Darrera, uns cartells indicaven els temps (2:30, 3:00, 3:30, 4:00, 4:30 i 5:00) i tothom es va situar on li va semblar. Cinc minuts abans de les 10, uns gaiters vestits amb la roba típica d’Escòcia van aparèixer pel darrere i tothom es va anar apartant per deixar-los passar. Es van situar al costat de la sortida i no van parar de tocar fins que va haver sortit l’últim corredor. Les primeres 5 milles de la marató anaven per una carretera estreta, plena de tobogans, enmig d’una vegetació espessa i amb diferents tonalitats. Suposo que la tardor és la millor època per visitar Escòcia. Amb un ritme aproximat de 9 minuts la milla (uns 5.30 el quilòmetre) vaig arribar a Foyers i vaig fer la primera paradeta amb la Cristina i els seus pares. A partir d’allà, havien d’anar per altres carreteres perquè, lògicament, la de la marató, que era estretíssima, estava tallada al trànsit. Amb tot, havíem trobat un sistema perquè em tornessin a veure a la milla 8, i allà els vaig trobar, al peu del canó. A partir d’aquell punt, la marató anava pràcticament a tocar el llac Ness. El recorregut era maquíssim pel paisatge, encara que potser una mica monòton, amb el llac a l’esquerre i la muntanya a la dreta. Mentre corria no podia deixar de pensar en la diferència amb la marató que havia fet 7 dies abans a Berlín, tota urbana i amb gairebé 40.000 persones corrent i uns centenars de milers animant pels carrers. En aquell racó d’Escòcia, evidentment, d’animació no n’hi havia gaire. Les dues maratons, per tant, eren incomparables… Tot i les pujadetes (alguna de “cabroneta”, amb una rampa del 14 per cent), vaig passar la mitja en 1:56:40, tres minutets més ràpid que a Berlín. Anava bé, però començava a notar les cames pesades. Suposo que m’hauria faltat un dia o dos per recuperar-me del tot muscularment. A la milla 16 vaig tornar a veure la Cristina i els seus pares. Em vaig aturar uns tres minuts, em vaig prendre un gel i mig litre de Recuperat-ion i em vaig emportar un parell d’ampolletes de Quinton per més endavant. Li vaig dir a la Cristina que anava a ritme de baixar de 4 hores però que no em fiava de les cames… Allà vam deixar el llac i vam afrontar una pujada no molt dura però força llarga. Eren gairebé dos quilòmetres, que ens portaven als afores d’Inverness, tot i que a la ciutat no hi entràvem pràcticament fins la milla 23. En aquell punt, les cames em van dir prou. Les trobava rígides com dos rems, i de cop vaig passar de fer les milles a 9:30 a fer-les pràcticament a 11 minuts. Evidentment vaig abandonar qualsevol esperança de baixar de 4 hores i em vaig resignar a anar tirant fins a l’arribada. Les dues últimes milles se’m van fer eternes, però finalment vaig veure el Queens Park Stadium i vaig començar a pensar que aquella era la meva marató número 90 i que només me’n faltaven 10 per al centenari. Vaig entrar a l’estadi buscant a la grada la Critina i els seus pares, que, evidentment, feia estona que havien arribat. Vaig entrar en 4 hores i 5 minuts clavats (de xip), tres minuts menys que el diumenge anterior a Berlín, i tot seguit em van donar la medalla, la samarreta i una bossa que gairebé no podia portar, plena de conserves de la marca patrocinadora de la marató. La marató em va semblar absolutament recomanable, sobretot pel paisatge, però que ningú hi vagi a buscar marca perquè els tobogans són constants. Un detall: el primer va fer 2:28 i només 29 dels 1.402 acabats van baixar de les tres hores. Amb la meva marca de 4 hores i 5 minuts encara vaig quedar de la primera meitat de classificats… Després de la marató, i de fer-nos unes fotos a la gespa amb la Cristina i els seus pares, em vaig dutxar a les instal·lacions de l’estadi per anar tot seguit a dinar i visitar Inverness, per aprofitar així la tarda i no fer tants viatges amb el cotxe amunt i avall. |