Una setmana després de la marató del Niàgara vaig afrontar, el 2 de novembre de 2003, la de Nova York, on 20 anys abans havia disputat la primera marató de la meva vida. Al mig, mes de 50 maratons, molts viatges, moltes curses, molts quilòmetres i la il·lusió intacta de sempre de córrer la mítica distància dels 42 quilòmetres i 195 metres.

   La marató de Nova York del 2003 va ser completament diferent que la que havia corregut la setmana anterior a les Cascades del Niàgara. Es va tornar a batre el rècord d’arribats, amb més de 34.000 i, contràriament al què acostuma a ser habitual, va fer força calor. Una gran diferència respecte a la meva experiència de 20 anys enrere, el 1983, quan vaig debutar en la distància i em vaig enamorar de les maratons i, en particular, de la marató de Nova York.

   L’ambient continua sent el de sempre, amb una animació increïble durant tot el recorregut. La gent hi va amb el “xip” de passar-ho bé i viure la festa, i el percentatge d’atletes que baixen de les tres hores encara és més petit que al Niàgara (només 420 dels 34.000). Jo anava al mateix ritme que la setmana anterior, però en els últims 10 quilòmetres les cames em van passar factura i vaig acabar fent 3 hores i 53 minuts. Amb tot, encara em vaig classificar en el primer 20 per cent dels corredors, cosa que prova el caire popular de la cursa.

   Recentment he vist comentaris sobre la conveniència de fer una marató com a entrenament per una altra. Suposo que la idea és fer la primera lenta i la segona “a tope”. Aquest no és el meu cas, ja que jo vaig córrer les dues a ritme d’entrenament, però crec que si enlloc de fer-les només amb una setmana de marge es busca una distància d’un mes, la cosa pot ser perfectament factible.

   En el meu cas, ja fa temps que faig les maratons a ritme suau, per gaudir-les. Les marques que feia anys enrere ja no les repetiria i no val la pena patir. L’únic que m’interessa és anar ampliant la col·lecció. Ja en tinc 55. A veure si un dia arribo a 100…