072. Nova York, 5 de novembre de 2006

NOVA YORK, L’ESCENARI PERFECTE
PER COMPLETAR EL “REPOKER”

 

    Nova York va ser l’escenari de l’últim episodi del “Repoker”. Em vaig demostrar que era possible córrer cinc maratons consecutives, cinc diumenges seguits, i a més fent cada marató una mica més ràpida que l’anterior. Vaig acabar el repte ben satisfet.

    Per mi era la novena participació a Nova York, i una vegada més vaig acabar amb aquella sensació d’haver tornat a la “meca” dels maratonians de tot el món. Si pogués, la correria cada any…

   El dia va començar amb un ensurt important, un error de principiant que em va fer veure que no es pot abaixar mai la guàrdia per més experimentat que siguis. El Rafa Forcadell i l’Albert López van comentar alguna cosa del xip mentre anàvem a la cua dels autobusos. Em va venir una suor freda en adonar-me que no el portava. Amb els nervis no recordava ni tan sols on l’havia guardat després de fer la comprovació el dijous a la fira del corredor. Vaig agafar el telèfon i vaig despertar la Cristina a l’hotel i li vaig dir que l’anés buscant mentre jo tornava cap allà. El problema era que anava contra rellotge si no volia perdre els autobusos. Finalment, el xip va aparèixer a la caixa forta de l’habitació…ficat al mig dels fulls del passaport.

   Vaig tornar corrents cap a la Biblioteca Pública i vaig trucar l’Albert per saber si ja havien agafat l’autobús. Em va dir que encara eren a la cua i em vaig poder colar amb ells. Com vaig respirar!

   Arribant a Staten Island vaig trucar els meus amics de Filadèlfia, el Jeremy i la Linda. El Jeremy tenia la sortida blava i vaig sortir amb ell. Vaig poder comprovar l’emoció amb que senten l’himne els americans…

   Vaig sortir tranquil, com sempre, i més sabent que la primera milla és en pujada. La vaig passar en més de 10 minuts, però no em va preocupar gens. De mica en mica vaig anar agafant el ritme previst per intentar millorar les 3:53 de Washington i acabar el “Repoker” havent fet cada marató més ràpida que l’anterior.

   A l’Avinguda Lafayette de Brooklyn vaig poder veure la Cristina i els seus pares…tot i que va anar d’un pèl, ja que estaven al cantó contrari per un error meu de previsió i, evidentment, els era impossible travessar el carrer. Després vaig seguir el meu camí sense problemes, gaudint de l’ambient inigualable de la millor marató del món. Vaig deixar enrere Brooklyn i al pont de Pulaski vaig passar la mitja en 1:55, és a dir, a ritme de 3:50. Tot correcte.

   A Queens vaig contemplar una vegada més la silueta de Manhattan i vaig encarar el Queensboro Bridge, esperant un dels moments més emocionants de la marató de Nova York: el revolt que va de la sortida del pont fins la Primera Avinguda, amb milers de persones cridant com bojos…

   A la Primera Avinguda tenia la segona cita amb la Cristina i els seus pares i em vaig anar arrambant a l’esquerre a mesura que m’acostava al carrer 86. Arribat al punt, però, no els vaig veure. Fins i tot em vaig aturar, però era evident que no havien arribat. Tot i la gentada que hi havia, l’estelada de la Cristina s’hauria vist d’una hora lluny…

   Sense la dosi de mel i de Recuperat-ion vaig haver de continuar. Sort que a la milla 18 hi havia avituallament de Powergel… Vaig seguir sense afluixar el ritme i vaig començar a passar gent a cabassos. Vaig entrar al Bronx, contemplant de lluny el mític Yankee Stadium, i vaig tornar a Manhattan per afrontar el tram final, primer per la Cinquena Avinguda a l’alçada de Harlem i més tard ja al Central Park.

   Per primera vegada en totes les meves participacions a la marató de Nova York, notava que arribava al final amb forces. Aquesta era la meva il·lusió, poder gaudir del Central Park sense el patiment d’acabar “tocat”. A la milla 24, al punt convingut, hi havia la Cristina i els seus pares. Vaig parar i em van explicar que el metro els havia fet una mala jugada i que no havien arribat a temps a la Primera Avinguda.

   El final va ser increïble. Amb l’emoció d’acabar perfectament el repte de les 5 maratons vaig augmentar encara més el ritme. Vaig veure que fins i tot baixaria de 3:50. Passava la gent a centenars. A la milla 25 em vaig adonar que, tal com anava, fins i tot estaria per sota de 3:49.

   Els últims metres van ser emocionants. Estava acabant la cinquena marató i havia aconseguit fer-les totes sense “punxar” i sense patir. Vaig aturar el crono en 3:48:23 i amb la sensació de poder córrer una marató cada diumenge. Set dies després, però, a Castellbisbal, vaig comprovar que no hauria estat possible una sisena marató. Una sobrecàrrega al bessó dret (que ja m’havia avisat a Washington) em va fer aturar al quilòmetre 3 abans de provocar una contractura. Vaig tenir seny. L’experiència de Gavà i Montornès em va servir. Tres setmanes després volia córrer la marató de Lisboa i no me la vaig voler jugar.

   La conclusió del “Repoker” no podia ser més positiva. Francament, no em pensava que fos tan fàcil aconseguir-lo i, ni molt menys, que aniria rebaixant el temps en cada marató…
Crec que la clau de tot és no equivocar-se mai amb el ritme ni deixar-se portar per l’eufòria en cap moment. El control dels temps de pas i de les pulsacions és imprescindible per assegurar-se que no s’entra mai en la fase “anaeròbica” i que, per tant, els músculs no pateixen cap desgast extra. Només el de l’impacte natural del córrer, que aquest és inevitable.

   Al vespre, ja sense la “perilla” que m’havia deixat créixer durant les cinc setmanes del repte, ho vam celebrar amb un sopar a la Tavern on the Green amb la Cristina, els seus pares, el Jeremy i la Linda, un sopar presidit per les cinc medalles del “Repoker”.

Resumeixo el balanç de les cinc maratons:

1a (8 d’octubre). Marató del Meditarrani: 3:57:27 (a 5:38 el km)
2a (15 d’octubre): Marató d’Amsterdam: 3:56:39 (a 5:37 el km)
3a (22 d’octubre): Marató de Chicago: 3:55:10 (a 5:34 el km)
4a (29 d’octubre): Marató de Washington: 3:53:17 (a 5:32 km)
5a (5 de nov.): Marató de Nova York: 3:48:23 (a 5:25 el km)
La mitjana de les 5 maratons va ser de 3:54:11 (a 5:33 el km)

   Nota: La lesió al bessó a Castellbisbal va anar a més i no vaig poder córrer la Marató de Lisboa. De fet, la cosa es va allargar i la següent marató no va ser fins el mes de febrer a València. Això serveix per comprovar que ens podem posar els reptes que vulguem, però que el cos també es queixa quan ens passem una mica.