Vaig debutar a la marató de Nova York el 1983 i sempre ha estat un referent en la meva carrera maratoniana. Després de la de Barcelona, és la marató que he fet més vegades. Aquest any ha estat la meva desena participació. Què té d’especial aquesta marató? No ho sé, però la veritat és que la correria cada any…i ara en feia quatre que no hi anava.

    El dia abans de la Marató ja vam entrar en ambient amb la clàssica cursa-caminada no competitiva de la ONU al Central Park. Hi vam anar amb la Cristina i els seus pares, evidentment amb l’estelada! Després vam dinar al Tony’s di Napoli  amb una bona colla de catalans i havent dinat vam fer una foto a Times Square que feia patxoca!

   L’endemà vaig repetir un ritual per mi prou conegut per mi. A un quart de 6 del matí sortíem dels apartaments amb el Sergi Alexandre cap a la Biblioteca de la Cinquena Avinguda. Vam arribar dos minuts tard a la cita amb l’Albert Tatjé, que, neguitós, ja ens trucava per si ens havíem adormit. Vam fer la cua dels autobusos, molt més curta que altres vegades perquè em sembla que ara utilitzen molt més el ferry d’Staten Island, i ben aviat vam poder seure còmodament.

   A l’arribada a Staten Island vaig viure la mateixa sensació de sempre: riuades de maratonians disposats a passar de la millor manera possible les hores d’espera abans de la sortida. Feia fred, però res exagerat. El més important és que no havia plogut i estava clar que no ho faria, cosa que permetia ajeure’s a terra sense problemes. Aviat va anar arribant un nombrós grup de Correcats: Cachirulo, Soccana, Pau, 3A, Natatxa, FerRun, Carme Ballesteros… No recordo exactament quants i em sap greu deixar-me noms, però vam fer una bona colla i l’espera es va fer molt curta i de seguida va arribar l’hora de separar-nos perquè s’acostava el límit per deixar les bosses als autobusos. Els blaus de la primera onada vam marxar cap a la nostra zona. La Natatxa tenia el corral 10 i jo el 8, i com que encara faltava molt per a la sortida, vaig decidir que era absurd separar-nos i vaig entrar al seu corral. (Està permès fer-ho si és un corral de més enrere del teu). Sembla mentida amb la gentada que hi havia, però de cop vam veure el Sir, la Blanca, l’Amic i l’Angelman. No sé si m’oblido d’algú…Vam fer molta gresca i això encara ens va fer més curta l’espera.

   Després d’un últim pipi, va arribar el moment de moure’ns. No sé com ho vam fer però ens vam trobar pràcticament a la cua de la primera “wabe”, en un punt en què uns autobusos aparcats ens treien la vista del pont de Verrazzano i ens van impedir sentir l’himne americà que sempre precedeix la sortida. Sí que vam sentir el tret del canó i, tot seguit, l’inevitable “New York, New York” del Sinatra, que posa la pell de gallina. Vaig disfrutar veient les cares dels meus companys debutants…

   Vam passar la línia de sortida quan el cronòmetre ja superava els 4 minuts. Ens vam acomiadar dels companys que volien anar més ràpids, i la Natatxa i jo, que pensàvem estar al voltant de les 4 hores, vam començar junts la nostra marató. La sortida blava és la que va per sobre del pont de Verrazzano i, per tant, és una mica més dura ja que es nota molt més el desnivell del pont que si vas per sota. El dia era magnífic, fresquet però molt clar, i les vistes de Manhattan, com sempre, impressionants. Li vaig comentar a la Natatxa que encara trobava a faltar les Torres Bessones a l’skyline del sud de Manhattan. Recordo com em va impressionar la seva absència l’any 2001…

   La primera milla, en pujada, ens va sortir molt lenta, però a la segona, sense voler, ens vam accelerar, i a l’entrar a Brooklyn ja anàvem per sota del ritme dels 9 minuts per milla, que és el que garanteix una marca final per sota de les quatre hores. La Natatxa estava impressionada per l’ambient i es va posar a clickar mans dels espectadors. Jo li aconsellava que només ho fes si anava per la vora i no s’havia de desplaçar. Si no, els canvis de direcció constants poden ser perjudicials a la llarga. Vam passar el quilòmetre 10 en 54:11 i aviat vam enfilar l’Avinguda Lafayette, un dels punts més concorreguts de la marató. De seguida vam arribar al primer punt de trobada amb la família. Vam petar una mica la xerrada amb la Cristina i ens acomiadem fins a la Primera Avinguda.

   La Natatxa i jo vam continuar pel barri jueu i de seguida vam entrar al polonès, preludi del pont de Polaski, el segon de la marató. S’acostava la mitja i encara anàvem molt bé, tot i que vaig començar a notar que la Natatxa havia perdut un punt d’eufòria. En la pujadeta del pont vam afluixar força el ritme i vam passem sobre la catifa de la mitja en 1:57:54. Era evident que si volíem baixar de les quatre hores hauríem de mantenir el ritme, i jo sabia que la segona part a Nova York es fa molt feixuga…

   El barri de Queens passa gairebé com un sospir i de seguida ens vam plantar a l’entrada del pont de Queensboro, un dels punts més complicats de la marató. L’experiència em diu que és en aquest pont on veus si acabaràs fent una bona marca o no. És un pont molt llarg, que es passa per la via inferior i que té un fort pendent de pujada fins a la meitat. La Natatxa se’m va començar a quedar endarrerida. Vaig veure que avançava molta gent durant el pont i vaig passar el km 25 en 2:21. Tot seguit vaig entrar a la Primera Avinguda. Aquest és un dels moments més emocionants de la prova. Milers de familiars i amics dels corredors es concentren en aquest punt per donar la benvinguda a Manhattan als maratonians. De seguida vaig veure la filera de waters portàtils i em vaig aturar a fer un riuet. M’hi vaig estar més d’un minut i en sortir em va entrar el dubte de si la Natatxa hauria passat ja o no encara.

   Vaig reprendre el ritme i aviat la vaig veure. La vaig atrapar i em va dir que anava tocadeta. Li vaig comentar que faltava poc per al segon punt de trobada i que l’esperaria allà. Abans d’arribar a l’alçada del carrer 85 ja vaig veure l’estelada. Allà hi havia la família i m’hi vaig aturar mentre esperàvem que arribés la Natatxa. De seguida que va ser amb nosaltres ens va dir que tenia problemes amb el piramidal, però que acabaria. “Aquí no abandona ningú”, li vaig dir. Jo vaig mirar el rellotge i vaig comprovar que havia perdut molt temps. Les quatre hores perillaven. Per tant, vaig tallar la tertúlia i em vaig acomiadar de la Cristina i els seus pares fins a l’últim punt de trobada, al Museu Metropolitan, cap a la milla 24.

   Em vaig disposar a fer en solitari el què quedava de marató. Vaig passar el km 30 en 2:51:12. Vaig fer números i em vaig adonar que el límit per baixar de quatre hores era una mitjana de 5:35 per als 12 km que em quedaven. M’hi veia en cor, però sense badar, perquè quedaven moltes pujades. Aviat vaig arribar a l’East Harlem i ja sabia que faltava poc pel pont que em portaria al Bronx. És un altre punt complicat, però estava concentrat i em trobava bé. Vaig veure que cada vegada avançava més corredors i m’adonava que acabaria bé, no com tres setmanes abans a Istanbul. Vaig entrar al Bronx molt pendent del cronòmetre i gairebé no vaig pensar a mirar a l’horitzó, cap al Nord, per veure el Yankee Stadium. Vaig tenir la sensació que estava traint la meva filosofia i que hauria de relativitzar més la marca, però em feia gràcia mirar de baixar de quatre hores, sobretot després de passar-ho tant malament a Istanbul.

   Vaig enfilar el cinquè i últim pont i vaig tornar a entrar a Manhattan. Començava la llarguíssima Cinquena Avinguda, que, evidentment, en aquesta zona del West Harlem no té res a veure amb la part glamurosa del Midtown. Vaig tornar a fer números i em va semblar que m’aniria molt justet per baixar de quatre hores. No podia pas defallir. Els 9 minuts la milla era un límit que no podia superar. Vaig començar a “recollir cadàvers”, com diem en l’argot, i aviat en vaig trobar de coneguts. Primer l’Asana, que quinze dies abans havia guanyat la Marató del Mediterrani. Després l’Albert Tatjé. Em va dir que anava molt tocat. El vaig deixar però em van entrar dubtes perquè vaig pensar que potser no baixaria de quatre hores i que potser m’hauria de quedar amb ell. M’era igual fer 4:01 que 4:20. Vaig afluixar gairebé decidit a llençar la tovallola i acompanyar-lo fins al final, però vaig veure que en un no res li havia tret una gran distància. Realment anava molt tocat. Mentalment vaig tornar a fer números i vaig veure que encara ho podia aconseguir. Això sí, no podria parar gaire estona en el tercer punt de trobada amb la família. Vaig atrapar l’Agustín, molt enfonsat. El vaig animar però no em podia aturar. M’acostava al Museu i vaig tornar a veure l’estelada. Vaig parar per última vegada però li vaig dir a la Cristina que me n’anava pitant. Tenia 18 minuts per fer les dues últimes milles. Conec el recorregut i sabia que tindria una bona part del Central Park en baixada i això m’ajudaria. Li vaig fer l’últim petó i em vaig acomiadar fins els peus del cavall de l’altre museu. Ells havien de creuar tot el parc d’Est a Oest, fregant el cantó sud del Reservoir. Jo havia de fer una volta de més de tres quilòmetres fins a l’arribada.

   Vaig baixar pel parc eufòric,avançant la gent a riuades. La milla 25 em va sortir en 8:25, la més ràpida de tota la marató. Això estava fet. Vaig veure el final del Central Park, amb l’Hotel Plaza, i vaig enfilar Central Park South. Són només uns 800 metres fins a Columbus Circle abans de tornar a entrar al parc. El soroll de la gent animant era eixordador. En veure la pancarta de la milla 26 em vaig adonar que encara em sobraria temps. Vaig afluixar perquè volia gaudir de les 385 iardes finals. No voldria que s’acabessin. Per fi vaig creuar per desena vegada aquesta línia d’arribada amb l’emoció del primer dia. Vaig aturar el crono en 3:58:40. Llàstima. M’hauria pogut quedar un minutet més amb la Cristina…

   Vaig començar la caminada fins als autobusos per recuperar la bossa. Pel camí vaig rebre la medalla, la manta d’alumini i una mica de menjar i beure. Vaig pensar que no podia esperar quatre anys més a tornar. Aquesta marató és tan especial per mi!

   Vaig trigar una bona estona a arribar al meu autobús. Veia la gent molt tocada. Alguns tremolaven de fred. Jo, per sort, portava màniga llarga. Quina sort no haver-li donat a la Cristina a la milla 24, com havia pensat en algun moment… Vaig recuperar la bossa, vaig veure alguns Correcats i vaig sortir del Central Park. De seguida vaig arribar al Museu d’Història Natural i vaig veure una gentada de por sota els peus del cavall. Més que cap altra vegada. Aquest any no hi havia punts de trobada oficials i la gent es va haver d’espavilar, i el museu és un lloc ideal. Aviat vaig veure la Cristina i els seus pares i els familiars d’altres companys, la Laura, la Maria, la Sònia, els nens de l’Albert. Els vaig dir que no patissin, que no trigaria a arribar. Quan jo el vaig passar només li faltaven tres milles.

   Va anar arribant la gent. El Sergi va fer un bon temps, però va patir molt al final i fins i tot va necessitar assistència. Feia mala cara però tenia l’humor de sempre. També va arribar l’Albert i poc després l’Asana i l’Agustin. Ens anàvem retrobant tots i era el moment dels comentaris, de les fotos, les felicitacions… Els veterans sabíem que tornaríem. Sempre tornem a aquesta marató. Els debutants acabaven de descobrir la MARATÓ en majúscules i ja somiaven en tornar-hi. Què te Nova York? És la ciutat? És la marató? Són les dues coses? Tothom ho explicaria d’una manera diferent, però jo crec que s’ajunten dues coses: d’una banda, és la constatació de pertinència a un col·lectiu universal enorme, el món dels corredors populars, i de l’altra és practicar aquest esport nostre en un escenari inigualable, enmig d’un ambient i d’una comunió amb el públic impossible de viure en cap altre lloc del món.