El meu idili amb la marató de Nova York va començar el 1983 i estic segur que durarà mentre visqui. Aquest 2015 he completat la prova per catorzena vegada i ja només necessito córrer l’edició de l’any que ve per tenir garantida la inscripció de per vida, sense preocupar-me de marques mínimes, sortejos ni agències. Ara em falta fer la mínima abans d’acabar l’any…

    A diferència dels dos últims anys, aquesta vegada vaig viatjar amb la Cristina, després de deixar la Fiona amb els seus avis. Això sempre comporta que la marató passi a ser una part més del viatge i no l’única important, perquè el turisme és imprescindible en una ciutat com Nova York.

   De totes maneres, la Marató sempre és l’eix fonamental del viatge i ja la vam començar a viure intensament a l’avió, en trobar-nos amb una bona colla d’amics. Els debutants, com l’Empar Moliner, tenien els nervis a flor de pell, però convenientment barrejats amb la il.lusió. Córrer la marató de Nova York és una de les coses més excitants que es poden fer a la vida.

   Com en els últims dos anys, la primera presa de contacte amb la Marató va ser la desfilada inaugural del divendres, en què els catalans vam poder lluir la nostra bandera, juntament amb la resta de països del món. Aquest any el banderer va ser el Jaume Soler, de l’Institut Català d’Amèrica, si bé tots vam poder-nos passar l’enorme bandera, a més d’onejar també les estelades que gran part del grup portàvem.

   Ens vam acomiadar del Central Park fins el diumenge, però dissabte vam tenir la segona gran cita amb els catalans que havíem de córrer la Marató. 36 persones ens vam aplegar al Tony’s di Napoli, el conegut restaurant italià prop de Times Square, on el dinar dels catalans la vigília de la Marató ja s’ha convertit en un clàssic. Vam menjar, vam beure, vam riure, no vam parar de xerrar, i tot seguit vam sortir a Times Square a fer la tradicional foto de grup. Ja en tinc unes quantes a la col·lecció.

   El diumenge al matí va començar el ritual de sempre. Llevar-se d’hora, comprovar que tot està a punt, i marxar cap a la Public Library a buscar els autobusos que porten els corredors a Staten Island.

   L’espera per a la sortida no es va fer tan llarga com altres anys perquè el dia era molt bo. No feia fred i, a més, a l’entrada del meu corral em vaig trobar amb el Joan Auladell i amb alguns catalans més, com el Marc Casals i una noia de Sant Cugat.

   Amb el Joan Auladell, l’Aulaka de Corredors.cat, vam decidir anar junts fins on poguéssim, ja que tots dos pensàvem estar al voltant de les 3 hores i 50 minuts. Després d’escoltar un any més l’himne americà i l’emocionant “New York New York” de Frank Sinatra, ens vam anar posant en marxa lentament, fins passar la catifa de sortida i començar la pujada de la primera part del sempre imponent pont de Verrazano. Vaig advertir el Joan que el parcial sortiria lent però que després, en la part del pont que baixa cap a Brooklyn, inevitablement aniríem més ràpids del compte. Així va ser. La primera milla la vam fer en 9:22 i la segona en 8:03. El nostre objectiu era fer les milles per sota dels 9 minuts mentre poguéssim, per tenir marge de sobres per baixar de les quatre hores.

   Durant tota la primera part de la marató això va ser relativament fàcil. De fet, excepte la primera milla no en vam fer cap per sobre dels 9 minuts, tot i que jo a l’Avinguda Lafayette vaig fer l’habitual parada per saludar la Cristina. Aquest és un dels meus punts favorits de la Marató de Nova York. L’ambient que hi ha al carrer és autèntic, gairebé només amb públic autòcton, ja que els turistes acostumen a esperar els corredors a Manhattan.

   Tot anava en ordre i, després de passar pel barri polonès i començar l’ascensió pel Polaski Bridge, vam creuar la catifa de la mitja marató en un temps d’1:52:50. Si hagués anat sol la meva idea era passar la mitja en 1:55 com a molt ràpid, però vaig preferir la companyia del Joan i arriscar una mica, tot i que per experiència sabia que ho podia pagar al final…com així va ser.

   El pas pel Queensboro Bridge, el pont que uneix Queens amb Manhattan, va ser el primer avís que potser m’havia equivocat de ritme. A diferència de l’Avinguda Lafayette, aquest és un dels punts crítics de la marató. El silenci absolut per l’absència de públic contrasta amb tot el què s’ha viscut fins aquell moment, i la pujada es fa costeruda. A més, es va per la part inferior del pont i tot plegat fa que molta gent comenci a tenir problemes allà. Es passa la catifa del km 25 i s’enfila per fi el camí de baixada cap el final del pont i l’entrada a Manhattan.

   El començament de la Primera Avinguda és un altre dels punts emblemàtics de la prova. El soroll dels milers d’espectadors que animen els corredors eufòricament fa que les forces et tornin al cos i que el ritme torni a ser el d’abans.

   Però després de la segona aturada amb la Cristina, a l’alçada del carrer 86, tot es va començar a tòrcer. Ja no vaig atrapar el Joan. El veia a l’horitzó cada vegada més petit, i les milles ja em queien per sobre dels 9 minuts. El pitjor, però, eren les cames, que es començaven a queixar. Massa d’hora. Encara quedava un món. La Primera Avinguda no s’acaba mai i, tot i que em vaig prendre un gel energètic en el km 30, les cames van dir prou abans d’arribar al pont que porta al barri del Bronx. El pas per East Harlem va ser molt complicat, i en arribar al pont em vaig haver d’aturar per primera vegada. Les molèsties es concentraven en un zona concreta de les cames: els vastos interns, aquest petit múscul que hi ha a sota del quàdriceps, a la part interna de sobre el genoll.

   Les milles ja em sortien per sobre dels 10 minuts, perquè havia de combinar estones de caminar i córrer, però sempre molt lent i esperant que els vastos no s’enrampessin del tot. Ja de nou a Manhattan, passant per West Harlem, vaig veure l’Imma i l’Esther, les dones del Joan Carles i el Jaume, de l’Institut Català d’Amèrica, que em van animar i em van dir que baixaria segur de les 4 hores. Jo ja sabia que no.

   Vaig anar baixant per la Cinquena Avinguda, veient al fons, moooooolt lluny, la silueta de l’Empire State, desitjant arribar aviat al Museu Metropolitan, on a l’alçada de la pancarta de la milla 24 m’havia d’esperar la Cristina per tercera vegada. Quan hi vaig arribar ja li vaig comentar que els vastos m’estaven jugant una mala passada, però no li vaig dir que maleïa l’estona que havia passat dret la nit abans al Greenwich Village veient passar la Parade de Halloween. Quan en una marató tens problemes físics sempre penses quina en pot haver estat la causa. És inevitable pensar en tot el què s’ha fet malament els dies precedents…

   Tot i el dolor i el saber que faria un registre molt mediocre, vaig afrontar les dues últimes milles mirant de distreure’m amb l’ambient màgic del Central Park. A les baixades, però, veia les estrelles i ni tan sols caminant podia evitar el dolor als vastos interns. Vaig estar a punt de tirar-me a terra i baixar rodolant!

   Però tot arriba i finalment vaig poder girar cap a l’oest al final del Central Park per anar fins a Columbus i tornar a entrar al Park per cobrir els metres finals, els de l’eufòria. Vaig creuar la meta amb l’estelada, amb un temps de 4 hores, 12 minuts i 1 segon, malgrat tot un registre 10 minuts més ràpid que la primera vegada que vaig córrer a Nova York, 32 anys enrere, quan era un jovenet de només 24 anys…

   L’estadística diu que encara vaig estar dins del primer terç, molt justet, això sí, perquè vaig quedar el 16.500 d’entre prop de 50.000 acabats. Un cop has creuat la línia d’arribada tots els problemes s’esvaeixen i penses que, mentre no et facis mal de debò, la resta, començant pel registre, no té cap importància. Veus la il.lusió amb què tots els companys recullen la medalla, i ja penses en sortir ràpidament del Central Park per trobar la Cristina i celebrar amb ella una nova Marató de Nova York.

   Aquesta vegada vam fer la celebració a les alçades. Al pis 54 d’un hotel del Times Square, amb unes vistes sensacionals, aprofitant que la temperatura era molt bona i podíem fer el coctail a l’aire lliure.

   Després va ser l’hora d’anar-ho a celebrar amb els altres catalans. Per segon any consecutiu la “Castanyada” va ser a l’Hotel Roger Smith, tot i que de castanyes aquest any no en vam veure ni una… Si tot va bé l’any que ve hi tornarem. I, un cop assegurada la inscripció garantida de per vida…qui serà el maco que es resistirà a anar-hi cada any?