Trenta-quatre anys després de la primera participació a la marató de Nova York, el 5 de novembre del 2017 vaig córrer per setzena vegada la marató més important i coneguda del món. Com sempre, un plaer córrer pels cinc districtes de la ciutat, i aquesta vegada, a més, amb la Fiona per primera vegada donant-me suport.

    Només feia dues setmanes que havia corregut la marató de Venècia, i em vaig situar un cop més a la línia de sortida del pont de Verrazano. Les sensacions no eren les millors per córrer una marató perquè portava uns quants dies fent el turista amb la Cristina, la Fiona i l’Agustí i la Mercè, dos amics que ens van acompanyar en aquest viatge, que va incloure una petita ruta cap al nord dels Estats Units i el sud del Canadà.

    Els dies previs a la marató, al marge del turisme, vam repetir el ritual dels últims anys, amb la desfilada al Central Park el divendres al vespre, sopar a casa de l’amic Joan Carles Fonoll, dinar de catalans al Tony’s di Nàpoli –aquesta vegada ens vam reunir una cinquantena de persones entre corredors i acompanyants– i fotografia a Times Square, com sempre reivindicativa i aquesta vegada encara més per la situació política a Catalunya.

    El diumenge al matí em vaig llevar d’hora, com sempre a Nova York, i vaig començar el ritual d’agafar el metro fins el punt de sortida dels autobusos cap a Staten Island, amb la inevitable cua al voltant del Bryan Park. Tot i que la marató de Nova York ha anat creixent fins els 50.000 participants, l’organització de les cues continua sent modèlica, i tothom pot pujar a l’autobús i fer assegut el trajecte fins al punt de sortida de Fort Wadsworth, a l’extrem del pont de Verrazano situat a Staten Island.

    Aquesta vegada estrenava condició de corredor “Streaker 15+”, que és el nom que es dona al grup de corredors que han superat les quinze participacions a la marató de Nova York. Això atorga alguns privilegis, que ja vaig veure el divendres a la desfilada de la cerimònia inaugural, on el grup té una visibilitat especial, al marge de tots els països que desfilen.

    A la zona de sortida de la marató és on més vaig notar aquests privilegis. Gràcies a un braçalet especial de color blau, vaig tenir accés a un gimnàs del Fort Wadsworth, amb tot el què això significa. Ja se sap que un dels inconvenients més grans que tothom comenta quan parla de la seva experiència a la marató de Nova York és la llarga espera a la intempèrie, que s’agreuja si fa fred o plou, abans de la sortida. Els veterans del grup “Streaker 15+” tenim l’avantatge d’esperar dins del gimnàs, amb totes les comoditats i sense cues per accedir al cafè, aigua, menjar i lavabos. Tot un luxe.

    A les 9 en punt del matí, quan s’acabaven de tancar els “corrals” de sortida de la primera onada, un membre de l’organització ens va venir a buscar i ens va portar fins a la porta de l’últim “corral”, el de la lletra F. Allà, mostrant el braçalet blau, vam poder entrar, passant per davant dels corredors que ja feien cua per accedir a la segona onada. El “corral” F del color blau, era casualment el que tenien assignat els meus amics Jaume Soler i Joan Carles Fonoll, dos catalans que ja fa molts anys que viuen a Nova York. Tots tres volíem fer la marató a un ritme similar, i la sort va fer que ens poguéssim trobar fàcilment i ens vam situar tots tres al pont, preparats per a la sortida.

   El fet de ser a la cua de la primera onada i sortir amb relativa tranquil·litat va fer que al mig del pont anéssim pràcticament sols i vam poder fer unes fotografies insòlites. Semblava increïble poder córrer sense empentes, lluny de la típica imatge del pont de Verrazano atapeït de gent.

     El pas del pont va ser complicat per culpa del vent, però quan vam entrar a Brooklyn ja no el vam tornar a notar. La idea era córrer al voltant dels 9 minuts la milla i, tot i que la primera va sortir un minut més lenta per la pujada del pont, de seguida vam ajustar el ritme. Com se sap, en els quilòmetres múltiples de 5 també es col·loquen catifes de control, cosa que va molt bé per als corredors europeus per confirmar si el ritme que es porta és el desitjat. Pel quilòmetre 5 vam passar en 29:15 i pel 10 en 56:56. Tot en ordre.

   De mica en mica ens acostàvem a un dels punts més espectaculars de la marató, el pas per l’avinguda Lafayette, amb un ambient i animació que posen la pell de gallina. Allà ens esperaven la Cristina, la Fiona, l’Agustí i la Mercè, i vam fer una breu aturada per saludar.

    Em costava seguir el ritme del Jaume i, sobretot, del Joan Carles, que estava excitat pels ànims que ens anava donant constantment el públic quan advertia per les nostres vistoses samarretes que érem catalans. Allà vam tenir la constatació que la situació política que es vivia a Catalunya havia deixat de ser un “afer intern” i que tothom n’estava al corrent. Una quarantena de corredors catalans vam lluir la samarreta amb la inscripció “Republic of Catalonia”, i certament no vam passar desapercebuts. També vam haver de passar per situacions si més no curioses quan espectadors espanyols ens identificaven i ens deien algunes coses, no totes agradables. Vam sentir molts “Viva España”, i fins i tot un “Viva el Rey”, però en general sense frases ofensives.

    Vam deixar enrere Brooklyn pel costerut Pont de Polaski, al final del barri polonès, i vam passar la mitja marató en 1:59:09. En teoria, doncs, podíem baixar de les quatre hores, però jo ho veia força complicat, sobretot per les experiències dels últims anys. El temps no m’importava i bàsicament tenia ganes d’arribar sencer al Central Park i no tenir problemes físics.

     Al pont de Queensboro, el que porta els corredors de Queens a Manhattan, va passar el què em temia i el Joan Carles i el Jaume se’m van escapar. A partir d’aquell moment vaig haver de fer la marató tot sol. El primer objectiu era arribar a l’alçada del carrer 86 de la Primera Avinguda, on teníem la segona trobada familiar. Quan hi vaig arribar no vaig veure els meus. Fins i tot em vaig aturar, però vaig haver de reprendre el camí, decebut per no haver pogut veure la Cristina i la Fiona. Vaig suposar que havien tingut algun problema amb el metro, com així va ser. Es van quedar molta estona aturats dins d’un túnel i quan finalment van sortir al carrer ja van veure que no valia la pena anar cap a la Primera Avinguda i ja van tirar cap al Central Park, al tercer punt de trobada.

    Vaig passar el km 30 en 2:49:58, encara amb temps per mirar de baixar de 4 hores. Vaig començar a fer números quan pujava pel pont que ens portava al Bronx. Si no punxava molt fort, ho podia intentar…

    Després de deixar enrere el Bronx i tornar a Manhattan per Harlem West, vaig decidir que no valia la pena. Preferia assegurar acabar bé, sense problemes, i poder perdre el temps que calgués en la trobada familiar. Si arriscava, el més probable és que acabaria fent 4 hores i un o dos minuts. No valia la pena.

    Així, poc abans de la milla 24, a l’alçada del Metropolitan Museum, vaig trobar la família. Bé, em van trobar ells perquè jo ja passava de llarg… Em van explicar el què havia passat amb el metro i ens vam poder fer unes quantes fotos. D’allà fins a l’arribada em quedaven una mica més de tres quilòmetres, que vaig poder fer sense molèsties musculars. Quina diferència amb els últims tres anys!

    Exhibint l’estelada vaig creuar la línia d’arribada amb un temps real de 4 hores, 8 minuts i 44 segons, en el lloc 17.021 d’un total de 50.773 acabats. A la meva edat, no està gens malament…

    Després de sortir del Central Park tan ràpidament com vaig poder, vaig arribar a l’habitual punt de trobada que tenim establert amb la Cristina des de fa molt anys, al peu de l’estàtua del cavall que hi ha davant de l’entrada del Museu d’Història Natural. Després de les fotos, elles van entrar al museu amb l’Agustí i la Mercè i jo vaig agafar el metro per tornar a l’hotel i ficar-me a la banyera.

    Unes hores després teníem l’habitual trobada de catalans a l’Hotel Roger Smith, a Lexington Avenue. L’Institut Català d’Amèrica hi organitza cada any una castanyada per als corredors catalans i sempre és maco anar-hi tots amb la medalla penjada al coll i fer-nos una fotografia tots plegats.

    Córrer la marató de Nova York és un clàssic a la meva carrera maratoniana. Ja van 16 vegades. Evidentment no m’ho imaginava quan la vaig córrer per primera vegada, el 1983. Han passat 34 anys. Curiosament, aquest any vaig fer encara 14 minuts menys que la primera vegada. No em puc pas queixar…