L’any 2012 vam anar a Nova York amb la Cristina i la Fiona, en companyia del meu company i amic Enric López Vilalta, la seva dona Cati i el seu fill Martí. En arribar vam saber que la Marató s’havia suspès perquè la ciutat s’estava recuperant del desastre del tifó Sandy. Vaig decidir que el 2013 tornaria a Nova York, encara que fos sol, perquè es complirien 30 anys del meu debut i no podia faltar a la marató que, sens dubte, tornaria amb més força que mai després de la suspensió del 2012.

    El 23 d’octubre de 1983 vaig córrer per primera vegada a la meva vida una marató. Va ser a Nova York, on vaig viatjar amb l’equip de Marathon Catalunya, que tenia un equip oficial format per Alfons Abellán, Rafa García, Rafa Nogueras i Quima Casas. Tots corríem amb la samarreta quatribarrada i Catalunya participava com un país més, al marge d’Espanya. En total érem 33 membres, entre els quals hi havia un altre periodista, Joan Patsy, que aleshores treballava al Periódico. De fet, les samarretes les va patrocinar aquest diari.

   Trenta anys després, Catalunya no és a la llista de països participants, però sí que va poder desfilar com a “nació europea” en l’espectacular “Parade” del divendres al Central Park. Amb el José Ramon vam fer tot el possible per ser-hi però vam arribar-hi a misses dites, just a temps de veure el castell de focs i fer-nos un foto amb els membres del Catalan Institute of America i amb l’alcalde de Barcelona, Xavier Trías, present al Central Park com a animador del seu fill, que corria la Marató.

   Aquesta vegada vaig viatjar sense la família, que ja m’havia acompanyat l’any passat. Estàvem en el mateix cas amb el José Ramon Martínez i vam decidir compartir un viatge llampec de només tres dies. El divendres, després de la desfilada del Central Park vam sopar a l’Stardust en companyia d’altres corredors catalans. Fa molts anys que tinc per costum sopar en aquest restaurant la primera nit a la ciutat. És com un ritual…

   Dissabte al matí vam anar a recollir el dorsal i ens van donar també la medalla de la marató “non nata” del 2012. D’allà vam anar cap a la Zona Zero, per veure acabat el nou edifici més alt de la ciutat, i de seguida vam pujar cap a Times Square per al dinar amb tota la colla. No va ser tan multitudinari com altres anys però finalment vam ser 21. És curiós però, amb més o menys presència, hi ha hagut dinar de Correcats al Tony’s di Napoli el 2006, el 2010, el 2011, el 2012 i el 2013…

   Després del dinar hi va haver la tradicional foto a Times Square, aquesta vegada amb la pancarta aportada per l’Institut Català, i realment vam causar sensació. Fins i tot el Micky Mouse es va venir a fotografiar amb nosaltres…

   I com qui no vol la cosa va arribar el diumenge. Com sempre, va tocar matinar i amb el José Ramon i l’Àlvar vam pujar a l’autobús cap a Staten Island.
Allà vam complir amb el ritual fins el moment de la sortida, amb l’espectacular “New York, New York” que sona després del tret de sortida, mentre la serp multicolor es va posant en marxar. Mireu aquest vídeo i veureu un dels moments més màgics de la Marató de Nova York: http://www.youtube.com/watch?v=zIDoEv9cZ-U&feature=youtu.be

   Ens vam acomiadar i cadascú va agafar el seu ritme. Jo em vaig marcar com a objectiu baixar de les 4 hores i prou. Potser podia haver estat més ambiciós, però havia de prendre imatges de vídeo durant la marató per un projecte de reportatge per a la Marató de TV3 i vaig preferir ser conservador.

   Aixi doncs, sense cap incidència vaig anar fent el recorregut, que em conec fins l’útim detall, després d’haver fet 12 vegades aquesta marató. Vaig anar enregistrant imatges del Verrazano, l’arribada a Brooklyn, la increïble Avinguda Lafayette, on aquesta vegada no hi tenia la Cristina esperant-me, el barri jueu, el barri polonès i el Polaski Bridge que ens porta a Queens. Allà hi ha la mitja marató, que vaig passar en 1 hora i 56 minuts. Aviat va ser el moment d’enfilar el Queensboro Bridge cap a Manhattan. És un punt de contrast increïble perquè es passa de la més absoluta solitud per la part inferior del pont a l’ambient més espectacular de l’entrada a la Primera Avinguda.

   La Primera Avinguda és la que acostuma a condicionar la marca final. Si vas malament, es fa llarguíssima i acabes estavellant-te contra el mur, però si has regulat bé el ritme t’adones que ja arribes al final de la marató, i que encara et queden molts moments interessants per viure. L’entrada al Bronx per Harlem East et permet veure una altra imatge de la ciutat, i de seguida afrontes l’últim pont per entrar definitivament a Manhattan. Ho fas per Harlem West, per la Cinquena Avinguda, i veus al fons, molt avall, l’Empire State. És un altre moment de contrastos, quan penses en la imatge tan diferent que té aquella mateixa avinguda seixanta o setanta carrers més avall…

   I per fi et trobes amb l’estimat Central Park amb els seus turonets. Si vas bé gaudeixes dels millors moments de la marató, avançant gent a riuades enmig dels crits dels espectadors. Si vas malament, els turonets poden semblar més durs que el Tourmalet…
A Central Park South hi havia la gent de l’Institut Català amb les estelades, pocs metres abans de Columbus Circle i la definitiva entrada al Central Park. Em vaig poder fer fotos amb l’estelada i amb la pancarta de la Marató de TV3. Al final vaig fer un temps de 3:58:55, que considero prou bo si tinc en compte les moltes aturades que vaig fer per gravar imatges.

   Després de l’arribada vaig comprovar que el famós “ponxo” que oferien als corredors que no volien utilitzar el servei de transport de bosses, escalfava considerablement. No és que guanyis gran cosa amb aquest sistema, perquè continues havent de caminar molt pel Central Park, però el cert és que vaig poder agafar ràpidament el metro i en un tres i no res ja era a l’hotel.

   A la tarda va continuar la festa amb el berenar-sopar-castanyada al restaurant Peix, en companyia d’una bona colla de catalans i dilluns al matí ens vam acomiadar de la ciutat amb un bon esmorzar al Max Brenner, un autèntic paradís per als amants de la xocolata.
La veritat és que no em canso de fer aquesta marató. Si la butxaca m’ho permetés la faria cada any, però a partir d’ara serà pràcticament impossible fer la marca mínima perquè el llistó està molt alt. Veurem què passa l’any que ve. Només me’n falten tres per tenir la “guarenty entry” perpètua… He anat a Nova York els últims 4 anys, però només he pogut córrer 3 vegades, com queda clar a la nevera de casa.