093. París, 5 d’abril de 2009

RETORN A LA MARATÓ DE PARÍS…
QUE JA TOCAVA!

   Feia 11 anys que no corria a París. Encara era l’època en què feia 3 hores i pocs minuts. A París hi tinc records molt bons (una de les meves 9 maratons sub 3 hores va ser aquí) i també de molt dolents, com la punxada monumental de l’any 88, amb una calor fora del normal, i un final caminant a l’Hipòdrom de Vincennes en més de 5 hores…

   Aquesta vegada el record serà dels bons. Després de dos dies de turisme amb la Cristina i amb la meva neboda Enriqueta, que fa 25 anys que viu a París, dissabte al vespre ens vam trobar amb tota la colla de Corredors.cat al restaurant Buffet d’Italie, on havíem fet la reserva per fer l’últim sopar de pasta. En total vam ser 42 comensals, un número màgic per als maratonians, que havia de ser un bon presagi per a l’endemà. El menjar i el beure van ser molt bons, i l’ambient magnífic…encara que el preu potser una mica massa car.

   L’endemà el dia es va llevar perfecte per córrer. Ni pluja ni vent i una temperatura ideal, entorn als 10 graus a les 7 del matí, que era l’hora de sortida de l’hotel. En el metro ens vam trobar amb un grup de maratonians de l’Alguer, que portaven la samarreta quadribarrada de Marathon Catalunya. Un d’ells, que havia estat alcalde de la ciutat, parlava força bé el català i ens va explicar que havia tingut tractes amb Jordi Pujol i que havia organitzat un viatge del Barça a l’Alguer. Portava un gorro blaugrana!

   Vam arribar a l’Arc de Triomf puntuals per la foto…que vam repetir uns minuts després quan va arribar el Natxo. Després vam començar a experimentar el caos d’una marató tan multitudinària com aquesta (vam sortir més de 30.000 corredors), sobretot a l’hora de deixar les bosses a la consigna i d’anar cap als calaixos de sortida, situats als Camps Elisis.

   Ens vam ajuntar tots els que havíem dit de sortir més o menys a 5 (Dani, Gàltix, Khryz, Eros i jo mateix) i també el Natxo i el Bernaus, que volien anar més tranquils per fer al voltant de 4 hores. Vam entrar, no sense unes quantes empentes, per la porta que ens tocava. A mi, en veure’m el dorsal 93, gentilesa de l’organització per ser la meva 93a marató, em van dir que podia sortir al davant, però els vaig dir que ja m’estava bé aquell lloc…

   Com que la Cristina i la meva neboda m’esperaven per la primera foto a uns 200 metres de la sortida em vaig arrambar completament a la banda dreta, i aviat vaig perdre els meus companys. Això va fer que fes la cursa en solitari des del començament, cosa que em va saber greu. Com que sabia que no estava com cinc setmanes abans a Barcelona, i que baixar de 3:30 era extremadament complicat, em vaig posar a córrer per sensacions, sense preocupar-me massa de si anava a 5 o si regalava uns segons a cada quilòmetre. A més, de seguida vaig notar que hauria de parar a fer necessitats superiors. La panxa em runrunejava i corria incòmodament. Poc abans del km 10, on m’havia de trobar amb la Cristina i la resta de “claca”, vaig veure uns lavabos portàtils i m’hi vaig llençar de cop. Quin descans!. Uns metres més enllà, nova parada: fotos, avituallaments, quatre paraules, un petonet a la Cristina i….tornem-hi. Vaig passar el km 10 en 52:48. Tenint en compte les parades, no estava pas malament, però això em confirmava que em podia oblidar de baixar de 3:30 i d’atrapar els meus companys. De tota manera, començava a córrer més tranquil, sense molèsties estomacals, i anava avançant molta gent. Els quilòmetres em sortien per sota de 5 i sense esforç. Érem a la zona del Bois de Vincennes, amb gens d’animació però molt maca per córrer. Abans la marató acabava en un hipòdrom que hi ha en aquest bosc. Vaig fer el parcial del km 10 al km 15 en 24:37 i el del 15 al 20 en 24:25. Vaig atrapar l’última bandera dels sub 3:30, però segur que el seu temps real era més baix que el meu perquè havien sortit més enrere. En el km 21, poc abans del pas de la mitja, em vaig tornar a trobar amb el grup d’animadors. Vaig fer una nova parada i la Cristina em va comentar, amoïnada, que li havien mullat la càmera. Vaig arrencar un cop més per passar la mitja en 1:48:20. Vaig calcular, doncs, que, si no hi havia un daltabaix, a l’arribada estaria en la franja entre 3:35 i 3:40. Ja m’hi conformava…

   Arribats al Sena començava el tram de marató que va per la dreta del riu i que es va ficant i sortint al pas soterrani dels cotxes. Hi ha un túnel de més d’un quilòmetre, una mica pesat. Aviat vaig veure la Torre Eiffel i ens hi anàvem acostant. Vam passar per la seva alçada i poc després, al voltant del km 31, em vaig tornar a parar amb la Cristina i la resta d’animadors.

   Ens vam acomiadar fins a l’arribada i vaig començar la part més pesada de la marató, la que va pel Bois de Bologne, sense massa animació i fins i tot amb algun tram de terra. Vaig veure un maratonià amb la samarreta del Club Atlètic Igualada. El vaig saludar i el  aviat el vaig deixar enrere. Poc després em vaig trobar amb un altre català, que es deia Jaume i portava un mocador amb la senyera al cap. Llavors vaig veure una samarreta taronja al davant. No podia ser. Després em vaig adonar que anaven tots tres, el Dani, el Khryz i el Gàltix. Havien “punxat”. Jo anava molt per sobre de les 3:30 i ells volien baixar. Els vaig atrapar. ¿Què havia passat?. “Barqueta enfonsada”, em  van comentar.(A Corredors.cat, un grup que corre junt amb l’objectiu d’una marca concreta se’n diu “barqueta”)

   D’entrada vaig pensar en quedar-me amb ells: “encara baixarem de 3:40”, els vaig dir. Em van mirar incrèduls i em van comentar que una mica més endavant hi havia l’Eros. Sense ni adonar-me’n, els vaig deixar enrere i vaig atrapar l’Eros, que encara feia més mala cara. Em va dir que anés tirant, que anava molt petat. Em va saber greu però em vaig tornar a quedar sol. No és una bona experiència deixar enrere companys que han “punxat”…

   Anava entre 5.15 i 5.20 i estava a punt d’arribar a l’Avinguda Foch, on hi havia l’arribada. Passat el km 41 em vaig arrambar a la dreta per si la Cristina i els seus acompanyants s’havien pogut acostar a les tanques. Després d’una àmplia rotonda els vaig veure. Em vaig treure la gorra i m’hi vaig acostar. Només una petita parada per donar-li la gorra a la Cristina i per dir-lo que els altres venien darrere. El Pipiolo em va dir que ja s’imaginava que havien “punxat”.

  Ja veia l’arribada al fons. Llàstima que no fos més a prop de l’Arc de Triomf, però necessitaven uns quants metres per la infraestructura d’arribada i per no formar un tap considerable. Vaig creuar la línia i vaig aturar el crono en 3 hores i 39 minuts justos. Ja estava bé. La 93. El 9 i el 3 al revés. Sempre els números…

   Vaig anar avançant i em van donar la medalla i una mena de ponxo vermell. No me’l vaig posar perquè no feia fred. Més aviat calor. El temps, però, s’havia comportat. Quina diferència de l’any 88!. Vaig agafar una mica de fruita i una ampolla d’aigua i vaig mirar d’anar ràpid cap al punt de trobada, per veure com els havia anat al Joan3, el Jorfer i companyia, els nostres homes ràpids. Aleshores vaig veure un col·lapse de por. Per sort no m’havia d’aturar a buscar la bossa perquè la meva roba la tenia la Cristina. Hi havia una tanca alta perpendicular a l’avinguda i només una porteta per sortir a l’àrea familiar. No ho acabava d’entendre. La massa de corredors empenyia i finalment entre uns quants van moure la tanca i van fer la porta una mica més ampla. Finalment vaig poder passar i, no sense problemes, vaig arribar a la lletra C, on per fi vaig veure uns quants dels nostres. Als pocs instants va arribar el grup de la Cristina, queixant-se també del caos que havien trobat per entrar. Per la banda de l’Arc de Triomf hi havia una altra tanca, encara amb més dificultats per passar la porta perquè hi havia gent que entrava a l’àrea familiar i d’altres que sortien per anar a buscar el metro. Aquest caos era el pitjor d’aquesta marató. La infraestructura no estava a l’alçada d’una marató de més de 30.000 corredors.

   Va arribar la “barqueta enfonsada”. Havien fet 3:45. Tocava petar la xerrada i fer fotos, però nosaltres teníem pressa perquè havíem de deixar l’hotel abans de les dues, ja que només ens havien donat dues hores de pròrroga. Com vam poder, vam marxar cap al metro i vam arribar a l’hotel. Després de la dutxa, encara vam tenir temps per un dinar, a una hora molt poc francesa, amb una bona colla del grup. Vam deixar de banda la pasta i ens vam menjar uns bons entrecots amb patates. Després la majoria se’n van anar a fer el turista, però la Cristina i jo, a mitja tarda, vam sortir cap a l’aeroport, amb certa melangia i enveja dels que es quedaven. París és una gran ciutat, i des de fa uns anys també té una gran marató. Amb detalls a millorar, com totes, però és una de les més importants d’Europa.