La marató de l’Illa de Pasqua ha estat l’última de la temporada 2009-2010, un lloc magnífic, molt especial, per sumar la marató 102. Després de quatre dies a l’Illa, coneixent la història i veient gairebé tots els moais que hi ha en els diferents indrets, va arribar el moment de la marató. Curiosament, aquella nit no va parar de ploure i de fer vent, quan des que havíem arribat el temps havia estat magnífic…

   A l’hora de la sortida, però, el temps va canviar i va sortir el sol. Ens vam aplegar davant del camp de futbol els participants en la marató, la mitja, els 10 km i els 5 km, prova reservada als joves rapanuis, que així també tenien l’oportunitat de participar de la festa. Vam sortir junts amb la Cristina, que feia els 10 km. Aquesta vegada, doncs, no la tenia de “gregària”, però vam tenir la sort de conèixer el Francisco, un argentí que havia llogat un cotxe per seguir la seva dona, la Maria, que corria la marató. Com que ens havíem fet amics els dies previs, es va oferir a portar també el meu avituallament. I sort en vaig tenir!

   Amb la Cristina vam anar junts fins el km 6, aproximadament, que és on giraven cua els de la prova de 10 km, per anar directament a l’arribada, a Hanga Roa. El ritme va ser al voltant dels 7 minuts per km, perquè la carretera tendia a pujar.

   Un cop sol, vaig accelerar el ritme i vaig començar a passar participants, inclosa la Maria, que anava molt tranquil·la i confiada, amb la intenció de fer unes 4 hores i mitja.
Aproximadament cap al km 11 o 12, s’arribava al punt més alt del centre de l’illa i es començava el descens cap al mar. Era una zona oberta, sense arbres, i amb el vent de cua, o sigui que em vaig posar sense voler a menys de 5 minuts per quilòmetre. Cap el km 17 o 18 em vaig començar a trobar amb els primers corredors que ja tornaven i, com que érem molt pocs participants, vaig pensar que em seria fàcil comptar quina posició ocupava. Em va sorprendre veure que el quart ja caminava, quan tot just devia portar uns 25 km. Més tard tindria ocasió d’entendre per què…

   El punt de gir, a la platja d’Anakena, era aproximadament al km 22. Calculo que el pas per la mitja marató el devia fer en unes dues hores i 6 o 7 minuts. En aquell moment em sentia molt bé, i si tenim en compte que en els primers quilòmetres acompanyant la Cristina havia acumulat molt retard, fins i tot em veia capaç de baixar de 4 hores. Vaig girar en setzena posició i ben aviat vaig veure que, a partir d’aquell moment, les coses serien molt més complicades. El vent bufava en contra amb una força que no notava quan el tenia de cul i, a més, la pujada cap al centre de l’illa semblava molt més dura del què m’havia semblat la baixada…

   Vaig passar dos competidors, que caminaven, i vam comentar la força del vent. Gairebé et deixava clavat. Suposo que era impossible avançar a menys de 8 minuts el km. Allà vaig gastar molta energia, intentant no aturar-me, i després vaig veure que l’estratègia dels que van optar per caminar havia estat molt més bona, ja que em van tornar a passar, un cop acabat el tram més dur de l’ascensió.

   Cap al km 30, el traçat tornava a ser favorable, en començar el descens cap a Hanga Roa. Aleshores, però, ja anava molt tocat per culpa de les forces perdudes en la lluita contra el vent, i vaig perdre una altra posició. Si no m’equivocava, ocupava el lloc número 17. Això, però, no em preocupava gaire, perquè ja sabia que només érem una trentena de maratonians, i, per tant, no tenia cap mèrit acabar entre els 20 primers.

   Cal dir que l’organització d’aquesta marató és molt modesta, i que els avituallaments els feien voluntaris rapanuis, amb poca o nul·la experiència en maratons. Només hi havia uns gots d’aigua i d’una beguda anomenada Nuun, un modest isotònic que no tenia gust de res. En aquest sentit, vaig tenir una gran sort d’haver conegut el Francisco, que es va convertir en una ajuda perfecte. Ell anava seguint la marató amb el cotxe i, a més de fer unes fotos excel·lents, es va convertir en l’ajudant ideal per a mi i per a la seva dona Maria. Al matí li havia donat tres ampolles de mig litre amb un sobre de Recuperat-ion, i això em va salvar la vida. Les aturades per agafar les ampolles eren com les habituals de la Cristina…però sense petons. Gràcies al Francisco em vaig salvar de la deshidratació i, a més, tinc unes excel·lents fotos de record d’aquesta marató.

   De mica en mica em vaig anar acostant a l’arribada i, sense més incidències, vaig acabar en quatre hores i 19 minuts, amb una sensació de forces una mica justes. Només passar la ratlla d’arribada, una nena rapanui em va penjar la medalla i, després de saludar la Cristina, que va fer les fotos des de primera línia, em vaig banyar a l’oceà per refrescar-me i per celebrar que ja en tenia 102… Vam esperar l’arribada de la Maria, que va arribar uns 20 minuts més tard, i després vam anar a dinar tots quatre. A la tarda, a la festa de l’entrega de premis, vaig tenir la sorpresa de pujar al podi com a tercer classificat de la categoria de 50 a 55 anys. Això encara no m’havia passat mai!

   El resum que puc fer és que una marató molt recomanable des del punt de vista turístic. Evidentment, esportivament és una altra cosa. Conèixer aquesta illa fascinant és l’única raó per triar aquesta marató, que té un recorregut força ondulat per les característiques de l’illa i que si fa vent, com és habitual, és converteix en una marató realment dura. Això sí, si algun maratonià d’un nivell del voltant de les tres hores vol experimentar la sensació de guanyar una marató, aquesta pot ser una bona elecció, ja que no hi ha cap mena de nivell d’elit, i el guanyador no baixa mai de les tres hores… La majoria de participants són nord-americans de l’agència Marathon Tours and Travel, que tenen un perfil molt més viatger que no pas de corredors de nivell. És la mateixa agència amb què vaig anar cinc anys enrere a l’Antàrtida, i que porta el control del “Seven Continents Club”. Per cert, en la marató hi havia una corredora que portava una samarreta amb la inscripció “8 continents” perquè havia complementat els 7 amb la participació a la marató del Pol Nord… Com veieu, gent aventurera i col·leccionista de maratons exòtiques n’hi ha molta… En definitiva, doncs, una bona experiència per sumar la marató 102 i per fer unes excel·lents vacances. Després de l’Illa ens esperava el continent sud-americà, amb increïbles paratges a Xile, Bolívia i l’Argentina. Una bona manera d’acabar la temporada!