Només una setmana després d’haver corregut la Marató de Melbourne, i gairebé sense adonar-me’n, ens vam plantar al 18 d’octubre, data de la marató de Pequín…i del final de les vacances. Si tot anava bé, completaria el repte de fer tres maratons olímpiques durant les vacances del 2009, les del meu cinquantè aniversari.

   Després de tres dies de turisme intens per la capital xinesa i per la Gran Muralla, ni el cap ni el cos semblaven en les millors condicions per afrontar la segona marató en 7 dies. Poc després de les 4 de la matinada em vaig despertar. La Cristina també estava intranquil·la. Vam engegar la tele per veure si trobàvem algun canal que fes el València-Barça i…així va ser!. Jo vaig intentar dormir una mica més, pensant en el què m’esperava, però anava seguint el partit de reüll. Quan es va acabar, vaig començar el ritual de sempre: el bon dia acostumat amb la Cristina, el cafetó, la vaselina els peus, vestir-me de corredor, posar-me el dorsal (en aquest cas dos perquè n’hi havia un per davant i un per darrere), calçar-me les sabatilles sense oblidar-me el xip…

   Vam sortir de l’hotel a les 7 del matí. Només ens separaven 1.500 metres de la Plaça de Tiananmen, però vam decidir agafar el metro, ja que teníem la boca davant mateix de l’hotel, i així estalviàvem energies, que tant la Cristina com jo les necessitàvem prou… Arribats a la imponent plaça, tot era un formiguer de gent. Cal tenir en compte que, a més de la marató, es disputava una mitja marató, una cursa de 9 quilòmetres i una de 4 i mig, i això volia dir milers de persones, suposo que el 99 per cent dels quals eren xinesos. Potser per això, en arribar a Tiananmen notàvem que tothom ens mirava. Realment, era una sensació ben curiosa…

   Vam fer unes quantes fotos i la Cristina va marxar cap al metro per anar cap a la primera de les dues cites que teníem programades. L’estructura del recorregut no feia possible més trobades fins a l’arribada. Jo vaig marxar cap a la zona de sortida de la marató, que era la del davant de tot. Em va estranyar que els de les curses mes curtes sortissin del darrere, ja que, evidentment, corrien més ràpid i els havia de fer nosa trobar-se els maratonians que van xino-xano…i mai millor dit. De fet, hi havia força incongruències en tota l’organització de les curses, com el fet que a les 8 en punt només es donés la sortida als atletes d’elit i als que disputaven el campionat xinès, és a dir, amb prou feines un centenar de corredors. La resta ens havíem d’esperar fins a un quart de 9, i aleshores ens engegaven a tots plegats, els maratonians i els de les altres curses. Un autèntic caos. Les empentes i els creuaments eren constants. Veia dorsals de tots els colors, que havien anat avançant sense miraments. Les indumentàries eren increïbles. Hi havia sabatilles que em recordaven les espardenyes de quan era petit, amb una sola gairebé inexistent, tan plana i prima que era impossible que hi hagués cap mena d’amortiguació. I alguns d’aquests portaven el dorsal de la marató!

   Vaig preferir no atabalar-me amb tanta empenta, però quan vaig passar sota l’arc de sortida vaig veure que no hi havia catifa. Vaig tenir la sensació que m’havia deixat enredar com un xinès, en permetre que tothom m’anés avançant. Havia regalat prop de dos minuts de temps oficial. Però això va ser el de menys, ja que durant els primers quatre o cinc quilòmetres, aproximadament fins que vam arribar al final de la cursa més curta, el desgavell de gent avançant de qualsevol manera era increïble. En algun moment em recordava la cursa d’El Corte Inglés de Barcelona, quan sempre s’han d’avançar corredors més lents que han sortit més endavant.

   L’únic que m’importava, però, era acabar la marató, o sigui que em vaig centrar amb les meves pròpies sensacions i em vaig dedicar a contemplar la ciutat. De fet, els primers metres i els últims eren els més interessants. Només començar, en vorejar la plaça de Tiananmen, vam passar a fregar de la porta de la Ciutat Prohibida, amb la immensa fotografia de Mao. Després ja vam agafar les grans avingudes que formen la ciutat. El dia era gris. Afortunadament, la temperatura era òptima per córrer, però el grau de contaminació era el més elevat des que havíem arribat a Pequín. Semblava boira.

   Anava molt lent. Vaig passar el quilòmetre 5 en 29.13 del meu rellotge. L’oficial marcava 46 minuts, ja que no tenien en compte el quart d’hora de diferència entre les dues sortides. Aquesta circumstància es va repetir en tots els rellotges del recorregut…inclòs el de la línia d’arribada.

   Poc abans del quilòmetre 10 em vaig trobar amb la Cristina, que havia hagut de fer un canvi de línia de metro i més d’un quilòmetre caminant per arribar al carrer per on passava la marató. Em va comentar que la policia gairebé no la deixava acostar i que s’agafaven la marató pràcticament com si fos l’olímpica. Em va estranyar perquè, de fet, es veia força públic durant el recorregut, molt més del que m’esperava. Els espectadors animaven força i el crit que més sentia era “iaio”, o una cosa així. Li hauré de preguntar al Sergi Vicente què vol dir exactament, però suposo que deu ser un equivalent al “go” anglès o al “vinga” català. Primer m’estranyava. Ja sé que he fet 50 anys, però això que t’animin dient-te “iaio”…

   Vaig passar el quilòmetre 10 en 57.44 (sempre del meu rellotge) i a partir d’aquí ja vaig començar a córrer millor. Només quedàvem els maratonians i els de la mitja. Gairebé no veia corredors occidentals. Només xinesos, molts dels quals practicaven un altre dels esports preferits del país, el d’escopir constantment a terra.

   De mica en mica m’anava acostant al quilòmetre 20, l’últim lloc on podria veure la Cristina. Hi vaig fer una bona aturada. Em vaig prendre un gel i una ampolla de 600 centilitres de sals minerals. Ens vam fer unes quantes fotos, davant de la mirada estranyada d’alguns espectadors, que ens contemplaven com un espectacle vingut d’un altre món…

   D’entre tots els tòpics dels xinesos vaig poder comprovar que algun és ben cert, com el fet que pronuncien la erra com la ela. En el punt de separació dels corredors de la marató i de la mitja, els voluntaris anaven assenyalant el camí dels maratonians dient “malasong, malasong…”

   A causa de la llarga parada amb la Cristina, vaig passar la mitja marató en més de dues hores reals. El rellotge marcava més de 2.17!. Vaig calcular que el temps que em “timarien” per no haver-hi catifa de sortida seria d’1.46, i, per tant, de 16.46 en el rellotge de l’arribada. Vaig començar la segona part de la cursa sabent que ja no tindria cap més trobada amb la Cristina i que, per tant, si em podia estalviar d’anar al lavabo, podria anar d’una tirada fins a l’arribada. Per posar-me un objectiu i distreure’m una mica, perquè ja estava cansat de la monotonia de les avingudes de la ciutat, em vaig proposar acabar per sota de les 4 hores oficials, és a dir, per sota de les 4.15 del rellotge. Això implicava fer la segona part molt més ràpida que la primera.

   Encara no havíem arribat al quilòmetre 25 i ja avançava la majoria dels corredors que caminaven o anaven molt lents. Vaig passar la llebre de les 4 hores i 30 minuts, que m’havia avançat quan estava aturat amb la Cristina. Si va passar la mitja davant meu, vol dir que anava a ritme de 4.02. Quan la vaig avançar no portava ningú al darrere. Quina llebre més inútil!. Més endavant em va passar el mateix amb la de les 4 hores. Vaig perdre un minutet fent aigües menors i vaig començar a notar que les cames m’anaven soles. Els quilòmetres queien a poc més de 5 minuts i no parava d’avançar xinesos a riuades. El quilòmetre 30 el vaig passar en 2:49:21 i el 35 en 3:15:40. Si no passava res estrany, tenia l’objectiu a l’abast.

   Vam entrar a la zona olímpica. Fins aquell moment, la cursa havia anat sempre per llargues avingudes rectes i tots els revolts eren de 90 graus, ja que Pequín és una ciutat molt quadriculada. Allà la cosa va canviar i vam fer una volta completa a un llac artificial que hi ha al nord de la ciutat i vam afrontar l’amplia avinguda que passa pel mig de l’Estadi Olímpic, conegut com el Niu d’Ocell i el pavelló de les piscines, el no menys espectacular Cub d’Aigua. Allà hi havia el quilòmetre 40, que vaig passar en 3:42:44. La feina estava feta.

   Lamentablement, la marató no s’acaba dins del Niu d’Ocell, com la marató dels Jocs Olímpics, sinó que s’han de cobrir un parell de quilòmetres més fins a l’Olympic Center, una altra àrea d’instal·lacions que es van fer servir pels Jocs de l’any passat, i que inclou un altre estadi d’atletisme. A l’interior és on hi havia la línia d’arribada. Només entrar-hi ja vaig veure la Cristina a la grada. Havia pogut arribar a la cita, després de fer una combinació de metro i una llarga caminada. Ella també va fer la seva marató particular…

   En creuar la línia d’arribada el cronòmetre marcava 4:11:50, i aviat vaig poder saber quin era exactament el meu temps oficial. En el detall més modern d’aquesta marató, l’organització lliurava automàticament el diploma poc metres després de la línia d’arribada. Anaves seguint la cua i et donaven una bossa amb la medalla, una tovallola de bany i una beguda isotònica, i arribaves tot seguit a unes taules amb voluntaris amb ordinadors. Teclegaven el teu dorsal i sortia imprès el diploma amb el nom i el temps. 3:56:44 va ser el meu temps oficial, 3:54:58 el real, que evidentment no consta enlloc.

   El balanç de la marató no pot ser més positiu. La segona meitat, al final, va sortir 6 minuts i mig més ràpida que la primera, i el temps total només va ser 43 segons pitjor que el diumenge anterior a Melbourne. Un segon per quilòmetre de mitjana!. El més important, però, van ser les sensacions. Feia temps que no acabava tan sencer una marató.

   El següent pas era retornar el xip i recuperar els 100 iuans, uns 10 euros, que s’havien de deixar de dipòsit. En el camí vaig veure la Cristina, que sortejant tots els obstacles i l’absència d’una zona de trobada pels espectadors, va aconseguir arribar fins on era jo. Ens vam fer les fotos de rigor i vam sortir a la recerca d’un taxi, ja que s’havia desfermat una tempesta de vent increïble, que gairebé no ens deixava caminar. Una horeta després ja érem a l’hotel amb la satisfacció de la feina feta. Una marató més, la 98, i dos objectius que s’anaven acostant: el centenar de maratons i la col·lecció de ciutats olímpiques.