La de Perpinyà era una marató “petita”, molt casolana, només amb dos anys d’història i sense pretensions de grandesa. L’ambient previ a la sortida era molt inferior a qualsevol cursa del calendari català. Faltava mitja hora pel començament i encara no estava posada la pancarta de sortida. A la zona d’arribada, només hi havia un parell de carpes i unes quantes taules per recollir el dorsal i la samarreta. Tot molt rudimentari. Ni tan sols hi havia control de xip. El cronometratge era manual, i al final t’arrencaven un tros de dorsal. Vaja, com s’havia fet tota la vida, abans de l’aparició dels xips…

    La sortida era a les 9. La Cristina i jo havíem arribat el vespre abans, sense temps per recollir el dorsal. Per tant, ens vam llevar a les 7 i vam anar a buscar els dorsals. Vam tornar a l’hotel a preparar-nos i vam baixar 10 minuts abans de la sortida, just amb el temps de fer un cafè. Ens vam situar darrere la pancarta, i de cop vam veure que tots els participants portaven el dorsal del color de la marató, i que els del 10 km esperaven tranquil·lament a la vorera. En principi, les dues curses havien de sortir a la mateixa hora. De fet, la idea era que jo acompanyés la Cristina fins al km 5, aprofitant que els dos itineraris eren comuns. Vam preguntar què passava i ens van dir que la cursa dels 10 km començava 10 minuts després que la marató. Ens vam quedar de pedra. Total, que encara no havíem tingut ni temps d’assimilar-ho i van donar la sortida a la marató. Em vaig acomiadar amb un petó de la Cristina i vaig començar a moure’m molt lentament, juntament amb els altres 400 participants. Ella es va quedar moixa, esperant el moment de la seva sortida, que finalment va ser 9 minuts després.

   Els primers quilòmetres eren urbans, però ràpidament se sortia de la ciutat i s’agafaven carreteres secundàries, que de seguida es convertien en pistes rurals, això sí, asfaltades. Passàvem pel mig de vinyes i camps i ja veia que seria una marató molt solitària, amb molt poca participació i sense gens de públic. Anava tranquil i vaig fer una paradeta per alleugerir pes, aprofitant que l’itinerari ho posava fàcil. De mica en mica notava que anava agafant ritme, i començava a avançar corredors. Crec que des del km 10 no em va passar ningú. Sempre m’ha agrada fer les maratons des del darrere i cap endavant. Psicològicament és molt més fàcil que no pas veure com et van avançar competidors.

   A mesura que m’acostava a la mitja marató veia que anava a poc més de 5 minuts per km, tot i que els punts quilomètrics no estaven gaire ben posats. La mitja no estava marcada, però vaig calcular que l’havia passat pràcticament en 1.54. Això volia dir que si “doblava” faria 3.48. A partir d’aquell punt, la cursa anava gairebé sempre per pistes ciclistes al costat de les carreteres que uneixen diversos pobles del Nord de Perpinyà: Canet, Santa Maria del Mar, Vilafranca, Bompas…

   Continuava molt bé, sense símptomes de defalliment, fent molts quilòmetres a menys de 5. Pensava que, si tot anava bé, podia fer fins i tot menys de 3.45. Però els punts quilomètrics estaven cada vegada més mal posats. Me’n sortia algun a més de 6, i vaig començar a tenir dubtes. M’acostava al poble on havíem quedat amb la Cristina, que teòricament era el km 31,6, i no hi vaig arribar fins passat el 33. Passava alguna cosa estranya amb el recorregut. Però de seguida vaig veure la Cristina en el punt convingut i ja em vaig oblidar de tot. Li vaig preguntar de seguida quin temps havia fet en els 10 km i em va mostrar orgullosa el cronòmetre: “He baixat de l’hora!”. La vaig felicitar efusivament i vaig aprofitar per fer parada i fonda un parell de minutets.

   Vaig reprendre la marxa i continuava capficat amb el tema dels quilòmetres més llargs del compte. A terra hi havia unes marques quilomètriques tatxades, amb una diferència de gairebé mig quilòmetre entre una marca i l’altra… Vaig pensar que potser al final es compensaria, però no va ser així. Vaig fer els últims quilòmetres una mica mosquejat, i amb ensurt inclòs, per una serp que va travessar la pista ciclista just al davant meu. Hi havia vegetació a cada banda i el temps ja era molt calorós. Vaig anar amb molt de compte fins que vaig entrar a Perpinyà per afrontar els dos últims quilòmetres pràcticament entre els cotxes, perquè els carrers no estaven tallats i eren els voluntaris els que regulaven el pas dels cotxes i dels atletes.

   En arribar al parc del Palau de Congressos vaig veure al fons la senyera instal·lada en l’últim revolt. Vaig veure la Cristina, que em va fer la foto, i vaig passar la línia amb un temps de 3 hores i 49 minuts. No estava malament, però jo sabia que havia fet més ràpida la segona part que la primera i estava una mica mosquejat. El Polar em donava 43 quilòmetres i mig. Ja sabia que les seves mesures no són exactes, però estava clar que hi havia més distància de la mitja a l’arribada que de la sortida a la mitja.

   Com a resum diré que és una marató molt modesta, amb un nivell d’elit pràcticament inexistent, ja que el guanyador va fer 2:33 i només els 9 primers van baixar de 3 hores. La noia guanyadora va fer 3.24. El més important era que tot havia sortit bé i que ja en tinc 77 i, sobretot, que la Cristina va baixar per primer cop de l’hora en els 10 km i això vol dir que teníem una nova corredora a la colla!