Quan em vaig assabentar que s’organitzava una marató al Priorat, amb la intenció de combinar la cursa amb la degustació dels vins de la zona, em vaig decidir de seguida. Sempre havia trobat a faltar que les DO catalanes no tinguessin una marató a l’estil de les del Médoc, Beaujolais o altres regions vinícoles franceses…

    A mesura que s’acostava el dia de la prova ja vaig veure, però, que aquesta marató del Priorat no seria pas com les que coneixia de França, almenys des del punt de vista del recorregut. El Priorat és com és i l’organització ja advertia que es tractava d’una marató de muntanya, amb uns 1.400 metres de desnivell positiu. En qualsevol cas, la presència d’una dotzena d’avituallaments amb productes de la terra feia prou atractiva la marató, encara que jo sigui, bàsicament, un corredor d’asfalt…

   Com que el temps límit era de 8 hores, els desnivells no m’espantaven. Vaig decidir que faria la cursa tram a tram, és a dir, d’avituallament en avituallament, sense preocupar-me del total de quilòmetres que em faltaven. Amb aquesta filosofia vam afrontar la marató amb el meu amic Ramon Campà, després que el Domingo Catalán fos baixa d’última hora per un problema familiar. El Xavi Bonastre el vam deixar que marxés al seu ritme perquè, com que no beu vi, sabíem que trigaria força menys que nosaltres a fer la marató. Després d’acomiadar-me de la Cristina, la Fiona i els meus sogres, vam començar la cursa enmig d’un ambient molt festiu, amb molts participants disfressats, a l’estil del Medòc. La sortida es feia dins de la Cooperativa Falset-Marçà, per anar-nos ambientant i, quan els trabucaires van donar l’ordre de començar, ens vam posar en marxa amb gran alegria i un primer objectiu: el primer avituallament.

   De seguida hi vam ser. Encara no havíem fet 3 km i ja teníem davant nostre la primera taula amb gots de vi. Va ser un aperitiu del què ens esperava poc després, a Bellmunt del Priorat, amb un avituallament format per pa amb tomàquet i sardina, ben regat amb dos bons vins del Priorat, el GR-174 i Les Mines. La cosa prometia!

   Vam posar rumb cap a Gratallops. El terreny era ondulat, però, de moment, sense cap desnivell exagerat. Els vinets que ens anaven donant, el gran ambient entre els companys i tot plegat feia que estiguéssim eufòrics. Per acabar-ho d’arreglar, poc abans de Gratallops ens vam trobar amb un avituallament especial, amb copes de vidre i ni més ni menys que ampolles de Camins del Priorat, un dels vins del conegut productor Álvaro Palacios, famós pel cèlebre vi de l’Ermita. Això ja era massa!

   A Gratallops l’avituallament va ser el súmmum. Banda de música, llesca de pa amb pernil tallat al moment i, evidentment, més vinets del Priorat. Calia anar en compte i beure també una mica d’aigua i de beguda isotònica. Si no, corríem el risc de deshidratar-nos….

   Vam començar el camí de Gratallops a Torroja i aviat ens esperava una altra sorpresa, l’avituallament del Celler Buil & Giné, on també ens van donar el vi en copa de vidre. A més, hi havia un rosadet fresquet que passava d’allò més bé, combinat amb ametlles garrapinyades, nous i avellanes. Després vam passar per l’interior del celler, on es feia una convenció, i també ens vam “colar” per tastar algun vinet extra que no estava previst per als maratonians. Va ser tot un detall…

   Gairebé fent esses vam continuar avançant, sempre entre vinyes i amb un terreny que es començava a complicar. Vam passar la mitja marató teòrica, segons el GPS, amb unes tres hores, és a dir que en teníem 5 per fer la segona meitat. Això ens donava moral, però a partir d’aquí la cosa ja va canviar molt… Camí de Torroja, el Campà va començar a tenir problemes. Li costava seguir el ritme i em va dir que marxés i el deixés, que ja aniria fent. Vaig calcular que faltaven un parell de quilòmetres fins a Torroja, on ens havíem de trobar amb la família i li vaig dir que m’avançava i que ja l’esperaria allà. Així tindria més temps per fer-la petar… L’arribada a Torroja va ser complicadeta, amb una baixada tècnica i després una pujada costeruda fins entrar als carrers del poble. Vaig trobar-me amb la família i amb un altre avituallament especial, amb botifarra i pa amb tomàquet, i naturalment més vinet del Priorat… Allà em van dir que la Fiona s’ho havia passat molt bé participant en les curses infantils que es van fer a Falset, i al cap d’una estoneta va arribar el Campà. La meva intenció era continuar junts, però em va dir que marxés, que ell no anava gaire bé i que preferia continuar sol.

   De fet, la solitud va ser la protagonista des d’aquest punt fins al final de la marató. Els primers 25 quilòmetres havien estat una festa, però ara començava la part més complicada, coincidint amb un recorregut molt més exigent i, a més amb els participants completament disseminats per les muntanyes. Cal dir que els inscrits a la marató no arribàvem als 200. La resta havien optat per la mitja. Això, naturalment, provocava que s’hagués d’anar tot sol durant gran part de la prova.

   De Torroja a Porrera ja ho vaig passar força malament. El problema no eren els desnivells en si, sinó el tipus de terreny. Cada vegada hi havia més corriols estrets i complicats. Lògicament, les pujades les feia caminant, però és que les baixades tampoc es podien fer de pressa perquè el terreny no ho permetia. No sóc especialista en curses de muntanya i tampoc no anava ben calçat, ja que vaig afrontar la marató amb les Brooks Ghost que porto a les maratons d’asfalt…

   El corriol de baixada fins a Porrera el vaig trobar especialment complicat. Després, l’entrada al poble amb carrers inclinats em va portar fins al següent avituallament i trobada familiar. Vaig passar per davant del Celler Vall-Llach i vaig veure la família i els voluntaris de l’avituallament a les portes del Celler Sangenís i Vaqués. Nova aturada, més degustació de vi, llesqueta amb llonganissa i comiat fins a l’arribada.

   Quedaven uns 8 km fins al final i mai no hauria pensat que trigaria gairebé una hora i tres quarts a fer-los! Aquesta última part de la marató va ser extremadament dura, res a veure amb els primers 20 quilòmetres, en què tot era alegria, optimisme i bon humor. Sortint de Porrera s’havia d’afrontar una duríssima pujada, primer amb pista i de seguida a través d’un costerut corriol, per coronar el coll que separa els termes de Porrera i Falset. Quedes parat de veure vinyes a aquelles alçades i amb aquells pendents, i t’imagines com ha de ser de complicada la verema i, sobretot, el transport del raïm…

   A partir d’aquí, tot baixada, amb un sol avituallament en què feia més falta l’aigua que el vi, fins arribar al peu del poble de Falset. Aquí va tornar a tocar pujar, amb unes pujadetes que, donades les circumstàncies, ja es feien molt dures. La calor, el cansament, alguns avisos de rampes, tot plegat feia que no veiessis mai el moment d’acabar. A més, el GPS del rellotge superava ja els 42 quilòmetres quan vaig veure un cartell que deia “falten 2 km”, un cop dur per la moral…

   Finalment va arribar el moment d’entrar al poble de Falset i tornar a veure la Cooperativa Falset-Marçà. La Cristina ja m’esperava amb la càmera mentre la Fiona dormia. El rellotge va marcar 6 hores i 45 minuts. Encara em va sobrar una hora i quart! Després vaig saber que havia quedat el 103 d’un total de 147 acabats i que havia quedat el segon de la meva categoria d’edat… L’experiència va ser totalment positiva, però cal dir que l’única similitud amb la marató del Medòc són els avituallaments amb vi. El terreny no té res a veure. Allà el recorregut també és majoritàriament en camí de terra però els desnivells són pràcticament inexistents. Aquí es tracta d’una autèntica marató de muntanya, sobretot en la segona meitat, i això la fa molt dura.