La marató de Chicago, la ciutat de l’Al Capone i de Michael Jordan, va ser la tercera del meu projecte del “Repoker”. Vaig volar dissabte des de Nova York, amb el pla de córrer i tornar diumenge a la tarda cap a la “meva” casa de Queens, per continuar amb el meu curs d’anglès.

   La diferència més gran que vaig notar quan vaig arribar de Nova York va ser la temperatura. M’esperava fred, però no tant. Dissabte vaig visitar la fira de la Marató, l’última de les 5 grans del món, les “World Marathon Majors”, que em faltava per córrer. Les altres són Boston, Nova York, Londres i Berlín. El diumenge al matí em vaig llevar a les 5 i vaig mirar per la finestra. Plovia. Vaig engegar l’ordinador i vaig buscar les previsions del temps. La temperatura prevista per tot el dia era d’entre 0 i 8 graus. Malament. I jo sense guants ni gorro. Sort que portava una suadera vella per llençar després a la sortida…    Vaig sortir de l’hotel i vaig agafar el metro. A cada parada anaven pujant corredors. Evidentment, no calia preocupar-se per saber on s’havia de baixar… Sortint, riuades de corredors ens dirigíem cap a la zona de sortida, al Millenium Park, una àrea immensa per acollir els prop de 40.000 corredors inscrits. Tot estava perfectament senyalitzat.

   Encara era fosc, però anaves veient files i més files de lavabos portàtils per tot arreu, i un formiguer de gent amunt i avall. La zona per deixar les bosses estava clarament indicada, amb els números corresponents als dorsals, i servia tant per la sortida com per l’arribada. Són els avantatges que no tenen a Nova York o Boston, per exemple, que han de traslladar les bosses en autobusos. Després havies de seguir les indicacions per anar als diferents “corrals” de sortida. Jo tenia el “Prefered I”, que és el que hi havia just darrere del “Elite corral”, “Sub-elite corral” i “Competitive Corral”. Darrere meu quedava el “Preferred II” i l’”Open Seeding”. Lògicament, hi havia controls a l’entrada de cada corral, que ho tenien fàcil perquè ningú es “colés” ja que els dorsals eren de diferent color…

   L’organització de la sortida em va semblar molt més senzilla i còmoda que la de Nova York. Després de l’inevitable himne americà, van donar el tret de sortida i la gran “serp multicolor” es va posar en marxar. Vaig trigar 2 minuts i 20 segons a passar la ratlla de sortida. Feia fred i,evidentment, no vaig llençar la suadera sinó que vaig decidir portar-la una estoneta més. L’estoneta es va convertir en 3 hores i mitja, ja que no la vaig llençar fins al km 35… Sort que érem molts i sempre et podies posar dins d’algun grup, perquè el fred era intens i en algunes zones bufava el vent… La majoria dels carrers eren amples i no hi havia cap problema perquè cadascú pogués córrer al seu ritme. A diferència d’Amsterdam, els avituallaments estaven perfectament col·locats, amb llarguíssimes fileres de voluntaris a cada banda. Això sí, com en totes les maratons multitudinàries, gots de cartró tant per l’aigua com per la beguda isotònica…

   Vaig anar fent la cursa al ritme “de sempre”, tot i que aquí havia de controlar-lo en milles i no en quilòmetres. Sabia que a 9 minuts la milla faria 3:56. Després vaig veure que també posaven tots els quilòmetres, cosa que no acostumen a fer en les altres maratons anglosaxones. Curiosament, les catifes de Championchip estaven posades en els punts quilomètrics, i no en les milles…

   La Cristina em seguia des de Catalunya, a través de la sensacional web que anava actualitzant els temps de pas. La vaig trobar a faltar i la cursa se’m va fer més llarga en no tenir els habituals llocs de trobada. A més, vaig haver d’improvisar el tema de la “manutenció”. M’agrada prendre’m algun “Recuperat-ion” i una mica de mel durant la marató. Vaig córrer amb una ronyorera (la mateixa que vaig fer servir per portar la càmera de vídeo a la marató de l’Antàrtida), i cada 40 minuts m’anava prenent les “potingues”.

   Vaig passar la mitja en 1.56, amb molta comoditat, i la veritat és que a la segona part les coses van continuar igual de bé. Al km 32 vaig veure un termòmetre que anava canviant de farenheit a cèlsius i vaig poder comprovar que estàvem a 5 graus. Sort de l’escalfor de la gent,que en els llocs més cèntrics no parava d’animar. Vaig llegir que un milió i mig de persones van sortir al carrer… Però per pell de gallina la de la recta final, amb l’skyline de Chicago al davant i una cridòria eixordadora als dos costats del carrer. I això que arribàvem els de quatre hores… Al final vaig afluixar una mica i tot, per fer 3.55 i no 3.54, tenint en compte que havia fet 3.57 al Mediterrani i 3.56 a Amsterdam. Així no em posava el llistó tant alt pel diumenge següent a Washington, però m’empipava això perquè, en principi, no m’havia posat objectius de marques, i ara semblava que si no feia 3.54 a Washington no estaria content…

   Després de la línia d’arribada l’organització continuava sent impecable. La medalla, la manta d’alumini, menjar a dojo, beguda, tot amb una gran amplitud i sense empentes, fins que arribaves al lloc de recuperar la bossa. En general, tot em va semblar perfecte i molt professional, potser més encara que a Nova York. Com a mínim, la sortida és més senzilla i a l’arribada no havies de caminar tant. I això que, segons les inscripcions, érem 40.000.

   El recorregut em va agradar molt. Tots els que correm maratons sabem de la importància que tenen els circuits. Molts corredors prefereixen que siguin plans, per poder portar un ritme constant i fer una bona marca; d’altres, prioritzen que tinguin pocs revolts, per no fer metres de més; molts tenen en compte si és un circuit rodó, lineal, si es passa més d’una vegada pel mateix lloc, o fins i tot si s’han de fer dues voltes al mateix circuit. La immensa majoria, però, busquen que el recorregut de la marató sigui bonic, passi pels llocs més coneguts de la ciutat i, evidentment, que tingui una bona presència de públic. A Chicago podríem dir que es donen una mica totes les circumstàncies. El circuit és ràpid (si no que li preguntin a Khalid Khannouchi), interessant, no és monòton i té molt públic al carrer. Evidentment, aquesta és una de les claus que hagi esdevingut una de las grans.

   La sortida es dona en una immensa zona verda que hi ha al costat del Llac Michigan, que inclou una sèrie de parcs i museus i la coneguda Bukingham Fountain. La primera milla és tot un homenatge al centre històric de Chicago, amb el Mies Van der Rohe Building, la John Hancock Tower, que no és tan alta com la Sears Tower però és molt més maca, o el famós Chicago Theatre. La cursa creua la Magnificient Mille i comença un primer bucle cap al Nord de la ciutat. Cap a la milla 4 passa per l’església de l’Ascensió, que data del 1857, i pel Museu d’Història de Chicago. A la milla 5 es pot veure el Lincoln Park Zoo i a la 6 el monument a Goethe. A la milla dotze es torna a arribar el centre i es passa el Riu Chicago, que en total es creua cinc vegades durant la marató. S’arriba així a la meitat de la cursa, a la Union Station, i es passa pel punt de sortida de la mundialment famosa Ruta 66.

   A partir d’aquí es fa un segon bucle, ara cap al Sud, i es passa per l’Acadèmia de Policia, el Centre d’Arts Mexicanes, la porta del Chinatown, el Chicago Blues Museum i també es pot veure el US Cellular Field, la seu de l’equip de bèisbol Chicago Shite Sox, guanyador de la lliga nord-americana el 2005. Aquí s’inicia el camí de retorn cap al centre, passant per l’institut de tecnologia d’Illinois, el McCormick Plaza, que és l’immens centre de congressos on hi havia la fira del corredor, i el Willie Dixon’s Blues Heaven Foundation and Blues Garden. El final de la marató és espectacular, amb moltíssim públic animant constantment a tothom. Es passa pel monument al soldat desconegut, el museu d’art de veterans del Vietnam,i ja s’entra al parc d’arribada, amb el Field Museum, el Shedd Aquarium i l’Adler Planetarium, que queden al costat, tocant al llac Michigan. El final és espectacular. Veus davant teu tot el perfil amb l’skyline de la ciutat, que si no existís Manhattan et deixaria amb la boca oberta, i, sobretot, tens milers de veus que t’animen i t’aplaudeixen. Aquesta és la diferència de les maratons americanes. El públic sap el què és la marató. Un milió i mig de persones al carrer és molta gent. La marató d’aquest 2006 passarà a la història per haver-se arribat als 40.000 inscrits (que no acabats) i per la relliscada de Robert Cheruiyot a la línia d’arribada, però el què és més important és que la marató de la capital d’Illinois pot presumir de tenir la millor organització del món.