El 28 de març del 2004 vaig córrer la marató de Roma. Tenia ganes de conèixer-la perquè era la “competència” directa de la marató de Barcelona, tant per la data com per la proximitat geogràfica. Acabant la prova vaig tenir una idea que va marcar la meva carrera maratoniana.

    La marató romana és molt més jove que la nostra, ja que tot just celebrava la desena edició, mentre que la marató catalana ja tenia  27 anys d’història. En molts aspectes, però, Roma ja havia aconseguit sobrepassar Barcelona. D’entrada, amb la participació, ja que la cursa la van acabar 7.600 corredors, més del doble que la setmana anterior a Barcelona. També hi havia més nivell d’elit, ja que els homes van guanyar amb 2.10 i les dones van baixar de 2.30, cosa que no va passar a Barcelona.

   Com s’explica que, en tants pocs anys, Roma ens hagi passat la mà per la cara?. Segur que hi ha diversos aspectes a considerar, però jo penso que, principalment, el més important és el circuit. El recorregut romà és totalment urbà i passa per tots els punts emblemàtics de la ciutat: el Coliseu, que és on comença i acaba la cursa, la Fontana de Trevi, la Plaça d’Espanya, la Plaça Venècia, la Plaça del Popolo… Sens dubte, això atreu gent de tot el món, tot i que per tenir un circuit tan turístic s’ha de pagar un peatge important: molts quilòmetres de llambordes, que destrossen les cames i, en el meu cas particular, fins i tot arriben a provocar butllofes a la planta del peu.

   L’organització em va semblar més que correcte, tot i que sempre es pot trobar algun element de crítica. Per exemple, els avituallaments. Només n’hi havien a una banda i molt poques taules per una marató de 8.000 inscrits. A més, no donaven ampolles, sinó gots, que els voluntaris anaven omplint com podien amb garrafes i ampolles de litre i mig. Això provocava empentes i frenades brusques en tots els avituallaments, sobretot en la primera meitat de la prova. La gent que anava a fer marca ho tenia molt complicat, perquè la baixada de ritme era evident.

   Els grups “llebre” que posava l’organització funcionaven molt bé. Eren cinc o sis persones, amb uns globus lligats a la cintura, que es veien d’una hora lluny. Segons la marca que garantien, els globus eren d’un color o un altre. Jo vaig anar fins a la mitja amb el grup de 3.15 i realment anaven “clavats”. Vam passar la mitja amb 1.37.20. A la segona part em va tocar patir. Les llambordes em van provocar butllofes i, a més, no podia mantenir el ritme. Vaig haver de deixar marxar les llebres i vaig fer un parcial d’1:46:35, per acabar la marató amb un temps de 3:23:55.

El sistema de xip era molt innovador, almenys jo no el coneixia. No anava lligat a la sabatilla, sinó que estava incorporat al dorsal. Això feia que no hi hagués catifes lectores, sinó una mena de cable elevat. El problema era que a la sortida no era capaç de llegir 8.000 dorsals, i no es va poder reconèixer el temps real de tothom. De moment, i mentre no es demostri el contrari, em sembla que com Championchip no hi ha res…

   Per acabar, vull explicar una idea que va néixer d’aquesta marató i que pot ser important per a mi. En l’últim quilòmetre, amb butllofes als peus, em va venir a la memòria que en aquell mateix escenari el gran Abebe Bikila va guanyar, descalç, la marató olímpica del 1960, més o menys quan jo devia començar a fer les primeres passes pels carrers de l’Ametlla de Merola. Això em va fer pensar que un repte maco seria córrer totes les maratons de les ciutats olímpiques. Són moltes ciutats i caldria veure si totes tenien marató popular. Era una idea incipient però podria ser un projecte molt interessant…

   (Nota: El projecte va anar agafant cos i finalment la col·lecció es va completar a Los Angeles el 14 de febrer del 2016, quatre anys després de la sortida del llibre “Les petjades dels herois”, dedicat a aquest repte, les dades del qual es poden consultar fent click a la pestanya “Projectes” i la subpestanya “Projecte olímpic” d’aquesta pàgina web.)