Pel que fa a la marató, realment, no em pensava que em fessin suar tant la meva marató 75. Estava bé de forma, sense molèsties enlloc, i em pensava que seria un passeig, perquè tampoc no volia forçar, pensant que el diumenge següent tenia la 76a a Anvers. Més que un passeig va ser un calvari, tot i que vaig mantenir el cap fred en tot moment (era l’única cosa freda que hi havia a l’ambient) i crec que vaig poder limitar el desgast…

   El dissabte ja vaig veure que la cosa no pintava bé. Quan faltaven 24 hores exactes per a la sortida de la marató, estàvem a la Plaça Dam d’Amsterdam amb el Jordi42 i el Nemo i les seves respectives, i amb la calor que feia ja vaig ser conscient que l’endemà cap de nosaltres faria la marca que venia a buscar. Però no hi vaig voler donar més voltes. Vam gaudir d’un bon dinar, al qual es van incorporar els Putxi, els Dragan-Caloreta-Ministrum, els Danistal-Belenka i la Cristina (total 13) i enmig d’un ambient d’optimisme vam fer la càrrega d’hidrats. El restaurant es deia Da Giorgio. Original, no?

   A la tarda vam anar a l’hotel una estoneta i la Cristina i jo ens vam arreglar per anar a veure Cats, que, curiosament, era el motiu que ens havia fet decantar per la marató de Rotterdam enlloc de la de París… Així, vam deixar els “correcats” per córrer a veure Cats, un dels musicals més vistos de la història, juntament amb el Fantasma de l’Òpera i els Miserables. No ens esperàvem que les cançons estiguessin traduïdes a l’holandès, però la veritat és que ho vam gaudir igual que si haguessin estat en anglès. Va ser una nit “memoryable”…

   Vam anar a dormir tardet, i l’endemà tocava matinar, perquè calia agafar el tren cap a Rotterdam a dos quarts de 8 del matí. Vam anar a l’Estació Central on havíem quedat amb la resta de “correcats”. El tren va sortir puntualment i arribats a Rotterdam vam anar a recollir els dorsals, ben guiats pel Danistal i la Belenka, que ja hi havia anat el dia abans. La recollida va ser rapidíssima i vam poder preparar-nos per a la marató. D’escalfament no calia fer-ne, perquè, realment, l’ambient ja era prou calorós… Tenint en compte els objectius de cadascú, després de fer les fotos i acomiadar-nos de les animadores (i l’animador), ens vam col·locar on ens tocava. Amb el Nemo i el Putxi vam sortir de les últimes posicions, i vam trigar 4 minuts i mig a passar la línia de sortida. Abans d’arribar al primer km ja vaig saber que el dia seria molt complicat i que ja em podia oblidar de la marca de 3:49 que havia pronosticat. Vaig pensar que baixant de les 4 hores ja faria prou. La calor era insuportable. Semblava mentida que fóssim a Rotterdam… En el km 2 ja vaig saber que no baixaria de 4 hores, i vaig decidir anar a un ritme de 5.50 perquè, tenint en compte que pararia 4 vegades a veure la Cristina, em sortís una mitjana de 6, és a dir, 4:12 o 4:13 al final de la marató. Sabia que havia de ser molt conservador. Era la marató 75 i el primer objectiu era acabar-la. Ja tenia muntada la festa de celebració per aquella setmana a Sallent!

   El km 5 el vaig passar en 28:35 i vaig poder comprovar que els avituallaments serien complicadíssims. Tothom s’abocava a les taules, prenent de les mans els gots als voluntaris, que no sabien com fer-s’ho. L’invent del “got-esponja” el vaig trobar força inútil. El got tenia com a tap una esponja amb dos forats, amb la idea que, mentre bevies per un forat, l’esponja es mullava i al final la podies fer servir com a tal. Però la sensació de beure amb una esponja tocant-te els llavis era molt estranya, i després, quan te la volies passar pel cos, notaves que era tan petita que gairebé no et mullava. Tothom treia l’esponja i bevia directament del gol. Però t’havies de parar i agafar-ne tres o quatre, perquè si no no servia de res…

   Al km 10 (57:34) vaig fer la primera parada amb la Cristina. Sort en vaig tenir d’ella. Vaig poder beure tranquil.lament l’ampolleta de mig litre d’aigua amb un sobre de Recuperat-ion, i el meu cos ho va absorbir com una esponja. Vaig poder repetir l’experiència, en els km 15, 26 i mig, i 37 i mig. Això em va salvar…

   Comptant aquests dos litres, més un parell més amb la suma dels avituallaments, fan un total de 4 litres. Doncs bé, per primera vegada en les últimes 20 o 25 maratons, no vaig haver de parar ni una vegada a pixar, cosa que vol dir que el meu cos s’ho va beure tot. Per això va “petar” tanta gent. Els que no van tenir una Cristina i només van beure en els avituallaments oficials, es van deshidratar. A més, a partir de la segona mitja, els que anàvem a ritme de 4 hores ja pràcticament no trobàvem aigua en els avituallaments. Els voluntaris anaven de bòlit omplint gots amb mànegues d’aigua, i vaig veure gent agafant gots mig aixafats de terra perquè ja no en quedaven de nous…

   Vam veure termòmetres que marcaven 32 graus, quan el més normal en aquella època de l’any a Rotterdam serien 10 o 15. De fet, els dos últims anys havien tingut 8 graus el dia de la marató… Mai havia passat tanta gent caminant. De fet, abans del km 10 ja vaig veure gent que havia deixat de córrer, i fins i tot un que parlava pel mòbil (vaig suposar que demanava que l’anessin a buscar). Tampoc havia vist mai tanta gent “tirada”. En tots els punts d’assistència hi havia corredors estirats a les lliteres. Les sirenes de les ambulàncies eren constants…

   En el km 32 vaig trobar el Putxi que caminava, però em va dir que estava bé, que marxés tranquil, que ell provaria de tornar a córrer més endavant. En el 39 vaig viure el moment més rocambolesc de la meva llarga carrera maratoniana. Vaig veure gent de l’organització que volia aturar els corredors. Vaig sentir clarament com deien per una megafonia instal·lada en un punt d’assistència que la marató estava “oficialment suspesa” i que ens aturéssim… No m’ho podia creure. Vaig haver de sortejar un personatge que em volia aturar i vaig continuar corrent. Em faltaven 3 km per acabar la 75ena marató de la meva vida, em trobava bé (dintre del què cap) i pretenien que m’aturés?. Però que s’havien cregut aquella gent?. Com podien declarar suspesa una marató?. Què volien que féssim els corredors?. Si s’havia d’arribar igualment al final era absurd suspendre la marató. No anirien a recollir la gent amb autobusos…

   Suposo que el què va passar és que es van acollonir perquè se’ls va col·lapsar el servei d’ambulàncies. No sabien què fer i van pensar en suspendre la prova, però això tècnicament era impossible. Del 39 al 40 vaig fer el parcial més ràpid de tota la marató. Tenia ganes d’acabar, abans que tornessin a pretendre aturar-me. Fins i tot vaig arribar a témer que a l’arribada no em donarien medalla…la medalla de la meva 75ena marató!

   A falta de 400 metres vaig veure per cinquena vegada la Cristina i li vaig dir: “diuen que han suspès la marató!”. Es va quedar tan parada com jo. Vaig completar la prova amb un temps real de 4:12:11 i, afortunadament, a l’arribada tot era normal. Em van donar la medalla, vaig buscar desesperadament líquid per hidratar-me. Al cap d’uns metres, en els quals vaig veure situacions de deshidratació extrema, em vaig trobar amb el meu amic Pere Capdevila, que s’havia inscrit el dia abans i que acabava de fer 3:59. D’allà vaig anar al punt de trobada i ja vaig veure la Cristina que m’esperava amb un ram de flors. Va ser realment emotiu. Després ens vam reunir amb tots els “correcats” i acompanyants (faltava el Putxi, que va arribar uns minuts després) i em vaig posar el dia de com els havia anat a tots. Em vaig treure el barret quan vaig saber que el Jordi42 i el Jag75 havien baixat de 3 hores!. Quan va arribar el Putxi vam anar a les dutxes, i d’allà al restaurant, on vam fer un dinar-berenar-sopar (eren les 5 de la tarda) i vam poder celebrar la meva marató número 75. Em van deixar de pedra quan vaig veure que havien encarregat unes postres especials, amb inscripció amb xocolata al·legòrica a la marató 75 inclosa, que vam regar amb un xampany italià, i la Cristina va repartir unes medalles que s’havia “currat” a la meva esquena…

   Tot va ser molt bonic. El cambrer ens va regalar una altra ampolla de xampany…que després no va passar el control de seguretat de l’aeroport, i d’allà vam marxar cap a l’estació, on ens esperava l’última anècdota del viatge. Tot i la puntualitat dels trens holandesos, van suspendre el que havíem triat per arribar a temps a l’aeroport, i vam sortir amb 40 minuts de retard. Els que volàvem amb el Vueling de les 21:30 vam arribar al mostrador de facturació (sabíem quin era per la trucada del Dragan) quan faltaven 2 minuts perquè tanquessin el vol…

   Vam arribar doncs, feliçment, a Barcelona, després d’un cap de setmana intens, molt intens. I què puc dir de la Cristina? Només donar-li les gràcies públicament pel seu suport. Sense la seva ajuda (tant la real com la moral) potser no hauria acabat aquesta marató, i hauria estat un més de la llarga llista d’abandonaments. A la classificació només sortíem 4.334 acabats, i els inscrits érem més de 10.000…

   Tres dies després vaig organitzar la festa de celebració de les 75 maratons, amb un sopar al restaurant Jota Jota de Sallent. Va ser molt emotiu perquè vaig tenir al meu costat dotzenes d’amics, que d’alguna o altra manera han estat al meu costat durant la meva carrera maratoniana i de la meva vida en general. Va ser una festa plena de sorpreses, que no oblidaré mai. I el diumenge següent tocava la marató 76 a Anvers!