Amb la Marató de Santa Claus vaig posar punt final a la temporada més maratoniana de la meva carrera esportiva. En total, onze maratons, cinc a la tardor del 2006, amb la particularitat que van ser seguides, i 6 en el primer semestre del 2007.

   Aquesta va ser una marató molt especial, tant pel lloc geogràfic per on transcorria, com pel baix nombre de participants. Durant les tres hores i tres quarts que vaig estar corrent vaig experimentar com poques vegades allò de la “soledat del corredor de fons”.

   Però anem a pams. L’organització, molt familiar però atenta i efectiva com poques, va funcionar com un rellotge, i a l’hora prevista ens van recollir de l’hotel de Rovaniemi per portar-nos cap a la sortida, al Santa Claus Park Village, situat exactament en el Cercle Polar Àrtic. Una línia contínua pintada a terra indica la latitud: 66 graus, 32 minuts i 35 segons. Aquesta és la línia de sortida de la Marató i la resta de curses. No els cal pintar cap ratlla a terra ni, per suposat, col·locar-hi cap catifa. Érem tan pocs corredors que no valia la pena utilitzar el xip com a sistema de cronometratge…

   Abans de sortir, la Cristina i jo vam complir amb la tradició del lloc i, encara que ja som una mica grandets (sobretot jo…) vam anar a visitar Santa Claus (o el Pare Noel, o com li vulgueu dir). Aquest és “l’autèntic”, el genuí, i, evidentment, aquesta és la principal atracció turística de la Lapònia finlandesa.

   Precisament Santa Claus era l’encarregat de donar la sortida de la marató, després de fer un petit discurs. A les 7 en punt del vespre ens vam posar en marxa els maratonians. Els que feien la mitja i els 12 km s’havien d’esperar fins a les 8. Així doncs, em vaig acomiadar de la Cristina i vaig començar a córrer. El cel estava completament tapat des de feia hores i queien gotes. La temperatura era freda, però corria amb l’habitual indumentària de tirants, i els braços i les cames empastifats de loció antimosquits.

   Abans de sortir havíem vist les llistes d’inscrits. Només corríem la marató 81 persones, 59 homes i 22 dones. Una cosa, doncs, tenia clara: per malament que m’anessin les coses acabaria entre els 100 primers… També era evident que no se m’hi faria fosc, per moltes hores que trigués. De totes maneres, el cel estava cada vegada més tapat i el dia no era gens clar. De cop, les quatre gotes es van convertir en 8, i als pocs minuts allò era un xàfec de veritat. Sort que portava gorra, que em protegia de l’aigua. De seguida vaig pensar en la Cristina. Ella és novella en això del córrer i mai fins ara havia corregut amb una pluja tan intensa. Encara faltaven uns minuts perquè sortís i calia confiar en què la cosa afluixés una mica.

   En els primers quilòmetres el meu ritme va ser entre 5.10 i 5.20. No volia forçar, tot i que, segons els resultats de l’any anterior, pensava que tenia possibilitats d’acabar entre els tres primers de la meva categoria. El 2006 el tercer va fer més de quatre hores!. En qualsevol cas, no volia que això em condicionés. Mai he corregut contra ningú, i, a més, ignorava completament el nivell de corredors de 45 a 49 anys de l’edició d’aquell any. El meu objectiu era, simplement, fer menys de 3.48, per poder fer la millor marca de la temporada. Després d’onze maratons, que l’onzena fos la més ràpida era suficient per sentir-se satisfet…

   De mica en mica, la pluja va anar minvant fins a desaparèixer. La temperatura, però, es mantenia fresca. La marató transcorria bàsicament per pistes asfaltades al costat de la carretera, enmig d’una verdor constant. Tot estava moll per la pluja i l’ambient era realment agradable. Cap al quilòmetre 18 vaig veure que ens acostàvem a Rovaniemi. Fins aquell moment no havia vist ni un espectador. Només alguns controladors de l’organització en cruïlles susceptibles de confusió. El pas per la ciutat no millorava gaire la cosa. Algun despistat que ens mirava córrer i poca cosa més. Evidentment, amb tan pocs participants, pràcticament anava sempre sol. De tant en tant es feia algun petit grupet, però de seguida es trencava.

   En els avituallaments havia de parar completament. Eren taules amb gots de cartró amb aigua i beguda isotònica. També hi havia trossos de taronja, de plàtan, panses…i cogombrets confitats!. En cap punt donaven ampolles, o sigui que em tocava aturar-me si volia barrejar els sobres de recuperat-ion que portava a la ronyorera, que havia de remenar amb els dits. Són els inconvenients de no tenir “gregària”, però aquest cop la Cristina feia la seva cursa particular i no em podia refiar d’ella.

   Vaig passar la mitja marató en una hora i 52 minuts, o sigui que apuntava a una marca de 3:44 si era capaç de “doblar”. Tenia 4 minuts de marge per fer la millor marca de la temporada, que era de 3:48 a Nova York, en la cinquena del “Repoker”. A partir d’aquell moment la marató passava per una zona residencial paradisíaca…a l’estiu. Cases meravelloses amb uns jardins immensos enmig de boscos. Costa imaginar, però, com ha de ser la seva vida a l’hivern, sempre a les fosques i tot nevat…

   Davant d’algunes cases hi havia gent que havia sortit a animar als corredors. En una d’elles, es va posar a córrer al meu costat una nena d’uns 8 o 10 anys i em va preguntar, en anglès, d’on era. Li vaig contestar que de Barcelona, i tota la família, en sentir-ho, es posar a aplaudir i xisclar com si els hagués dit que era de la lluna. El què no sé és com la nena va deduir que jo no era finlandès…

   La marató continuava i jo anava bé, sense afluixar massa el ritme. Depenent de les aturades en els avituallaments, el ritme continuava més o menys a 5.20, i creia que seria possible “doblar” i fer al voltant de 3:44 o 3:45.

   Passat el km 39, però, la cosa es va complicar. De cop, vaig veure una dona al fons, amb una armilla groga florescent, que m’anava fent gestos estranys. Venia cap a mi corrent i feia com si em volgués fer aturar. De seguida vaig sospitar que m’havia equivocat de camí. Em vaig aturar i vaig mirar als quatre cantons, mentre ella se m’acostava i m’indicava que girés cua. Merda!. M’havia perdut. Vaig tornar enrere ràpidament i aviat vaig veure un revolt en què uns corredors trencaven cap a un cantó enlloc de seguir recte. Era evident que jo no havia vist la fletxa i m’havia equivocat, concentrat com anava amb els meus càlculs. La marató era tan solitària que no era difícil que m’hagués passat una cosa així…

   Vaig recuperar el camí correcte, calculant que hauria perdut uns 400 metres entre anar i tornar, és a dir, un parell de minuts llargs. Aviat vaig passar els tres o quatre corredors que havia vist un moment abans i vaig veure el quilòmetre 40. Vaig mirar el crono i em vaig adonar que no podria “doblar”. Vaig calcular que faria 3:46 o 3:47. L’error no tenia importància perquè la marca de la temporada estava assegurada, però em feia ràbia. Vaig apretar les dents i vaig accelerar, i aviat vaig veure el pont espectacular de Rovaniemi, preludi de l’entrada al centre de la ciutat. Vaig acabar amb força, afrontant la línia d’arribada. Vaig veure la Cristina que em va fer la foto i vaig creuar la línia en 3:46:29. Si no m’hagués perdut hauria “doblat” perfectament les dues mitges.

   Teníem l’hotel al davant i en poca estona era a la banyera. Al cap de mitja hora vam baixar a veure com anava arribant la gent i vam mirar les classificacions que ja estaven penjades. El nivell havia estat molt més alt que l’any anterior. Només havia quedat el sisè de la meva categoria. El primer havia baixat de tres hores i el tercer havia fet 3:09. I pensar que l’any passat es va pujar al podi amb més de quatre hores!. Fins i tot vaig observar que en la categoria inferior (de 40 a 44 anys) hauria quedat cinquè amb la meva marca. Resulta que havien vingut “cracks” en la meva categoria. Tot plegat, però, no passava de ser una anècdota. L’únic important era que havia acabat bé i que ja sumava 78 maratons. Onze en la temporada 2006-2007 i sis en els primers sis mesos de l’any. La Cristina, a més, havia acabat perfectament els 12 quilòmetres, la seva distància més llarga, o sigui que el dia havia estat complet i mereixia una celebració. El sopar en un bon restaurant de Hèlsinki l’endemà estava assegurat. A Rovaniemi, tot i que la claror era absoluta, ja eren les 12 de la nit. I era hora d’anar a dormir. Abans, però, hi havia temps per un parell de cervesetes…