Encara amb la memòria ben fresca dels dies viscuts a la marató del Sàhara, vaig canviar de continent, per córrer la marató de Seül, que es disputava el mateix dia que la de Barcelona, 9 hores abans si tenim en compte la diferència horària. Vaig fer el “salt”, doncs, a la marató catalana per matar dos ocells d’un tret, visitar el meu nebot Jordi, que ara viu a Corea del Sud, i córrer la primera marató al continent asiàtic.

   No cal dir que la prova va ser completament diferent a la marató del Sàhara, disputada només 20 dies abans. La temperatura no va arribar als 10 graus en cap moment, i la pluja ens va acompanyar des del quilòmetre 5 fins a l’arribada. Vaig fer tot el recorregut amb guants i samarreta de màniga llarga. Igual que el Sàhara, vaja…

   El circuit era completament urbà i, naturalment, acabava a l’interior de l’Estadi Olímpic on es van disputar els Jocs del 1988, els del famós positiu de Ben Johnson. La participació va ser de 8.800 atletes, tres vegades més que la Marató de Barcelona, però cal tenir en compte que la ciutat de Seül té 10 milions d’habitants, també pràcticament el triple que la capital catalana. El què em va cridar l’atenció va ser que només hi hagués un centenar d’estrangers participants, un percentatge ridícul en una marató tan multitudinària. Evidentment, no em vaig trobar cap conegut, però en l’historial de la prova vaig veure que Martín Fiz i Abel Antón la van guanyar dos anys consecutius.

   L’organització va ser molt bona, digne d’un país com Corea del Sud, que em va sorprendre gratament per la seva modernitat i progrés. És un país sense indigents, amb una gran seguretat ciutadana, pràcticament sense delinqüència. El més complicat és l’alfabet coreà, completament indesxifrable per un occidental, cosa que t’impedeix llegir els cartells i orientar-te. De fet, encara no sé qui va guanyar la cursa, perquè tant els diaris com la pàgina web de la marató són només en coreà. L’únic que sé és que el guanyador va fer dues hores i 8 minuts, una marca notable, però comprensible tenint en compte que el circuit és molt bo i que no va fer gens de calor.

   Personalment, vaig córrer una marató molt còmoda i plàcida, ben diferent de la que havia disputat només 20 dies abans al desert del Sàhara. Vaig sortir amb molta prudència, intentant no anar massa ràpid i controlant en tot moment el ritme cardíac. La meva regularitat va ser total, ja que vaig passar la mitja en una hora, 43 minuts i 30 segons i vaig acabar la marató en tres hores i 27 minuts. No vaig fer cap quilòmetre en menys de 4:52, ni cap en més de 4:58. Tant de bo fos possible mantenir sempre un ritme tan constant…

   Per cert, arribar a l’estadi olímpic no té preu. Quins records de quan la marató de Barcelona també hi arribava…