TANCO EL SEGLE XX CORRENT A NOVA YORK
DESPRÉS D’UN LLARG PARÈNTESI
Set anys després vaig tornar a la marató de Nova York. L’any 2000, per primera vegada en un any parell, vaig tornar a l’escenari del meu debut maratonià per córrer la millor marató del món per cinquena vegada. Ja tocava. Aquest llarg període sense tornar a Nova York s’explica pel desig d’anar acumulant noves experiències i conèixer maratons diferents. En aquella última marató del segle XX vam coincidir, com sempre, una bona colla de catalans, entre els quals hi havia el Pere Capdevila, suposo que el català que més maratons ha corregut, juntament amb la Quima Casas i jo. L’objectiu era tornar a viure l’ambient de sempre, després de tants anys de no ser-hi, i vaig córrer sense cap pressió, vivint intensament cada un dels trams del recorregut. Com sempre a Nova York, no tenia un objectiu molt clar ni una idea massa exacte de quina marca podia fer. De fet, havia fet el viatge amb la Mireia, la meva parella aleshores, i els dies previs ens vam dedicar a fer el turista, com sempre, sense tenir gaire present la marató. El dia D vaig sortir a gaudir de l’ambient i vaig fer el primer parcial de 5 quilòmetres en 24 minuts i 15 segons, és a dir, a un còmode ritme de 4.51. Em va semblar que potser anava massa relaxat i, ajudat per l’ambient, vaig accelerar una mica el ritme i el km 10 ja el vaig passar en 47.10, és a dir, a una mitjana global de 4.43. Sense problemes vaig arribar a la mitja amb un temps d’1:38:30. Anava tan còmode que em veia perfectament capacitat per doblar, és a dir, per acabar en tres hores i 17 minuts. Però la segona part de la marató de Nova York sempre és complicada i de mica en mica vaig anar afluixant. El km 30, en plena Primera Avinguda, ja el vaig passar en 2.21.46, i al final vaig acabar en 3:21.19. és a dir, que em van caure quatre minuts més a la segona mitja…que tampoc està tan malament tractant-se de Nova York. El més important era que havia tornat a la meva marató preferida. No tenia ni idea de quan seria la següent vegada, però tenia clar que no deixaria passar tant de temps. El què no podia sospitar era que l’any següent tornaria a ser a la sortida del pont de Verrazano. Però aquesta és una altra història… |