Només tres anys després de la celebració dels Jocs Olímpics d’Atlanta, recordats sobretot per l’atemptat mortal del Parc del Centenari, que van deixar en evidència les mesures de seguretat de l’organització dels Jocs, vaig decidir anar a córrer la marató d’aquesta ciutat, tot i que el seu atractiu turístic és més aviat pobre… No sé ben bé perquè la vaig triar, perquè el 1999 encara no se m’havia acudit el projecte de córrer les maratons de les ciutats olímpiques.

    La marató es disputava en dijous, el dia del Thanksgiving Day, o dia “d’Acció de gràcies”, que se celebra el quart dijous de novembre, una data assenyalada als Estats Units, i que té una importància similar al dia de Nadal. Hi vaig anar sense saber ben bé quina mena de marató hi trobaria. Em pensava que, amb la fama que la ciutat havia agafat gràcies als Jocs Olímpics, tindria una marató multitudinària, encara que no arribés als nivells de participació de Nova York, Boston, Chicago o Honolulu. En arribar a Atlanta, i mentre em dirigia a la fira del corredor per recollir el dorsal i el xip, em va sorprendre no veure cap senyal que indiqués que dos dies després es disputava una marató a la ciutat.

   Ben aviat vaig descobrir que es tractava d’una marató molt petita, a l’estil de moltes de les que hi ha cada cap de setmana als Estats Units, sense grans patrocinadors ni premis en metàl·lic, i amb una participació eminentment popular. Aquell any hi havia 1.103 inscrits a la marató. En canvi n’hi havia 7.699 a la mitja, que es disputava paral·lelament. Començava la moda d’ajuntar les dues distàncies el mateix dia.

   Tot i que s’havien de mobilitzar prop de 9.000 persones, l’organització no va prendre cap mesura per facilitar el desplaçament dels corredors cap a la sortida, situada davant del majestuós Turner Field, l’estadi propietat del magnat Ted Turner, fundador de la CNN i propietari de l’equip de futbol americà d’Atlanta, entre moltes altres coses. Em vaig haver d’espavilar per arribar a la línia de sortida, i no va ser gens fàcil, ja que el dia “d’Acció de gràcies” no funciona res als Estats Units. El metro d’Atlanta, l’eficient MARTA, anava en comptagotes i, a més, no tenia cap parada prop del Turner Field. Vaig pensar en agafar un taxi, però no se’n veia cap enlloc. En definitiva, que em va tocar fer una petita passejada de vint minuts a les 6 del matí, sota una intensa pluja, per arribar a la sortida. Ho vaig aconseguir, però no havia passat mai tants nervis abans d’una marató.

   El recorregut era en un 99 per cent el mateix de la marató olímpica del 96. L’altre 1 per cent corresponia, precisament, a la sortida i l’arribada, ja que, tot i que només havien passat tres anys, l’Estadi Olímpic ja havia estat enderrocat. Per tant, la sortida i l’arribada eren davant mateix del Turner Field, on només quedaven unes enormes anelles olímpiques i el peveter, com a record dels Jocs Olímpics del 96.

    El dia no es va aixecar. Va ploure durant tota la cursa, a estones amb força intensitat. Evidentment, d’animació pels carrers de la ciutat n’hi havia molt poca, per no dir gens. De mica en mica van anar passant les milles. No hi havia ni una sola indicació en quilòmetres perquè els estrangers érem quatre gats.

   Vaig passar la mitja marató en un temps d’una hora i 35 minuts, pràcticament a 4.30 el quilometres, un ritme còmode per a mi en aquella època. Un voluntari em va dir que anava en el lloc 75 i gairebé no m’ho vaig creure. No estava acostumat a anar entre els cent primers…

   A la segona meitat vaig mantenir el ritme i això em va permetre anar guanyant posicions. D’aquesta manera em vaig anar acostant al centre de la ciutat i vaig calcular que ja anava dels cinquanta primers. Pensava doblar el temps de la mitja i acabar en 3.10, però una pujada una mica més costeruda del compte va fer que finalment m’hagués de conformar amb una marca de 3:11:27. Més tard vaig saber que havia acabat en el lloc 43 de la general, d’un total de 760 classificats, i el setè de la meva categoria d’edat, dels 111 que vam acabar. Una vegada més, vaig comprovar el caràcter totalment popular d’aquella marató.

   Quan uns anys més tard se’m va acudir el projecte olímpic, vaig estar content d’haver corregut ja a Atlanta, perquè, evidentment, no era una marató per repetir. Després vaig saber que s’havia deixat d’organitzar, i la veritat és que no em va sorprendre gens. El 2010 va deixar de fer-se el dia del Thanksgiving Day, i el 2013 va desaparèixer definitivament del calendari.