La meva segona experiència a Viena no va ser, ni de bon tros, tan positiva com la primera. Era el 1999, i la marató havia passat de mitjans d’abril, on tenia massa competència, a finals de maig, però en cap moment vaig pensar que això tingués tanta repercussió en la temperatura que vam haver de suportar.

   No hi arribava gaire ben preparat. Cinc setmanes abans havia fet la marató de Vic a ritme còmode per a mi, ja que vaig fer de llebre de 3 hores i mitja, amb la intenció de preparar la marató de Praga. Al final, per circumstàncies que no recordo del tot, vaig optar per Viena, i m’hi vaig presentar sense un objectiu massa concret. Sí que pensava, però, que podia fer una marca entre 3:10 i 3:15, segons tinc escrit a les notes d’aquella marató. No m’imaginava pas el què m’esperava.

   El dia es va despertar amb un sol amenaçador i una temperatura més pròpia del sud d’Europa que no pas de la capital austríaca. Vaig dir adéu a la Lluïsa, que m’havia acompanyat en aquell viatge gairebé improvisat, i vaig marxar cap a la sortida. El recorregut era similar al de 6 anys abans, quan hi havia disputat la vintena marató de la meva vida. Curiosament, la d’aquell dia era la que feia quaranta. Potser hi hauria d’haver tornat per celebrar la 60, però no hi vaig caure…

   Només sortir ja vaig començar a suar. Vaig intentar ajustar el ritme previst, sense tenir en compte la temperatura. Tenia ja molta experiència però no em vaig adonar que la despesa energètica era molt més gran del compte per mantenir la velocitat amb aquella calor. I suposo que no em vaig poder hidratar prou perquè només passar la mitja marató, amb un temps d’1:36:31, vaig començar a tenir rampes i a patir de valent.

   La segona mitja va ser un calvari. La gent s’avocava a les taules dels avituallaments i fins i tot vaig veure corredors que ficaven el cap als bugaders de les esponges. A mesura que passava el temps la temperatura pujava encara més, i els últims quilòmetres es van fer eterns. Ni les ombres del Prater van servir per alleugerir una mica el patiment. Aquella segona mitja marató la vaig fer en 2:10:31, un temps impensable per a mi aleshores. Crec que vaig caminar més que no pas córrer. Amb tot, encara vaig fer un temps total inferior a les quatre hores (3:57:02), però no m’hauria importat fer més temps i no patir tant. Em vaig consolar pensant que ja tenia 40 maratons. En aquella època hi havia un ciclista italià que es deia Ivan Quaranta. Recordo que vaig creuar la línia d’arribada dient el seu nom…

   Vaig passar la tarda bevent. No sé quants litres d’aigua i de cola portava quan, per fi, passades les 10 de la nit, vaig aconseguir fer el primer pipí… La Lluïsa em deia: “ho veus com no pot ser bo això de córrer!” Realment va ser una situació excepcional, que va afectar tothom. Era la segona vegada que em passava una cosa així a la meva vida. La primera va ser a París el 1988, i el destí encara em reservava una experiència similar a la marató de Rotterdam del 2007.

   L’endemà ho vaig poder confirmar quan vaig veure les portades dels diaris. En una es veia un corredor tirant-se per sobre una galleda d’aigua, i el titular no podia ser més explícit: “Hawaii?, Algèria?, Aràbia?…No! Viena!!!”