Va ser la trenta-novena marató de la meva vida. Tres mesos abans havia fet la marató de Disney World, a Florida, amb un temps de 3:16, i la idea a Vic era la de fer un entrenament i ajudar la gent que volgués baixar de les 3 hores i mitja. En aquella època poques maratons tenien llebres oficials, i amb el meu amic Carlez Mira ens vam proposar fer-ho a Vic, tenint en compte que jo estava preparant la marató de Viena, prevista per un mes després, i no tenia la intenció d’esforçar-me al màxim. Ja em semblava bé fer una marca de 3:29 i, de passada ajudar altres corredors.

   La mitja marató va sortir una mica massa ràpida pel meu gust, 1:44:10. Si doblàvem faríem 3:28:20, i es tractava simplement de fer uns segons per sota de les tres hores i mitja. Això va fer que el Carlez i jo decidíssim afluixar una mica, per por de cremar la gent menys experimentada.

   El què no m’esperava és que la segona mitja se’m faria tan feixuga. En teoria portava un ritme per fer la marató xiulant, però els quilòmetres finals em van posar a prova i em vaig haver d’esforçar molt per poder complir el meu paper de llebre. Vaig tenir la sort que el Carlez anava millor que jo i em va anar estirant, i al final vam complir l’objectiu, amb un temps de 3:29:17. La satisfacció de veure com gent desconeguda t’agraeix la feina que has fet no té preu. Després encara em quedava el trajecte en cotxe fins a Sant Just, una dutxa ràpida, un piscolabis amb una esgarrapada i una jornada laboral fins passada la mitja nit. Quan vaig agafar el llit, vaig dormir pla…