034. Marató del Medòc, 6 de setembre de 1997

MARATÓ DEL MEDÒC, O COM
COMPAGINAR L’ESPORT AMB EL VI

 

    Per participar en la marató del Medòc és indispensable que t’agradi el vi. Bé, no és obligatori, però no s’entendria disputar aquesta prova si no es vol combinar el plaer de córrer amb el de degustar alguns dels millors vins del món.

    La prova transcorre entre els castells i les vinyes, lluny de les grans carreteres. La bellesa dels parcs i jardins que envolten la majoria dels 53 chateaux del recorregut, i les vinyes, amb el raïm a punt de veremar, fan del recorregut un espai realment paradisíac. Si a tot això hi afegim les més de quaranta orquestres distribuïdes al llarg dels 42 quilòmetres, la vintena de degustacions de grans vins que ofereixen alguns dels chateaux, i les originals disfresses que llueixen la majoria dels participants, tindrem com a resultat la marató més boja, divertida i original del món.

   El 1997 em vaig decidir a participar-hi. Hi vaig anar amb el Josep Maria Conesa, que aleshores era el president del Domingo Catalán Fondistes Club, i el Carles Solà, que acabava de complir els 80 anys i encara corria maratons. Era un personatge admirable, un dels primers catalans que va veure la vinculació entre l’exercici físic i la salut.
Vam arribar a Pauillac el divendres i, després de recollir els dorsals, que irònicament portaven la publicitat d’una marca d’aigua mineral, vam poder gaudir d’un divertit sopar, amb actuacions musicals i ball. Com pràcticament tothom, vam dormir en una casa particular, on vam poder comprovar l’hospitalitat dels habitants de la zona, completament bolcats amb la seva marató.

   El dissabte al matí va arribar l’hora de la sortida. Un artista va pintar en un parell de minuts un espectacular quadre al ritme de la música, i tot seguit un original canó va donar el tret de sortida de la prova. Ningú no es va esverar ni va començar a córrer com un esperitat. Només una petita minoria va anar per feina. Són molt pocs els atletes d’elit que prenen part en aquesta marató perquè les seves especials característiques no la fan, precisament, una prova ràpida. El recorregut no ha estat mai pensat per fer-hi una bona marca i l’únic que es pretén és que la gent s’ho passi bé. Això sí, el guanyador i la guanyadora tenen un premi molt en consonància amb l’esperit d’aquesta cursa, ja que reben el seu pes en vi, però no un vi qualsevol sinó un dels millors grands crus del Medòc.
Seria una mica complex esmentar els 53 chateaux per on transcorre la marató, tot i que potser els lectors més aficionats al món del vi ho agrairien. Em limitaré a posar només els més coneguts: el Beychevelle, el Grand-Puy-Lacoste, el Mouton-Rotschild, el Lafite-Rostschild, el Cos d’Estournel, el Pomys, el Latour, el Marquis de Saint-Estephe, el Lafite-Carcasset o el Grand-Puy-Ducasse. Me’n deixo molts, però aquests són els que vaig anotar el 1997 quan hi vaig anar.

   La majoria dels chateaux ofereixen degustació dels seus vins als corredors, alguns en got de plàstic, però la majoria en copa de vidre. Però no només això. Molts hi acompanyen alguna cosa per fer passar millor el vi: embotits, pa amb paté, formatges i fins i tot ostres i entrecot. Al marge de tot això, que és un autèntic festival gastronòmic, l’organització situa els habituals punts d’avituallament de qualsevol marató, que, de fet, s’assemblen més als de les curses de 100 quilòmetres perquè hi ha força coses per menjar: fruits secs, plàtans, taronges, galetes, dàtils, prunes… Realment, no és una marató en què els participants perdin gaire pes!

   Recordo que vaig decidir no saltar-me cap avituallament i beure força aigua i també menjar alguna cosa, per poder tolerar millor el vi. Si només hagués ingerit vi hauria tingut molts números per deshidratar-me. Curiosament, i encara que sembli mentida, els vins no pugen al cap i es pot acabar la marató sense cap problema. L’anagrama de l’atleta fent esses amb una ampolla no deixa de ser una anècdota divertida, ja que l’esforç físic i la suor fan que l’alcohol es vagi evaporant sense arribar a provocar símptomes d’embriaguesa. Almenys aquest és el record que m’ha quedat de la meva única experiència al Medòc. De fet, aquell any s’aprofitava la marató per fer una sèrie de proves mèdiques de cara a determinar la influència del consum moderat d’alcohol en el rendiment esportiu. Nosaltres tres vam ser alguns dels privilegiats que vam passar les proves, que consistien, entre altres coses, en un ecocardiograma el dia abans de la marató i un altre just en el moment de completar els 42.195 metres. Segons ens van dir, el vi no va provocar cap alteració en el nostre organisme.

   Realment va ser una autèntica festa, per nosaltres i per la immensa majoria dels participants. Només 84 dels 7.113 atletes van baixar de tres hores, cosa que indica que ben pocs es van saltar els avituallaments vinícoles. El guanyador va fer 2:27:36 i la guanyadora 2:55:05. Jo vaig fer 5:06:57, cosa que no em va saber cap greu, i encara vaig haver d’esperar més d’una hora per veure arribar el Josep Maria Conesa i el Carles Solà, que van fer 6:28:17. L’organització donava 7 hores per completar el recorregut i que tothom pogués gaudir de les extraordinàries degustacions de tota la marató.

   Per si no en teníem prou, l’endemà diumenge encara ens vam apuntar a la “Balada de la recuperació”, una passejada que ens va permetre conèixer més chateaux i degustar uns altres vins esplèndids, com el Loudenne, el Verdignan, el Bel Orme, el Pontoise-Cabarrus o el Chateau-Couffran. En aquest castell es va fer el gran dinar de fi de festa, naturalment amb els millors crus sobre la taula. Crec que cap maratonià que li agradi el vi s’hauria de perdre aquesta marató, almenys una vegada a la vida.