La seva presència al calendari atlètic de la ciutat, però, va ser molt intermitent, i fins el 1991 Torí no va consolidar la seva marató popular anual. D’aleshores ençà ha sofert canvis de data i de circuit, i actualment es disputa el primer diumenge d’octubre, en un recorregut que travessa set municipis del cinturó de Torí, amb sortida i arribada a la Piazza Castello.

   L’any que la vaig córrer jo, el 1997, la marató es disputava el mes de maig i en aquella edició es commemorava el centenari de la cursa pionera del 1897. El nom oficial no era Maratona di Torino, com hauria semblat el més lògic, sinó Turin Marathon, denominació que s’ha mantingut fins ara per donar un caire més internacional a la prova. El circuit no tenia res a veure amb l’actual. Començava al poble d’Avigliana, i els corredors ens hi vam desplaçar en tren, en una situació que recordava molt el ritual de la marató de Barcelona quan sortia de Mataró. De l’estació de tren d’Avigliana fins a la Piazza del Popolo d’aquella petita localitat només calia fer una passejadeta de 300 metres, que servia per estirar les cames i començar l’escalfament.
Jo arribava a la marató amb molts dubtes. Una tendinitis del tendó d’Aquil·les m’estava fent la guitza. Per tant, vaig començar la marató amb molta cautela, tot i que la intenció inicial era intentar baixar de les tres hores, cosa que no aconseguia des de feia dos anys i mig. No semblava, però, el millor dia per fer-ho. Vaig intentar no capficar-me amb el tendó i vaig anar fent via pels poblets que anàvem travessant mentre ens acostàvem a Torí. Vam passar per Rosta, Rivoli i Colegno, i el pas per la mitja marató encara em va sortir prou bé: 1:31:22.

   La segona meitat era completament urbana i passava pels llocs més significatius del centre de la capital piemontesa. Però jo no estava per fer turisme. El tendó d’Aquil·les em feia veure les estrelles i, a més, pel fet de córrer malament protegint el dolor, ja em feia mal tot el cos. Vaig afluixar molt el ritme i només desitjava arribar. Amb el rellotge feia estona que ni hi pensava.

   La part final transcorria pel costat del riu Po, per un caminet estret al mig d’un parc. Vaig optar per caminar una mica i, per fi, vaig arribar als voltants del Palazzo a Vela, on hi havia l’arribada. El temps final va ser de 3:15:18, després d’haver fet la segona mitja en 1:43:56, és a dir, dotze minuts més que la primera. A l’interior del pavelló hi havia tots els serveis postcursa, incloent-t’hi un dinar a base de pasta. Per mi era tota una novetat veure que la “pasta party” es feia després de la marató.

   Aquell viatge el vaig fer sol, i recordo que al vespre, quan vaig sortir a sopar, gairebé no podia caminar. La tendinitis, evidentment, es va agreujar, i vaig haver de donar per acabada la temporada. De fet, vaig tenir el tendó inflamat durant tot l’estiu, i no va ser fins al setembre, quan de mica en mica vaig tornar a entrenar, que les molèsties van acabar desapareixent.