Vaig sortir amb la calculadora al cap. Plovia i les sensacions eren bones. Volia assegurar el 2.59 i tenia molt clar que no m’arriscaria a anar més ràpid del compte. El km 5 el vaig passar en 20.50 i el 10 en 41.49. Algun quilòmetre em sortia més ràpid del compte i m’havia de frenar. A la mitja portava 1:29 pelat i vaig començar la segona volta pensant que no fallaria res, i la veritat és que tot va continuar sense cap problema. Corria amb facilitat i a estones el cronòmetre em deia que m’havia de frenar una mica. El km 30 el vaig passar en 2:05:56 i el 40 en 2:50:26. El sub tres hores estava assegurat perquè anava còmodament a 4.15 i això volia dir que em plantaria al km 42 en 2.59 pelats i tindria gairebé un minut per fer els 195 metres finals.

   Aleshores va passar el què mai m’hauria imaginat. Volia controlar el temps del km 41 i el cartell no apareixia. El rellotge ja m’indicava que feia cinc minuts que havia passat el km 40 i vaig pensar que no havia vist el punt quilomètric. De cop, el vaig veure al fons. Vaig marcar el parcial i em va sortir…5 minuts i 32 segons. Jo no havia afluixat. Era evident que havia fet molt més de mil metres. Se’m van disparar les alarmes i vaig augmentar el ritme, amb l’esperança que hi hagués hagut només un error de col·locació d’aquell cartell i que el km 42 arribés de seguida. Però no. El parcial em va sortir en 4 minuts i 20 segons i les tres hores estaven al caure. Tot i això, vaig seguir esprintant fins al final i vaig creuar la línia en tres hores i 26 segons… Em vaig sentir estafat, timat, trist i decebut. Havia controlat la cursa en tot moment i m’havien afegit metres al final. Era evident que del km 40 al 41 havia passat alguna cosa. Em va saber greu haver afluixat voluntàriament en alguns moments en què em semblava que anava més ràpid quan, probablement, el què havia passat era que hi havia alguns quilòmetres més curts del compte…que van compensar al final.

   Havent dinat, tot anant amb el meu amic Àngel Vidal cap a l’aeroport amb el cotxe que havíem llogat, vam anar a mesurar la distància que hi havia entre el km 40 i la línia de l’arribada. Ens van sortir 2.600 metres, és a dir, 400 metres més del compte, o sigui, uns dos minuts més. Per tant, hauria fet una marca aproximada de 2:58:30, gairebé com la del 1988. Sempre he suposat que allò va ser un error de la posició dels punts quilomètrics, no que la marató fos 400 metres més llarga. Per tant, no vaig baixar de tres hores i punt. Però sé que ho hauria aconseguit molt fàcilment perquè, tot i la pluja i el vent, vaig anar molt bé en tot moment i vaig acabar sobrat de forces. Simplement em van donar informacions falses que em van fer condicionar el meu ritme en determinats moments i, al final, em van acabar passant factura. Per a mi, aquella va ser la meva desena marató per sota de les tres hores, per més que l’estadística digui que vaig fer 3:00:26. No sé si va ser per això o per altres circumstàncies, però no vaig tornar mai més a la marató de Calvià.