Després de la gran marca de Sevilla i l’experiència positiva de fer 3:06 a Barcelona només quinze dies després, tenia confiança per afrontar, sis setmanes més tard, una nova marató. Millorar el temps de Sevilla semblava una quimera, però fer menys de tres hores ho veia relativament fàcil. Aquest va ser, doncs, el gran objectiu, que em serviria per treure’m l’espina de la gran debacle del 1988, quan vaig fer més de 5 hores, i de la decepció de l’any següent, on una rampa al final em va impedir baixar de les tres hores.

   El nou circuit era molt més cèntric i ja no s’anava a l’hipòdrom de Vincennes, de trist record per mi. Se sortia i s’arribava a l’Etoile, i es començava baixant pels Camps Elisis, just al revés que abans. Allò potser em va fer accelerar més del compte. Al pas pel km 10 em vaig espantar. Anava més ràpid que a Sevilla el dia de la marca: 40:36 a París per 40:57 a Sevilla. No podia ser. Havia d’anar en compte si no volia petar al final. L’objectiu no era fer marca sinó simplement baixar de tres hores… Però tampoc era qüestió de frenar. En el fons, els maratonians sempre pensem: “i si tinc el dia i em surt un “marcon” inesperat?”.

   Al pas per la mitja marató encara anava a ritme de rècord: 1:26:06, és a dir, per acabar en 2:52:12. A la segona meitat, però, les coses es van tòrcer.  Vaig aguantar fins el 30, i aleshores va passar el què havia de passar. Coincidint amb la zona del riu Sena, amb constants pujades i baixades pels túnels inferiors, vaig afluixar el ritme progressivament i els temps de pas ja van començar a ser cada vegada pitjors que els de Sevilla. A més, em vaig aturar un moment a saludar la meva neboda Enriqueta i la seva família, que vivien a París i havíem quedat per veure’ns en aquella zona.

   Al final vaig aturar el cronòmetre en 2:57:24, quatre minuts i 18 segons més que a Sevilla, però per fi havia trencat la barrera de les tres hores a París. Vaig fer una bona “botifarra” en considerar que, ara sí, m’havia tret l’espina clavada el 1988. Vaig anar a buscar la família i a celebrar-ho com calia, amb un bon dinar.