
EL PLAER DE CÓRRER A CASA DUES SETMANES
DESPRÉS DE LA MILLOR MARCA
![]() ![]() ![]() |
El 1994 vaig fer una vegada més la marató de Barcelona, però va ser una marató diferent. Quinze dies abans havia fet la millor marca de la meva vida a la marató de Sevilla i no sabia com respondria el cos ni a quin ritme seria convenient fer la marató. Al final els dubtes es van esvair i va ser una de les maratons més divertides de la meva vida.
El què tenia molt clar era que amb tant pocs dies de recuperació, i amb la duresa de l’arribada a l’Estadi Olímpic, no podia aspirar a tornar a fer marca ni tan sols a baixar de les tres hores. Per tant, vaig decidir sortir amb el meu amic Carlez Mira amb la idea d’anar a un ritme còmode i sense obsessionar-nos massa per la marca. En el fons no les tenia totes, i recordo que em vagi posar un bitllet de 500 pessetes al mitjó per si havia d’abandonar i agafar un taxi fins a Montjuïc per recollir la roba. Per als més joves us diré que els bitllets de 500 pessetes eren de color blau, i que estaríem parlant d’uns tres euros… Vam sortir de Mataró una mica per sota dels 4 minuts i mig per quilòmetre, aprofitant la baixada inicial fins al mar i el traçat pla de la primera part de la marató al seu pas pels diferents pobles del Maresme. Vam passar la mitja marató en 1:33:13 i recordo que li vaig dir al Carlez: “A veure si doblem i fem 3:06:26…” Ell em va dir si estava de broma, perquè amb la pujada fins a l’Estadi Olímpic s’havia de comptar que perdríem fàcilment un parell o tres de minuts. Això si no punxàvem… Vam anar continuant sense problemes i quan vam ser al Paral·lel ens vam posar sense proposar-nos-ho a 4’20 el km, tot i la lleugera pujada. No cal dir que avançàvem corredors a riuades. La sorpresa la vaig tenir en aturar el cronòmetre sobre la línia d’arribada. Me’l vaig haver de mirar dues vegades: 3:06:26. Havíem doblat literalment. Ni fet expressament. Li vaig dir al Carlez que dubtava que mai més a la vida pogués tornar a fer una marató tan perfecte com aquella a nivell de ritme. Després, la classificació oficial ens va “regalar” encara un segon, i el temps que figura en el diploma d’aquella marató és de 3:06:25, o sigui que vam fer la segona meitat un segon més ràpid que la primera. Quan, anys més tard, es va decidir no arribar més a l’Estadi Olímpic Lluís Companys perquè la pujada perjudicava les marques, jo sempre posava com a exemple la nostra marató del 1994 per desmentir-ho. Corrent amb seny es podia fer una marató prou digna en aquell circuit. A més, acabar a l’Estadi no tenia preu… |