Vaig anar a Sevilla ben preparat. Des de la marató de Nova York havia fet la Jean Bouin (39:22 per una mica menys de 10 km), una cursa de 15 quilòmetres a Canet de Rosselló (57.55), les mitges de Sitges (1.24.10) i Granollers (1.22.49) i un mes abans, a la desapareguda marató per relleus de Llinars del Vallès, havia fet el quart de marató a una mitjana de 3.41 el km, amb una equivalència a la marató de 2.35.28. El temps total de l’equip, que completaven el Joan Mas, el Carlez Mira i el seu germà Ramon, va ser de 2.37.58, a un ritme de 3.45.

   M’havia entrenat molt bé i quinze dies abans de la cita vaig fer la Mitja de Barcelona, que aleshores organitzava el Club Natació Catalunya. Vaig anar a 4 el km fins el 16 i després em vaig relaxar fins al final, pensant en la marató. Vaig fer 1:25:37, tres minuts més que a la mitja de Granollers, l’última que havia fet a ritme de mitja en el camí de preparació per a Sevilla. El dimecres de la setmana de la marató vaig fer un últim test de dues sèries de 3 quilòmetres a la Carretera de les Aigües per consolidar el ritme de la marató. Em van sortir en 12.17 i 12.12, és a dir, a 4.06 i 4.04, exactament el què pretenia.

   Vaig viatjar a Sevilla sol i concentrat com si fos un professional. Alguna cosa em deia que estava davant de la marató de la meva vida. Em sabia en forma, no tenia molèsties i tenia prou experiència per no cometre errors. El circuit, a més, era completament pla, i això afavoria córrer a un ritme constant des del primer moment.

   A la línia de sortida em vaig trobar amb el Miquel Costa, un dentista de Vic, ja veterà, però que encara corria per sota de les tres hores. Li vaig explicar les meves intencions i em va dir que intentaria seguir-me. Va arribar el moment de la sortida. L’avinguda era molt ampla i permetia situar-se pràcticament al davant. Això em va anar molt bé perquè en aquella època encara no hi havia xip i, per tant, els segons que perdies a la sortia els regalaves directament…

   Com intuïa, em va sortir la marató de la meva vida. Em vaig moure constantment entre els 4.03 i els 4.07 per quilòmetre, tret d’una petita davallada entre el km 30 i el 35, en què vaig afluixar una mica. De fet, no sé si vaig topar amb el mur o què, però va ser l’únic parcial que em va sortir per sobre dels 21 minuts. Després em vaig tornar a refer i vaig tornar a augmentar el ritme. Vist amb la perspectiva dels anys, em sento molt orgullós d’aquella marató. Els parcials de 5 quilòmetres són per emmarcar: 20.32, 20.24, 20.21, 20.22, 20.13, 20.16. 21.02 i 20.42, amb 9.14 per als 2.195 metres finals.

   Vaig entrar al Parc María Luisa, on hi havia l’arribada en aquella època, amb una alegria indescriptible. La dona del Miquel Costa, que, per cert, s’havia quedat enrere al pas de la mitja marató, em va fer la foto de la millor marató de la meva vida. La marca, 2:53:06, sabia que seria molt difícil de superar en el futur perquè era complicat trobar una marató en què tot m’anés tan de cara. Els parcials de les dues mitges van ser d’1:26:12 i 1:26:54, i la mitjana per quilòmetre de 4.06. La meva posició final, la 166 de 1.344 acabats. Avui en dia, sens dubte hauria quedat molt més endavant, però el 1994 el nivell dels corredors populars era molt més alt que actualment. La marca estava feta. Pensava aprofitar la forma per fer encara les maratons de Barcelona, quinze dies després, i la de París a l’abril, però ja sabia que no correria pas més ràpid que a Sevilla.